dimarts, 19 de juny de 2012

L'àvia


Ella sempre insistia. No em dic Liz, ni tampoc em diuen Bess ni Betsy ni Betty. Sóc Elisenda, Elisenda de la Faucille i vinc d'Orleans. I ho deia amb un to de veu dolç i ferm alhora que assolia una certesa més gran que els arguments que cap de nosaltres poguérem esgrimir en contra. Perquè parlar de Nova Orleans és parlar de l'aristocràcia dels esclaus. Sí, fins i tot en la misèria més llampant n'hi ha de classes. Què hi farem?

Els nois i jo anàvem ben mudats. Al club ens havien pagat la setmanada i decidírem comprar sabates noves, colls i punys per les camises i corbates ben lluentes. Si gairebé ballàvem pel carrer solejat d'horabaixa camí de The corner of the falx, on servien la millor cervesa de Nova York, sens dubte, i on, a més, ens deixaven entrar. Sóc un expert bevedor de cervesa i us hi puc assegurar la seua excelsa qualitat. La fredor adient a l'època de l'any. Una fina capa d'escuma, però mai escassa. La textura cremosa que el glop desitja. El sabor del capvespre sobre el malt humit. Oh, Sweet Lorraine. I got o copa, a elegir, de fi cristall de Colòmbia que augurava l'èxit d'un entelat gloriós, segons em confirmaven els xics i el meu escàs ull dret.

Així, de Nova Orleans i princesa?, li deien els nois per engrescar. Doncs, perdone vostè l'atreviment, Betsy -perdó, Elisende de la Faucille- però què fa una princesa com vostè servint begudes als pitjors borratxos d'Amèrica, desprès dels apatxes, és a dir, els negres i músics?... Això mateix em pregunte jo cadascun dels matins de la meua vida, quan davant de l'espill veig aquest rostre de banús que només un encantament, amb granota inclosa, pot explicar. El meu aspecte físic i la meua vida actual no són sinó la conseqüència d'un maligne sortilegi. I és Elisenda, en a final, i Orleans, sense Nova, i sóc comtessa, no s'equivoquen vostès…

Què vol dir?... Doncs, que Orleans és a França, el meu país natal, cosa que en absolut és Nova Orleans i no totes les dones volem ser ni som princeses…  Ah, vostè, és francesa, Lizzie, excusez-moi, volia dir Elisenda de la Faucille? -va dir el pocasolta del contrabaix, aprofitant el poc francès que una antiga núvia li va contagiar… Així és. Vaig nàixer al Comtat de la Faucille, famós pels seus cims, entre els quals destaca Le Col de la Faucille. Jo era una de les dames a la cort de la princesa Leonor d'Aquitània, però un dia em vaig llevar del llit en un lloc desconegut, en un temps incert i amb un cos més desconegut encara, sobretot pel seu color fosc… Cap de nosaltres sabia qui podia ser aquesta Leonor, ni el que volia dir-nos aquella pobre xica que servia la cervesa amb una aristocràtica perfecció, ho reconec, amb el punt d'escuma més equilibrat, al dente, que mai no m'havia dut als llavis. I atès el que ens contava, potser fos el seu únic equilibri.

Elisenda, i com és que deuria ser el vostre cos?, va insistir amb sarcasme ben groller el bateria… Ja n'hi ha prou, no us sembla nois?, vaig terçar… No es preocupe, mon sieur, mai no deu importar dir la veritat per inversemblant que ella puga ser. Tinc la pell blanca com l'escuma de la cervesa que vostès beuen sense parar, els meus cabells tenen el daurat suau i vell dels millors xampanys, els meus llavis són fins glops d'absenta freda, el meu nas només una excusa pel perfum i els meus ulls furtaren als déus la més dolça mel de la tarongina.

Caram, no en té d'àvia la xica -va reblar el bateria… Algun dia es farà justícia. I si una vida no és prou, esperaré una eternitat sencera perquè la veritat s'impose per damunt dels homes i els dies… Aquella sentència ens va deixar molt parats. Varen fer el darrer glop. No havien passat un parell de mesos que ens assabentàrem. S'havia casat amb un cantant molt mediocre que li deien Jackson. Déu meu, vaig pensar, Déu els cria i ells se n'ajunten. Passà el temps, el tal Jackson, desprès de fer-li una fum de nens la va abandonar.

Va tindre que guanyar-se la vida venent cigarrets per les cantonades dels clubs on sovint jo tocava el piano. Els nois em varen dir que l'única cosa que acabà emblanquint-se abans d'hora varen ser els seus cabells. He de dir-te, Elisenda, que mai no vaig prendre cervesa millor que la d'aquella comtessa de la Faucille, la que tu ens servies en attendant le jour où votre douce peau était aussi blanche que l'écume d'une bière prise à Le Coin de la Faucille.

A.T.