dilluns, 23 de gener de 2012

Mentre plorava


Una de les coses que més em fa esgarrifar vaig copsar-la ben prompte només accedir a la consciència de les coses, o de l'endemà de les coses. Totes les guerres són brutes. En qualsevol dels temps. En qualsevol dels llocs. Mai no creuré amb els soldadets de plom, com mai no creuré amb les raons de les bales, també de plom, o l'acer de l'espasa. Que ningú no em parle dels exèrcits triomfals, ni de l'estratègia dels miserables generals en cap. Que ningú no em done lliçons d'intel·ligència en fer servir els morts necessaris com a moneda victoriosa.

La brutícia és a la mateixa gratuïtat d'una violència desfermada per una autosatisfacció grollera, una autoestima malaltissa, o una supèrbia anònima, només possible des del menyspreu més absolut de l'altre. Una melodia inextingible que es canta com una lloa a les teues misèries, mentre un cor de cadàvers li fa els acords que reforcen la seua bellesa plena de sang, horror i paüra.

Només cantarem sense tindre que avergonyir-nos si ho fem a varies veus. No és necessari que comencem tots alhora. De fet, és molt més efectiu una entrada desplaçada, escalonada. Sí n'és fonamental, però, que ens respectem. Que preparem les dissonàncies i la seua resolució. Evitem les rancúnies. Cercant la concordança potser trobem al germà, al fill pròdig. És el misteri de l'univers en un gra de sorra, de la vida al dintre d'una gota d'aigua. Puc ser jo i fondre'm en els altres, en un temps compartit i amb una sincronia perfecta.

Els abusos de la guerra són una redundància, una obvietat, una tautologia. Què esperàveu? El plom no busca el bes als llavis. Ni l'espasa aprendrà mai les carícies d'una mare. Els amants desapareixen amb la violència dels cossos i deixen pas als acoblaments d'odi i revenja. I així, ben esmaperduts d'estar al bell mig d'aquell infern tan temut, abaixarem els braços i el cap amb la infinita desolació dels esclaus, demanant poder seguir vius entre les fuetades.

Per favor, si algú en algun racó de la terra ho pot fer, que faça tots els possibles perquè els escacs siga el joc més avorrit del món. Deixeu que la memòria recupere les passes sobre la neu ardent. Les bales mai no posaran la rosa als llavis. El fil de la navalla deuria tallar el fuet que ens inclina, i no el coll que ens enlaira. Si algú en algun lloc del món m'escolta que sàpia que va nàixer d'una dona que plorava.

H.P.

3 comentaris:

Concha ha dit...

Perfecte el text i la música,sense paraules...enhorabona.beset.

i*- La que canta con Lobos ha dit...

"El plom no busca el bes als llavis" texto y música sublime. Un saludo!

Lapsus calami ha dit...

Concha, moltes gràcies. Aquest motet de Purcell és colpidor.

Siria, muchas gracias. Eres muy generosa, sin duda. Un abrazo.