dijous, 31 de maig de 2012

La carta


Era tan jove. Veia la tendresa amb aquells meus ulls sense esguard. Jo mirava el món amb l'oïda, com si diguérem. I mai no hagués pensat que acabaria convertint-me en qualsevol dels personatges trencats pel vol de la ploma del meu benvolgut Txékhov. Però aquí em teniu, amb el cap ben rapat i el cor ben esverat per les paraules d'aquesta carta. El meu piano ha perdut per sempre els seus sons sobre les llambordes del carrer. L'han hagut de llançar des del segon pis de casa meua.

El dia que vaig conèixer al Txaikovski, tenia jo uns tretze anys. Va tocar el meu cap mentre se sorprenia que d'aquells ulls de petit mongol, deia, hagués eixit aquella transcripció per a piano que vaig fer de la seua simfonia Manfred. ¿T'agraden els cavalls Sergei?... No sé. Per què m'ho pregunta Piotr Ilich Txaikovski?... Diuen que tant els tàrtars com els mongols dueu a la sang la vostra passió per aquests bells animals… Però jo sóc eslau, monsieur… Ah!, mai ho hagués dit…

Sí, era tan jove. Tan jove que encara no sabia com entendre'm amb la llum desbordada d'un matí de festa que jo deixava entrar en mi sense cap impediment. I al capvespre estava ben penedit, amb la sensació de pèrdua de no sabia ben bé què sobre la meua pell. Potser de no haver gaudit de tot el que podia haver succeït però que mai no acabava de passar. Perquè l'esperit adolescent s'entén molt millor amb la subtil llàgrima roja del crepuscle que amb el llavi desfet d'un bes furtat en la rosada.

Quines coses! Diu la carta que la meua cosina és morta. Qui es cuidarà ara del nostre àlbum de sons, com a ella li agradava nomenar-lo? Va ser quan el pare ens abandonà que la vaig conèixer. Més gran que jo, per distreure'm d'aquella angoixa omnipresent, va inventar-se l'àlbum. Mira, Sergei, ¿saps el que farem?, com que tu tens bona oïda anirem anotant a les pàgines de l'àlbum aquells sons que més ens agradin, què et sembla?...

A mi el joc em va acabar captivant. Mai no havia prestat una atenció tan decidida a tots els sorolls que m'envoltaven. A diferència del que jo mateix esperava, em varen resultar molt més significatius aquells menys musicals: les paraules de sota veu dites a la sala pels adults farcides de silencis tan cridaners del que no es podia dir davant els nens però que tothom entenia. La xerrameca difusa entre rialletes vergonyoses de les noietes al passeig. La tendresa de les passes sobre el camí de terra. Les fulles xiulant-li al vent.

Tot allò que escoltem al llarg d'una vida és la nostra particular música, em va dir la meua cosina. Hi vaig distingir el recitatiu de l'ària. Els sentiments de les raons. Cadascuna de les coses tenia la seua aparença sonora. ¿On serà ara aquell llibre de sons on tu, benvolguda, afegies petites flors assecades i dibuixos dels sorolls perduts a la dolçor de la memòria? ¿On anirà a parar? ¿Recordes com reies el dia que et vaig assegurar que el xiulet del tren era una sèptima major?

Era tan jove. Hagués dit que el traginar de la mare a la cuina duraria l'eternitat i un dia. Que aquella música de la farina empolsinada sobre la pedra del banc i escampada per les seues mans, l'oli lliscós, la maça obstinada al seu baix ostinato, els ferros del forn harmonitzant la festa del matí, mai no tindria la seua cadència final. Però no, què raó tenies! La vida no és sinó tot allò que escoltem entre dos grans silencis. I jo era tan jove que mai no hagués relacionat les tecles d'un piano amb les llambordes de l'odi. Fes-me un últim favor: allà on sigues, benvolguda cosina, no apuntes aquest darrer so al nostre àlbum.

S.R.

diumenge, 27 de maig de 2012

El capvespre dels fanals


Recorreria tot el temps del món fins al fons de la nit.
Aquell on pleguen els lladres
i els assassins encara no ens llevem del llit.
Passejaria el capvespre dels fanals
amb la nostàlgia dels jocs al carrer,
la mare cridant-nos, la foscor encesa,
la llum de zinc travessant l'ànima de paper.
L'hora aquesta dels quioscs tancats i les voreres buides,
la ciutat silent, l'esclat aquell on tot va començar,
on els pares varen ajuntar els seus ventres
al recer d'una ginebra i dos glaçons de companyia.
Ara, el carrer m'acull al bressol d'una certesa,
i tot en ell em diu paraules d'amor clos:
posseeix-me als ulls, als núvols trencats,
al roig desfigurat d'uns llavis de bes incert.
Podria sentir-ho tot, però, com un rebuig.
¿Sabeu que fins i tot el carrer pot deixar-te al carrer?
Recorreria tota la nit del temps fins al fons del món.
Aquell on els assassins ens gitem
i els lladres encara no són dins el nostre cor. 

