Cinc

Tinc com a primer record la veu de la mare. Aquella melodia que em cantava a les nits. Cançó plorosa d'una nota cinc voltes repetida. Cinc gotes que a poc a poc anaven omplint el got del meu pit d'una felicitat dolça i delerosa. I jo feia que tancava els ulls per a dormir.

Tinc com a primer record aquell seu olor, perfum de llima en cada nota, en cada síl·laba, pel seu costum de mastegar fulletes de marialluïsa. Un trosset del jardí al meu llit. I jo feia que tancava els ulls per a olorar.

Tinc com a primer record l'espera de la darrera repetició, la que feia cinc, perquè els dos següents sons els cantava amb la boca tancada i em donava un parell de besets. U en cadascuna de les meues galtes. I jo feia que obria els ulls per a mirar.

Tinc com a primer record, comptar. Potser és cosa de músics. Perquè la cinquena vegada que repetia els cinc sons, ja no en feia sinó quatre -em creia adormit- i amb la boca tancada. I un primer bes anava al meu front, el segon a la galta dreta, el tercer a l'esquerra i el quart als llavis.

I jo feia que tancava els ulls per no plorar.

E.G.