Flor de maig

I al maig, sempre al maig, de camí cap a casa, impacient, trobava una violeta esperant-me, amb la infinita paciència de les mares, al bell mig del vellut groguenc que els trèvols feien florir de pura enveja per la ginesta. I jo m'apropava a ella, mirant de respectar al màxim aquell altar improvisat, aquell coixí vegetal que afavoria, any rere any, la floració singular i perfecta de la violeta. I jo m'asseia al seu costat, en aquella mena d'apart romàntic que duia totes les melodies de Chopin escrites a les petites flors dels trèvols. I jo dubtava si devia parlar-li. Dirigir-li, si més no, algunes breus i precises paraules de salutació. I trencat el dubte, potser haver-hi iniciat una silent conversa amb la flor. I entre aquells silencis de les paraules no dites, un altre dubte m'hagués sobrevingut: potser no li molestaria que acariciés un dels seus pètals. I mirant la flor hauria trobat de respostes als dubtes.  Perquè al capdavall, aquelles paraules, només xiuxiuejades, com un calidoscopi d'impossibles retrobaments, serien tota una declaració d'amor; i els dits la besarien com uns llavis sobrevinguts desprès de trobar la seua melodia preferida, la de la violeta, entre les floretes grogues del trèvol. I així, sense més records que els de la violeta entre els trèvols, entendria la impaciència per tot el que perdem als silencis, per tot el que malentenem al seu dintre, i que és la superba raó de l'amor. Al maig, sempre serà al maig, que camí de casa trobaré una violeta esperant-me amb l'eterna impaciència de les mares que esperen els fills. I serà al bell mig de la catifa groga dels meus records, acompanyada, això sí, dels trèvols amargs als meus dents d'infant, l'ombra plena d'un magnolier que a poc a poc llança les primeres flors que anuncien l'estiu, els capvespres lluminosos i la veu de la mare cridant-me al sopar, i que tal dia com avui va deixar que els seus ulls anunciaren les violetes de maig.

L.C.

La violeta