diumenge, 16 de febrer de 2014

Semper Dowland, semper dolens


Donaria part de la meua vida per tornar a aquell temps, a aquella edat a la qual jo sentia, tot i la meua insubornable serietat, que la vida no anava en mi. Era un temps en que el meu cos passejava el món, si és que això és possible. Els carrers del meu Londres, de la meua estimada Dublín, sota la pluja, sense més, i per molt que em demanaren raons, jo, tot i fer com que feia, no feia sinó no fer, només estar, ser. No és que arribés a creure'm que no fos mortal com tothom. I que la meua hora no acabaria arribant-me. No és exactament això, senzillament la vida em deixava ser una mena de passejant inic, les accions del qual mai no afectarien seriosament a cap persona, i molt menys a mi mateix. Podia sentir plorar la meua dama, i tanmateix eren llàgrimes dolces com els besos de mel i oblit que havíem compartit. Podia gaudir de les rialles als seus ulls, perquè mai no pensava amb les absències. Perquè la vida em deixava de banda. Perquè la vida, potser, encara no havia reparat en la meua presència.

Un dia, però, sense cap cosa que recordar d'especial, sents que ets l'únic protagonista de tu mateix. I que com un dolent actor no podràs, mai de la vida, deixar de representar-te. I pateixes. Semper Dowland, semper dolens, va començar a ser el lema del meu escut d'armes. Jo creia que amb la meua música, amb els meus versos, podria mantenir aquesta deliciosa distància que fa dolça la llàgrima i aspre el bes. Quina equivocació la meua. Molt al contrari, la música i la poesia m'endinsaven a la fondària de la vida sense cap possibilitat de trobar-ne un camí de retorn. Totes les cançons del món són camins sense retorn(1). I aquesta realitat que a poc a poc s'imposava sense demanar-ne permís venia amb els mots i els sons precisos que el meu cor no podia rebutjar.

Si les llàgrimes del cel recomençaven sobre mi, i esclatava la pluja dels perfums vegetals en un oli essencial que escampava la seua impregnació per tot arreu, aquestes mateixes paraules eren les gotes de la pluja en que jo era presoner per sempre mai. I l'art de la cançó no era sinó jo mateix integrat a la natura(2). He vist plorar la meua dama, i les gotes que vessaven dels seus ulls eren les llàgrimes que jo deixe anar de tant en tant mentre mire de retrobar el temps perdut de la vida al marge.

J.D.

(1) Aquesta frase ens recorda la que Pascal Quignard va posar als llavis de Monsieur de Sainte-Colombe a la seua novel·la Tous les matins du mon: "Tots els matins del món són camins sense retorn". I el que tots sabem, però, és que Quignard mai no va tindre accés a la present pàgina del dietari d'en Dowland.
(2) El mateix podem dir al cas d'en van Gogh, que a una carta dirigida al seu germà Theo afirmava que l'art no era sinó l'home integrat a la natura. Quina sort de coincidències més estranya.