dilluns, 19 de maig de 2014

La plus que lent


Aquell pensament era un record lent. O ben bé la calmosa imatge era el propi pensament tot just abans de convertir-se en record atrapant-ne el seu sentit més profund. Un pensament sucós, ple de tots els sentits amagats de la vida, de tots els sabors oblidats d'un passat inajornable. Com un mos de fruita saborosa al qual trobem la felicitat rodona del bes d'un raig de sol al sobre dels nostres ulls encara cecs: la pell vellutada del pit que ens va nodrir i que ens va treure el primer somriure de resignació. La carn molla d'una generositat induïda per la tendresa d'un bes sense llavis i morós, d'una abraçada al seu estat prenatal. La blancúria del dematí esmicolant-se a les cortinetes del menjador on la tardor amb prou feines donava les seues primeres passes d'infant al carrer. I per l'escletxa de la finestra el vent suau d'un estiu en retirada s'acomiadava del nostre front savi d'ignoràncies, innocent de saviesa, tal i com si a la vorera espinosa d'un roser fregàrem la mà d'una carícia i ens adonàrem del que vol dir la paraula frontera, suspesos per sempre més fins l'arribada del darrer somni. Aquell que va endur-se amb el vent suau i aprimat de la primavera, tal dia com avui, la lentitud del dematí blanc, l'abraçada i el bes que no eren, la tendresa de la resignació i el somriure sorn de la pell, el raig saborós i la felicitat del sol parsimoniós al sobre d'una epifania, el passat esponerós de vida amagada, la profunditat del defugir estant, el pensament feble d'un record triganer, aquell que només ens va deixar la cadència pausada d'un oblit que, en arribar, tan sols podria significar haver-hi travessat l'última frontera. Mentre, hi és el pensament tranquil, el record lent, la mare.

L.C.

2 comentaris:

Concha ha dit...

M'encanta un bes!!!

Lapsus calami ha dit...

Gràcies, Concha. Un bes ben fort!!