H.V. 

dimecres, 23 de maig de 2012

Music for a while


Sempre m'he preguntat si seria possible escriure la música que parlés de la música. Tal i com els escriptors ho fan amb la paraula que parla de la paraula, que li dóna la volta, la posa de l'inrevés, la sacseja, li fa la seua autòpsia per concloure que només som al principi del començament del no-res. Si la seua honestedat és per sobre de la seua vanitat, és clar. Li ho vaig consultar a un dels músics que jo més m'estimava. Va ser un dels meus mestres. Sempre deia que la vertadera música té ben poc a veure amb els músics. Coses seues.

Fes una fuga, tothom quedarà content, i tu ben pagat del que has escrit, em digué. Bé, ja ho havia pensat, mestre, però… Però la cosa no et fa el pes, m'equivoque?... Gens ni mica… I, per què vols dir la teua de la música? Fes-la, i que res no et preocupe… Potser té tota la raó, però a mi ben poca cosa em diu la perfecció objectiva, m'entén? L'altre dia vaig sentir un viola-gambista irreprotxable. Venia de França. Em va avorrir. Tanmateix, li vaig felicitar per la seua destresa, és clar. I sap tot el que em va dir? Que monsieur de Saint-Colombe -un músic francès de molt prestigi, pel que es veu- el va rebutjar com a deixeble. I, la veritat, no només vaig comprendre al tal Saint-Colombe, sinó que, molt al contrari del que el músic pretenia, el meu desig de conèixer les composicions d'aquest monsieur va créixer com si fos un verinós bolet tardorenc amb les cinc línies d'una pauta plena de pedres precioses en lloc de notes. Vaig trobar còpia dels seus Les pleurs i vaig quedar quiet, glaçat, mentre llegia aquells pentagrames plens a vesar de l'hàlit d'Orfeu, sap el que vull dir?.

El meu mestre va demanar-me aquella partitura que tant m'havia commocionat. Va ser la primera vegada que els seus ulls no varen tindre inconvenient algú en mostrar el que ell com a músic pensava o sentia, que al cas de la música és el mateix.

Només tens que seguir-lo, Henry, ja veus. Què vols que et diga? Heus ací la música que parla de la música. Jo no et podria donar millor exemple. Fes-me cas… Però el meu estil és ben lluny del d'aquest monsieur… Només puc dir-te que vaig conèixer un home que tenia molt diferenciada l'ungla del polze dret de l'esquerre. Li vaig preguntar la causa d'aquesta anomalia. No sé si s'ho arribarà a creure, em va dir, però la raó és la seua identitat unitària. Què més vols com a resposta? ... Em vaig quedar ben parat. Fes el que tingues que fer, em va pregar, fes-ho com el Saint-Colombe, però totalment diferent. Si ell parla de planys, fes-lo tu, pose per cas, de la seua espera. Què no és la música sinó un temps que parla d'uns plors que mai no n'ha sentit ningú, fins i tot aquell que els escriu?

 H.P.

dimarts, 15 de maig de 2012

Les renúncies


N'hi ha qui es pren les renúncies dels altres com a una ofensa pròpia. A qualsevol lloc del temps hi és l'arbre que mai no plantaré, el llibre que espera el meu cant o el meu somni, el fill que mai no vaig voler o poder pensar. Hi podria afegir els llorers que el meu cap mai no va cenyir. Per què, doncs, no sóc jo l'ofès, sinó aquells que tal cosa no creien que jo podria arribar a fer?. Sempre recorde amb desassossec i melangia aquestes paraules del pare Martini, tot i que no sé fins a quin punt acabaré mai de comprendre-les.

Però vostè, pare, ha escrit tractats de música que tothom s'estima per la seua erudició i saviesa. I el seu prestigi com a docte músic és internacional. El meu pare l'admira, de debò, i no és gens fàcil de acontentar, no li ho dic per dir… No em faces riure, Amadeus, totes aquestes pàgines no valen el que són els més petits versos de Petrarca o quatre compassos d'Il prete rosso. I tanmateix, què mal s'accepta la modèstia del modest. Falta d'ambició, et diuen com una escopinada. Però tot són lloances a les bravates de l'ignorant… Què complexa és l'ànima humana, pare Martini… Potser sí, però a mi em sembla decebedora, tal i com ho és la pròpia música, sempre amb la promesa d'un déu que mai no acabem de veure enlloc, tot i que el trobem a faltar… Caram, pare, què vol dir, creu que la música és una decepció?... I tant. I heus aquí la raó de la seua bellesa… Mai no ho hauria pensat, i menys que m'ho digués vostè… Quant més bella és una melodia, un motet, el so d'una veu o instrument, major la tristesa amagada que et traspassa…

