dijous, 19 de setembre de 2013

La incertesa del missatger


Ahir de matí vaig rebre la seua carta. ¿O va ser abans d'ahir?... ¿A qui vols enganyar ara, Jacopo? ¿Per què imposes aquest dubte imaginari? ¿Per tots aquells que ociosos per la seua pròpia buidor arribaran a llegir qualsevol dia el teu dietari, si és que abans no el destrueixes, i així els faràs pensar que no n'estaves massa impacient per rebre-la, la carta; ah!, quin dropo més estúpid, tu, que no vivies, des que la vas conèixer, sinó per gaudir de les seues paraules, dels seus ulls dolços de quimeres, de la seua pell de neu on alleujar el desig ardent dels teus llavis? Sigues valent, no t'ho amagues a tu mateix, tants dies que només l'arribada del missatger posava un petit raig d'esperança en la teua boirosa i gruixuda percepció del món. ¿Serà avui el dia?, et preguntaves amb la seguretat del que ha desistit de la vida.

Tants dies, tantes decepcions, en que la certitud d'una estimació compartida trontollava davant el silenci, l'absència, el record fragmentat en infinits instants meravellosos de la vostra única conversa, aquella en la que tot lligava sense adonar-vos-en. Si ella proposava, tu assenties; si tu confirmaves, ella t'imitava. Oh!, quina mena d'amor és un diàleg? Mai no ho hagués pensat que les paraules pogueren assolir la sensualitat d'un bes, el compromís inefable d'una carícia. Mai. I tanmateix, l'adéu va ser fred i concís, cadència gairebé perfecta, tal i com pertoca als esperits submisos, als que fan de l'ordre convencional part inamovible d'unes regles de joc que poden acabar per anihilar-los.

I a la carta, només aquest poema equívoc. L'au fènix que ara n'és tórtora amorosa que no visita el meu bell hort, el meu hortus conclusus i sí els assecats boscos de la certesa. Parles d'hivern. Parles d'honestedat. Tant de bo hagués callat la teua boca. Tant de bo la incertesa del missatger continués com un infinit d'absències esperançades, com un diàleg entre l'oblit i la memòria, com el bes etern dels que mai no seran recordats com els amants de Verona.

J.da B.

4 comentaris:

Concha ha dit...

precios!!! el text i la musica,tot plegat,enhorabona i beset.

Lapsus calami ha dit...

Moltes gràcies, Concha. Un bes.

Olga Xirinacs ha dit...

"Hort tancat, jardí florit". Així ho recitava des de nena. He escrit sobre Margaritone d'Arezzo, ¿el coneixes?
Una salutació, ara ja sí, amb cobertura Internet.

Lapsus calami ha dit...

Ben tornada, Olga, i amb cobertura de la bona. Doncs és la primera vegada que sent parlar del Margarito o Margaritone, que d'Arezzo només coneixia al Guido, el de la solmització i altres dèries musicals. Una abraçada.