Dual

El carrer era ample i gris. La façana d'aquella cantonada contenia tot el silenci que aquesta escena pot assolir. El silenci de la rosa quan amaga les espines. No sé per què vaig pensar en una fotografia. Però jo no era al dintre d'una fotografia. No. Era al carrer. I la façana no semblava tindre espines ni pètals. El carrer, però, no era amb mi, però sí al meu endins. El carrer, ara, venia com d'un altre lloc, d'un altre temps. Potser davant la cantonada no deuria haver passat aquell home. Potser. Però el seu bigot afilat i aquell esguard es van dirigir de sobte cap a mi. Alguna cosa a la seua indumentària parlava no només d'un temps perdut, sinó també d'un temps que jo mai no havia viscut. Un temps de color sèpia, tot i que era gris; i tanmateix, tant intens com un sentiment amorós. Una rosa.

Carrer. Temps desigual. Un pols de perdre peu. Carrer enlloc, el nom del qual era ben proper, ben conegut. I des que va començar la sensació, ja no era al mateix lloc. Encara no haver mogut un peu de terra. Perquè sabia de la seua essència fugissera, i d'alguna manera volia tindre la possibilitat d'eternitzar-la, d'observar-la amb una mínima distància, des de la meua quietud, des de la impressió aclaparadora de no arribar a entendre-la mai de la vida.

Podria dir que tot em transportava a un racó de la meua infantesa. O encara més lluny. Aquest raonament o sentiment, a parts iguals, tenia un fort component de certesa. I la idea d'una recuperació parcial d'aquells vells temps m'era no només punyent i plaent a parts iguals, espina i rosa, sinó fins i tot tan real com una façana de pedra. Però un component afegit a última hora destorbava una mínima possibilitat de concreció: jo mirava i comprenia l'escena amb els ulls d'un home, no d'un nen. I si he de ser sincer, a la meua infància ja hi havien fotos en color. Per tant, com he d'entendre aquesta superposició, aquesta coexistència de temps allunyats en el temps dins un instant i un espai compartit i gris? I per què, a més, el silenci, aquest silenci on tenien cabuda, a més dels habituals sons d'un carrer, d'un carrer que d'una banda era al dematí i de l'altra al capvespre, les melodies deleroses i rogatives d'una vivència dual: espina i rosa alhora i a dos temps?.

L.C.