Mon pare em va contar una història que fins ara no sabria com interpretar. Jo tindria uns tres anys, començava a demostrar les meues aptituds musicals però no era plenament conscient del que feia. Per raons que no puc explicar, coses de la vida, encara no havia sentit el so de l'oboè com a instrument solista. Era una vesprada fresca i lluminosa del mes de maig. El pare em va dur, molt orgullós, a l'assaig del grup de cambra. No feia un mes que havia faltat el gran Haendel a Londres, el 14 d'abril, i el pare va voler fer-li un petit homenatge. Al faristol va posar un dels seus concerts grossi per oboè com a concertino. En sentir aquell so punyent i penetrant vaig posar-me a plorar desconsoladament. Ja podrà figurar-se, pare, els comentaris i les riotes que els músics varen fer de l'oboista. Has espantat el pobre nen! Deixa ja la xeremia, cony, que el tens atabalat! Però ara comprenc l'equívoc. Aquell so aspre i dolç a un temps, la sensació de plenitud del qual va ser tan immensa que no em va deixar una altra fugida que plorar de tanta felicitat com aquella tristesa amagava.

N'hi ha qui es pren l'abandó del món com a una ofensa personal. A qualsevol lloc del temps hi és l'arbre que mai no podré plantar, el llibre que mai no escriuré, el fill que em va renunciar a viure. Podria afegir els aplaudiments que mai no podré rebre. Per què, doncs, s'ofendria el món si el meu cos acaba a l'anonimat d'una fossa comuna?.

W.A.M.

diumenge, 6 de maig de 2012

El carrer


No. Aquell carrer no acabava enlloc. Llavors, per què el trepitjava? Què hi feia jo en aquell lloc del temps? Què buscava al seu rerefons, tot i la seguretat d'una eternitat de llambordes? A més a més, les cases baixes que la flanquejaven, lluny d'apaivagar, gràcies a la seua modèstia, el meu esperit, afegien la certesa d'una inquietud descomunal a la que no volia o podia posar-ne paraules, nombrar. És la pitjor cara de la por. La que no té nom, la que no pots verbalitzar.

Em va estranyar, però, la total absència d'olors. Veia perfectament el vent furiós de la maregassa que no veia, i, tanmateix, ni la més lleu fulla de l'únic arbre de la calçada s'aventurava a moure's. Quina quietud més ofesa, vaig pensar. El sorollet tranquil·litzador de les meues passes m'acompanyava, però hi va arribar el moment en que temia algú es molestés per profanar aquell silenci de foc amagat, de cendres a l'aguait, que ni tots els vents de la rosa podrien escampar.

I vaig descalçar-me els peus. L'alliberació va ser instantània. Heus ací la quimera, em digué un llampec de pensament. Ho vaig comprendre ple de dubtes. Aquells homes que no hi veia, que no hi eren, que no em volien, aquestes gents humils, pobletans de mar, pescadors de perles escamoses, rebutjaven, potser, els meus vestits de senyoret benestant, de fill de bona casa. Vaig deixar les sabates i els mitjons a un racó de la vorera, sota l'ombra de l'arbre.

Al seu damunt la jaqueta i l'armilla de pany anglès, el barret, la corbata i el bastó recolzat a la socada. Ja no podia ofendre ningú. Vaig seguir carrer avall o amunt, no sabria dir-vos-en. Feia hores que caminava i m'agradava creure que aquell capvespre tot just encetat era jo qui ho governava, i que el cel obeïa de bon grat les meues més íntimes impressions. Va cridar la meua atenció la campaneta d'aquella tenda d'efectes marins. Al seu mostrador hi havien de totes les mides. Quina casualitat!, eren de la fàbrica de l'avi, Dancausse S. L. Vaig cedir a la temptació d'entrar a la tenda, però era tancada. Un paperet a la porta donava notícia de la defunció d'un familiar. I en aquell moment vaig sentir l'aigua movent-se per l'albelló.

De vegades passa. Al costat del mar l'aigua aflora amb la força d'un crit d'amor. I el barranc va creuar el carrer. Ara no us podria dir la raó, però vaig sentir la necessitat de trepitjar l'altra vora. Com que no hi vaig veure barca alguna, vaig desvestir-me amb la paciència d'una geisha  servint el te de mitja tarda, d'una crisàlide cercant la seua última aparença de papallona. I al damunt del farcell de roba vaig posar el rellotge heretat del meu pare. Sí, carrer avall m'esperava la mar gruixuda com un retrobament sense retornament.

