dimarts, 6 de març de 2012

Le soleil brulant d'Arcueil


Al barri d'Arcueil, només a 10 km del centre de París, hi visc. Naturalment, faig aquest trajecte a peu fins el cabaret on treballe per un sou de pena i una pena d'ànimes en pena; que no vull ni sentir-ne parlar dels tramvies o les maleïdes bicicletes, que les carrega el diable, qui si no? Sí, als suburbis parisencs d'Arcueil he llogat una habitació no més gran que un petit armari, on dorc, menge, faig els meus deures musicals i curosament vaig omplint les desenes i desenes de targetes que el meu benvolgut instint de supervivència espiritual em demana.

Al guarda-roba tinc el mateix vestit repetit 840 vegades com un exemple pràctic de les més profundes o elevades raons o Vexations. De fet, els pobres de solemnitat com jo només compren productes de qualitat i repetits: és l'anonimat implícit, la part inassolible de la nostra natura més íntima. No sé si sóc feliç, però hi sóc, afirmació que aquells habituats a menjar plat de calent tots els dies no sempre hi poden fer. I tinc temps, potser massa i tot. Tant, que el podria prestar a un interès no excessiu, com si d'un banquer honest en parlàrem, d'aquells que no hi trobes enlloc. Però què faria un músic com jo sense temps?

Ai, és l'etern dilema. Quina part del nostre rellotge estem disposats a vendre? I pensar que al bell mig de la seua esfera és la nostra ànima. Caram, no sé què em passa. No sé perquè m'ha vingut al cap el Shylock i la imatge d'una petita Venècia que jo hi veig només si faig una ullada a l'île de Saint-Louis els dies de lluna minvant quan les estrelles de plata dominen els afers de París.

Sóc a Arcueil. I la fam i la desesperació van dictant-me els sons d'aquest vals d'enamorats sense amor, aquesta música envoltada d'un sol que només la modèstia dels edificis de la contornada ens permet gaudir com si la rància aristocràcia ens hagués regalat els seus somnis de magnificència. Heus ací la taula lluminosa, el paper nevat de llum, les esquitxades negres dels sons. Aquesta visió em delecta amb l'encís atàvic que mai no trobaria a ningú dels salons d'espills o canelobres de Versalles, Baviera o Sant Petersburg.

Vine. Vine, amor meu. Ballem el vals lluminós de la solitud compartida. El vals plaent de les hores d'amor no viscudes. Dels besos que mai no hem estat capaços de somniar. La teua cintura dibuixa el cercle perfecte del desig. Posem-hi els ulls. Posem-hi els dits que pregunten on són els límits de les carícies. Vine ací. Vine, ballem el vals impropi d'un amor confós pel cabell d'or del teu clatell.

Al barri d'Arcueil, només a 10 km del centre de la pena, hi visc. Naturalment, faig aquest trajecte ballant fins a París on pel sou trist dels valsos tristos les ànimes sensibles gaudeixen le soleil brulant de la nuit.

E.S.

8 comentaris:

Concha ha dit...

PRECIOS...TOT.EMOCIONANT!!!beset i enhorabona

Lapsus calami ha dit...

Moltes gràcies, Concha. Un bes.

i*- La que canta con Lobos ha dit...

"les maleïdes bicicletes, que les carrega el diable, qui si no?" JAJA me ha hecho gracia... muy romántico todo! Un beset.

Lapsus calami ha dit...

Siria, tengo que preguntarle a mi querido Vicicle la razón de esta aversión de Satie por las bicicletes. Alguna razón habrá, no te parece? Un beset.

GLÒRIA ha dit...

I què hi ha dels quatre pianos que tenia al pis posats l'un sobre l'altra?
Aquesta setmana l'he escoltat més d'un cop.
Excel·lent i possible monòleg d'un artista sol.
Je le veux.

Lapsus calami ha dit...

Doncs mai no he sentit parlar-ne dels quatre pianos superposats, la qual cosa no vol dir res, és clar. Té una obra per a quatre pianos i orquestra de cambra, Sòcrates (1919) Ara, m'estranya que en una habitació tan petita pogués ficar tal nombre de pianos, la veritat. És una peça molt maca, delicada, sentimental i amb una gran capacitat per a somiejar, je le veux aussi.

Olga Xirinacs ha dit...

El polifacètic Satie abarca l'univers amb milers de tentacles temptadors. Mirall de bohemis, no obstant arriba al fons sensible d'esperits desconeguts i es clava amb el seu "Je te veux", que ja saps, Lapsus Calami, que forma part de mi.
M'agraden aquestes teves proses i, nota a nota, frase a frase completaràs la teva simfonia.

Lapsus calami ha dit...

Moltes gràcies, Olga. Com tu dius, nota a nota farem camí. Vaig pensar en tu a l'hora de posar la versió pianística i no cantada d'aquest meravellós vals. Una abraçada.