dijous, 29 de març de 2012

L'apart romàntic


Només vaig conèixer aquella casa baix el sol enrederit de primera hora de la vesprada. El meu pare em feia anar a les classes de Madame Anette perquè algú li va comentar, entre borratxera i borratxera, que qualsevol músic que aspirés a ser reconegut com a geni, després del que Mozart havia dit i fet, devia dominar, encara que fos mínimament, a més de l'italià, la llengua de Ronsard i Molière. Només vaig conèixer aquella casa baix el sol oblidat de sí mateix, i sempre desprès de travessar un lloc on de bon tros donaria gran part del meu prestigi actual per no haver-lo hagut de deixar mai de la vida.

Tal i com si fos ara, recorde el meu quadern de fulls enfastijats. El meu caminar avorrit i detingut. Aquell banc del jardí estant. Aquella eternitat asseguda o estirada al seu damunt que mai no hagués volgut abandonar. Les papallones com a prova que només la primavera i el pinzell de déu saben alguna cosa de la bellesa que aclapara els ulls. I les flors, hereves insaciables dels besllums, seductores de la memòria, esclaves del desig i l'ombra d'un bes traït.

Oh!, el meu benvolgut apart. El meu coin des soupirs. Allí on feia desfilar, amb el pas dolç de les donzelles, totes les meues estimades de llavis francesos parlant-me d'amor. El meu coin romantique, em va dir la vella Anette que el bategés. Mai no em va dir, però, com és que ella arribà a Bonn. Mai, alguna cosa personal. Només, assenyalant un escut d'armes que reposava al damunt del seu piano, es recriminava: el que vaig perdre per amor. Ves en compte Louis. I començaven les conjugacions, je suis, tu es, il est…

Bien sûr, belle Anette, vaig escriure un dia al quadern mentre gaudia l'obligada cita i seguici al meu apart romàntic de les converses subtils i franceses de les meues ànimes bessones, l'amour c'est l'oubli, / l'oubli ce sont les régrets. Quan ella ho va llegir un poc desprès, no em va dir res. Només una lacrima bianca va rodar per la seua galta dreta empolsinada d'arròs. Vaig comptar un silenci de rodona en Adagio molto i amb calderó inclòs. Desprès, va afegir: Ludwig -potser la primera i única vegada que deia el meu nom en tedesco- avui no puc parlar la meua llengua, és massa dolorós. Deixem-ho córrer… ¿Vol que toque el piano? Tinc una melodia al cap que m'han dit les meues papillons del coin des oublis…

L.v.B.

3 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

Temps d'adagis. També és casualitat que avui, quan llegeixo el teu post, dissabte matí, i em trobo amb l'adagi de la Patètica, a tv2 toquin l'adagi de la Novena. O sigui, tots dos sonant alhora. I que el mar estigui com un adagi de profunditats suaus, patètiques i triomfals.
Profunda en el temps la gravació. Etern el teu text.

Concha ha dit...

preciós i evocador teu post, m'agrada molt ... la música com sempre perfecta al text.beset

Lapsus calami ha dit...

Quina casualitat, no? I al rerefons el mar, sempre etern, aquest sí. Gràcies, Olga.

Concha, moltes gràcies. M'alegra que t'agrade. Un bes.