diumenge, 19 de febrer del 2012

La font central


És ben estrany el que em va passar l'altre dia, farà un parell de setmanes. Havia acabat d'interpretar la invenció a tres veus del Johann Sebastian -ara volen que les hi diem simfonies. Doncs bé, acabava de tocar-la, la simfonia en fa menor, perquè em va vindre al cap al dematí, només llevar-me del llit, i no me l'en podia treure. I ho vaig tindre que fer fins i tot abans del primer cafè, tal era la urgència de sentir, no sols al meu interior, aquesta meravellosa peça carregada d'un no sé què -que deia el Petrarca de la bellesa- d'un no sé què intemporal, com si fos filla només de la raó dels propis sons i no dels sentiments humans.

Vaig tocar-la un parell de vegades. Satisfeta en certa mesura la meua impaciència, li vaig demanar el cafè a l'ama. Passejava per l'habitació mirant d'estirar els músculs mentre feia glopets a la tassa. La cosa va ser el 28 de juliol del corrent, 1750. Me'n recorde perfectament perquè va ser el primer dia de descans que tenia després del darrer oratori. Tot just l'estiu havia pogut alçar el seu vol, encara feia fred, i els versos d'amor ja trobaven una replica als pètals rimats dels parcs londinencs.

Em vaig acostar a la finestra, a fer-hi una ullada. Certament, aquest Londres té ben poc de la meua benvolguda Itàlia. Però els poc dies que el sol li guanya la partida a la boira, amb una petita dosi d'imaginació, fins i tot pots sentir el joc aquàtic de les fontanes de la Vil·la d'Est. I somniar que aquell raconet del parc on la llum daurada besa l'herba amb llavis meridionals és al bell mig de Florència o del Lazio o…

Mentre el cafè anava reactivant el meu cos, els ulls feien el mateix amb la realitat. Les minyones treien els nadons a passejar, i les seues senyores miraven els aparadors sense deixar-ne de parlar de ves a saber què cosa tan important. La vida era alguna cosa sense temps, un instant pel que hagués donat qualsevol tresor perquè no passés com a tal, fugisser. Un instant que poder examinar amb detall, pausadament, una mena de calderó, una suspensió del temps que paradoxalment tingués el seu temps propi.

I vet aquí, assegut a un dels bancs que envolten la font central del parc, un home de la meua edat mirava d'escriure alguna cosa a la terra amb el seu bastó. No li veia la cara, però el seu cos m'era familiar. Va traçar unes línies paral·leles, semblava un pentagrama. És clar, seria algun músic conegut. De sobte, va girar el rostre i mirà directament els meus ulls. Era el Johann Sebastian. No m'ho podia creure. Vaig sentir una violenta emoció. Com era possible, què feia a Londres? Aquest home que mai no viatjava sinó per les contrades del seu lloc de naixement, era a Londres. Era tot un esdeveniment. I a la premsa no havia llegit res. Ah, com són els anglesos, vaig pensar.

Posí la bata al damunt del meu camisó i sense pensar-m'ho dues voltes baixí les escales cap a l'entrada principal. L'ama només deia que estava boig, que no podia sortir al carrer així. Deixe'm, Bach és a Londres -li vaig dir com a única argumentació. Només creuar la calçada vaig endinsar-me a bon pas al parc, en direcció a la font central. I el que em temia va succeir, el Johann ja no hi era. El vaig buscar pels voltants. Ja no hi era. Vaig seure esbufegant al mateix banc on feia uns minuts l'havia vist. Davant els meus ulls hi era el fragment escrit a la terra. Si bemoll, la, do, si natural. La seua signatura. El seu nom segons l'abecedari musical: B-A-C-H. No havia dubte, el Johann era a Londres.

Però -i ací és on la cosa es tornà ben estranya- ningú no em va donar, a l'endemà, raons d'on es podia haver allotjat. I tampoc s'havia organitzat vetllada musical alguna per a que el públic londinenc pogués gaudir del seu art. M'era totalment incomprensible aquest oblit, aquest anonimat extrem en que la seua visita acabaria. I heus ací, que dues setmanes desprès, fullejant el Daily Courrant, una breu gasetilla contava que el cantor de Santo Tomàs de Leipzig havia estat cridat pel nostre Senyor. Que el gran Bach ens havia deixat el 28 de juliol passat a conseqüència d'una greu infecció ocular. Deia, que deixava incabada la seua última obra, L'Art de la Fuga, tot un homenatge a la seua forma predilecta d'expressió musical. I que la seua mort va coincidir amb la inclusió d'un segon motiu format per les notes musicals del seu nom: si bemoll, la, do, si natural. Vaig seure'm al teclat, i li vaig oferir aquella suite en fa major que tant li agradava. Mai de la vida una tonalitat més lluminosa que el sol del juliol a Londres em va semblar tan farcida d'ombres.

G.F.H.

5 comentaris:

Concha ha dit...

L'art de la fuga és una obra perfecta, és una mica superior no sé fora del temps de l'espai de nosaltres ... m'encanta.beset
el post preciós.

GLÒRIA ha dit...

Sóc molt haendeliana i trobo preciós l'escrit que has fet que bé hauria pogut ser del gran músic admirador de JSB. Gràcies a aquest escrit m'he recordat d'una ària bellíssima de l'òpera "Rinaldo", "Cara sposa..." que, segons diuen els experts, és una fuga i està dedicada a JSB. A mi m'entusiasma cantada pel contratenor estadunidenc David Daniels.
Salutacions, Lapsus!

Lapsus calami ha dit...

És ben cert, Concha, una música molt especial, un viatge sense tornada. Un bes i gràcies.

Gràcies, Glòria. Mai no he sentit que el Cara sposa li estigués dedicada a JSB. Però podria ser veritat. Els violins sí que van imitant-se, com si fos una fuga, però deurien fer-ho també la totalitat de les distintes veus per a parlar de fuga. Els músics li diuen entrada fugada. Com a forma és un aria. El Daniels, magnífic. Una abraçada.

GLÒRIA ha dit...

Efectivament són els violins que fan fuga. Jo no tinc cap formació musical i no t'ho vaig saber explicar com ho fas tu. Aquesta informació és en el llibret que acompanya el DVD de Rinaldo.
Salutacions afectuoses!

Lapsus calami ha dit...

Doncs no dubtes consultar-me el que vulgues, Glòria. Serà un plaer poder aclarir-te alguna cosa, si jo la sé. Una abraçada.