dimecres, 24 de juny de 2015

Suor


Portava els seus cabells arrissats i rojos com si d'un vel de monja es tractés. Tenien la mateixa llargària i aquella forma triangular que evocava la representació escolar d'un déu reduït a un sol ull engabiat dins els tres costats d'una geometria que el posava a l'alçada mitològica dels ciclops. El seu rostre blanc, calcinós, totalment ignorant de les més lleus pietats del maquillatge, haguérem dit que denotava el pas del temps com una conseqüència del cansament, però els que millor la coneixien sabien que més enllà de la fatiga, era el propi temps qui escrivia les seues frases cruels i indelebles sota els seus ulls, al seu front, o, el que li resultava molt més fàcil, a l'esguard perdut entre tantes com eren les mentides que la protegien del món. I, tanmateix, jo la vaig estimar. La vaig estimar fins i tot amb certa bogeria que mai no vaig saber, si no raonar, almenys dotar d'una mínima coherència sentimental. Vaig estimar els seus ulls negres i desolats alhora. Els seus llavis absents. Aquelles mans que mai no n'havien fet altra cosa en la vida sinó els previsibles posats de la utilitat. Mai una carícia. Mai una tendresa. Un deixar-se anar pel bé dels esperits i de les tristeses dels que la vàrem estimar d'amagat. Vaig estimar-la. Vaig estimar-la sense paraules d'amor. Perquè les paraules potser traeixen l'amor. Va ser un rampell infinit. Què és l'amor sinó un rampell d'esperança del qual no voldríem despertar?.

Aquell dia feia molta calor. Tot i que només eren les deu del matí, la xafogor s'escampava per la sala del conservatori com un malson que no podem oblidar. Ella volia ser cantant. Però quina mena de cantant podia ser aquella dona que no amava, o almenys així m'ho semblava, sinó el cant oracional de les hores? Jo m'ho preguntava cadascuna de les vegades que certes obligacions ens feien coincidir als indrets més insospitats de l'edifici, i la resposta sempre era la mateixa: aquella cabellera que d'antuvi qualsevol hagués dit que parlava d'una dona oferent, era, pel contrari, el senyal d'un ofertori de penitències assumides dins els quefers d'una vida tan ajustada al psalteri i les obligacions que cap de les activitats musicals podria trencar el Vel Maya d'una vida com a renúncia. I aquesta era la vertadera entitat d'aquella cabellera que queia sobre la seua esquena com una prevenció, com una defensa inexpugnable del seu cos breu, delicat i d'enganyosa feblesa.

I aquell matí en que la calor ens feia dubtar de qualsevol possibilitat d'existència superior que no fos la infernal, va passar el que ningú no hauria sospitat. Jo duia el coll totalment xop. Vaig afluixar el nus de la xalina per refrescar-me. La suor havia dibuixat tots els camins possibles d'evidència al llarg del meu cos, des del front fins als peus, amb una exquisida atenció o perversa insistència pel meu bescoll. No vaig tindre altra opció que treure el mocador i tractar de mitigar aquell devessall humit que convertia el meu cap en una mena d'ullal vergonyós i generós alhora. Ella em va mirar i jo em vaig disculpar fent-li un buf xicotet de resignació mentre dirigia els meus ulls cap a la finestra assenyalant-li la vertadera procedència dels meus entrebancs líquids. I, llavors, va somriure'm. I amb les dues mans va agafar la seua cabellera arreplegant-la  en un monyo discret amb l'ajuda d'una forqueta que duia a la mà dreta, sortilegi que va descobrir-me la sagrada línia del seu clatell, el lloc ignorat on s'amagava tot el meu amor inexplicable.

G.P.