Darrer divendres

La tragèdia pot començar només com un joc. Potser la tragèdia no és sinó el joc portat a la seua última drecera, i tu ho saps amor meu. No em demanes cap raó. Què puc dir-te que tu no sàpigues? Doncs això, pren-te aquesta carta com el que és: el meu més insubornable adéu. Tu no et mereixes cap mena de pietat, ets massa important per a mi. He de dir-te, però, que si alguna cosa em fa mal, molt de mal, és imaginar-te llegint aquest paper al bell mig de la solitud. Perquè no hi ha solitud menys compartida que la d'una habitació d'hotel.

Ja et veig. Hauràs arribat a les set, com sempre. El teu home confiat perquè els divendres, dius, plegues més tard. Li hauràs demanat les claus al Frank. I ell haurà afegit la carta. Tu li hauràs mirat la cara buscant-li els ulls, però ell haurà rebutjat el teu esguard fent veure qualsevol cosa que no ve al cas. Hauràs pujat al nostre segon pis, la nostra habitació 210, per no llegir la nostra intimitat davant de qui sap qui. No som l'única parella que d'amagat aprofita els capvespres dels divendres per prendre's una petita revenja per tot allò que la vida ha malentès, no?.

Ara dubte si hauràs esperat. Els teus exquisits guants de canalé negre ¿els haurà dominat la impaciència?, o tu ja sabies què, no com, t'anava a dir, i per tant hauràs entrat a l'habitació, hauràs deixat les claus, la bossa, l'abric, sempre el mateix ordre. Imagine la carta al costat de les claus, esperant el seu torn. O la curiositat, no la desesperació, ha pogut més que la teua disciplina, i només tancar la porta has trencat el sobre i has començat a saber què és el que et duria aquest darrer capvespre de divendres, aquest darrer divendres de maig. Ho sento, benvolguda. Ho sento, de debò. Però crec que els capvespres dels divendres no deurien ser profanats per la rancúnia, les revenges o la por.

Heus ací la tragèdia, amor meu. La dolça càrrega dels jocs prohibits. No cal buscar culpes ni culpables. No cal que guardes aquesta darrera abraçada de paper, benvolguda, tan ordenada com ets.

Ch.P.