F.M.

dimarts, 1 de maig de 2012

L'hivernacle


He de reconèixer que mai no he estat massa subtil amb les dones. I no és que lamente pensar el profit que no n'he pogut traure a costa de la meua impaciència, però me n'adone el que m'he perdut de l'etern joc de delicadeses que l'amor representa. He tornat a l'hivernacle. Diuen que els lladres i els assassins sempre acaben retornant al lloc de les seues malifetes. I el que em trobe avui és una escampadissa de cendra -què tendència al gris té el pas del temps- pel que mai no deixarà de ser una gàbia de vidre. ¿On és ara aquell volcà sobre el que vaig dansar amb la coreografia equivocada d'una passió mal entesa? A vegades pense que mai no estem a l'alçada dels nostres sentiments més autèntics. I, al meu cas, a més, de la música que els representa. Hagués donat la vida pel bes fugaç dels teus ulls, Matilde, i ni tan sols vaig aconseguir l'amabilitat de veu que demostraves amb els teus servidors.

Llavors, tots els colors de la pintura dominaven sobre aquestes taules allargades. Havíeu disposat la verdura i les flors com un complement tímid del sostre de vidre glaçat. Així era la teua vida, el teu pensament de violeta tricolor. Cada cosa al seu lloc. Tot tenia el seu moment. La seua paraula adient. Que ningú no s'atrevís a trencar l'ordre establert. Les flors parlen, mestre Wagner. A ningú no li agrada que el posen al costat d'aquell amb qui res té a dir-se…

Té tota la raó, senyora Wesendonck -li vaig contestar- però certes coses no cal dir-les, ja és prou en sentir-les… Mai no negaria la paraula enlloc, m'agrada la poesia més que la vida… Touché. Ja sap que només vull trobar la millor música dels seus propis versos… I sempre li estaré profundament agraïda, no cal dir… I amb l'elegància que caracteritzava qualsevol dels seus gestos, va tallar una esplèndida rosa de color groc i me la va oferir: mestre Wagner, és tot el que li puc dir sense paraules… M'hagués estimat molt més aquella del fons… [¿Li agraden les orquídies, mestre Wagner?... No en especial. Però és la que esperava… Fan fàstic. Semblen massa la carn humana i emanen la fragància podrida de la corrupció…] (1)

¿Per què les cultiva, doncs?... Perquè m'ajuda a no oblidar una cosa que he après de les passions humanes… La seua carnal fugacitat, és clar… No, molt al contrari, senyor Wagner. La seua obstinada dedicació en buscar el que desconeixen… Crec que m'he perdut, Matilde, si em permet la confiança… Sé que té en projecte un drama sobre Tristany i Isolda. De fet, dos de les seues cançons sobre els meus poemes les ha subtitulades com a assajos per al Tristany… Sí, és cert… Sembla que l'amor només té consumació amb la seua pròpia mort… ¿Sóc massa romàntic per a vostè?… ¿Romàntic?, no em faça riure, senyor Wagner, i perdoni'm. Romàntic era en Hölderlin: Oh vosaltres, els que cerqueu el més elevat i el millor en la profunditat del saber, al tumult del comerç, l'obscuritat del passat, el laberint del futur, a les tombes o molt més enllà de les estrelles! ¿Sabeu el seu nom?, ¿el nom del que és un i tot?. ¿Ho sap, mestre Wagner?... El seu nom és bellesa, és clar. Entre les flors, el seu cor se sentia a casa, com si fos una d'elles. I què fem amb la carnalitat de l'orquídia, Matilde?... No esperar que li done de franc el que vostè no ha estat capaç de trobar-hi per sí mateix. Heus ací la raó de l'orquídia que mai no vull oblidar… Què més vols, Matilde?... Caram, ja ens tutegem? ¿I ara què segueix, el bes que em deixarà a punt de desmai?... No feia falta aquesta ofensa… Perquè els homes busquen l'home infidel que totes les dones porten ben endins del seu pudor, i que només deixen anar, però, quan el requereix la muller que els homes amaguen al rerefons de la seua supèrbia… No recordava aquest passatge d'Hipèrion… Potser perquè no el va escriure en Hölderlin… I vaig abalançar-me sobre l'orquídia buscant l'home que mai no sabria trobar.


(1) És totalment inversemblant, però aquest fragment que apareix entre claus l'he pogut identificar al famós diàleg que el general Sternwood i el conegut detectiu creat pel Chandler, el Philip Marlowe, mantenen a l'hivernacle on el militar, totalment impedit i en fase terminal, mira de retardar la seua mort tal i com si fos The big sleep. Fins a quin punt el Raymond Chandler va tindre accés al manuscrit de Dietaris Apòcrifs ho ignoro, però posaria la mà al foc, i no em cremaria, si digués que ell mai no ho va llegir. 

R.W.