diumenge, 28 d’abril del 2013

La transparència de la mentida


Era un mentider. I era, però, la persona més transparent que mai no he conegut. Els seus ulls tenien el color maragda de les excuses. Perquè una mentida ben tramada té el color de l'esperança. El color delerós de les taules de billar. Aquella cosa de la carambola que ningú no pot imaginar, i, tanmateix, si ell t'ho deia, seria possible.

Mentia per principi. Perquè s'havia enfrontat a la realitat, des de la seua infància, amb la mentida com a recurs de vida. Dir la veritat, a casa seua, era una falta de bon gust. Ja patim prou, no ens digues el que ningú no vol sentir. Si estimes algú -li deia la seua mare- que estimaràs, no et capia cap dubte, fes-li la vida més amable. Saps què vull dir? No li faces patir, menteix-li.

I la seua pell fosca contrastava amb els seus iris de fulla tendra com les mentides que una noia diu desprès el seu primer bes d'amor, ofesa amb la seua pell de nena, amb el seu somriure de nina, amb les seues ninetes d'esperança, amb la seua por de dona.

Ens volíem molt, però. Tant ens estimàvem, que mai no ens ho dèiem per no ferir-nos. I aquesta era la raó de l'amor: el nostre silenci. I llavors va començar aquell encenall de petites coses que anava cremant la maragda de la meua esperança com si fos una pedra de paper esmicolant-se en cendres més fosques que la seua pell fosca. Però ell callava. I jo callava, tot i que sentia la derrota d'aquella tendresa en quart creixent. Aquella tendresa embolicant-me com un tapís de feltre que, esgotat de tanta carambola, hom aprofités de catifa per amagar un cadàver. Però ell callava. I jo li donava un bes que esperava no fos l'últim.

I va arribar l'abril. L'abril a París. I varen arribar les pluges sobre el billar francès. Tres boles solitàries a l'univers verd d'una taula. I escrutava els seus ulls per advertir l'arribada de la bola blanca. He de reconèixer que em va sorprendre. Deuria baixar a recepció. El seu encàrrec havia arribat, em va dir. Ara puge -va afegir. T'estime, benvolguda -va ser l'adéu. Havia trencat el nostre silenci amorós. La transparència assolia l'espai de la mentida.

B.H.

5 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

En el moment que ho dius, deixa de ser veritat?

Concha ha dit...

M'encanta...la mentida... la transparència... sempre aprenc en aquest blog.Beset

Lapsus calami ha dit...

Helena, sembla que el noi era un mentider compulsiu. A més, parlar d'amor sempre és una petita traició.

Concha, gràcies. El mèrit és del Dietari :) Un bes.

Olga Xirinacs ha dit...

La mentida és l'ombra que acompanya molts amants.

Lapsus calami ha dit...

D'això que el noi no va tornar, no? Sí, això deu de ser. :)