dimarts, 5 de juny de 2012

Gruix de levitat


Ella era una enunciació que mai no va concretar-se. Un arpegi precís, ben dit, que espera, però, la seua nota fonamental, una melodia que mai no arriba a petjar la terra que la nodreix, una petita papallona suspesa d'un no-res d'absències i solituds ben cantades als pentagrames que ella tant es va estimar. No, no n'hi ha forma humana de lluitar contra el que no existeix malgrat la seua presència quotidiana.

Hi he pensat tantes vegades… Avui, però, nit de lluna plena me n'adone. Sempre has estat llunyana, distant, fruit eteri d'aquella crisàlide que el teu Robert em va descriure com qui parla del primer bes d'amor de la humanitat sencera. El primer esguard que reconeix la pròpia ànima a l'ànima d'algun altre. La primera mirada. Qui pot acceptar no ser alguna cosa més enllà d'una imatge reflectida a l'espill de l'amor?.

Prendre consciència sentimental de la vida t'inhabilita per a creure't la resta d'ajornaments que t'autoimposes. Tot aquell que ha viscut la profunda tristesa que amaguen les mans, el dolorós esforç de moure els ulls, sap, per sempre, el no retorn de tan fondes petjades sobre la terra de la melancolia. A vegades pense que sóc massa feble per a realitats imposades pel cansament físic de l'ànima. Jo mai no podré dur a les espatlles tot sol aquest gruix de levitat.

Cerque, dissortadament, un baix, la nota fonamental, que m'enlaire vers tu sense perdre peu, que em recolze per conviure amb aquesta angoixa suspesa de la nit i de la lluna. Tantege a l'obscuritat. Aquest? Potser serà aquest so que la meua oïda és incapaç de trobar per sí mateixa? ¿O seria millor aquest altre? ¿O aquell més enllà de la nit de lluna, de la crisàlide i la papallona?

Ella era un besllum a l'inrevés dels fets. I de tant en tant, sense avís previ, aquella vibració, més llum que so, semblava recolzar-se sobre la pell delerosa del món, amagant-se fugissera rere el fullam del desig. Va nàixer, així, la meua aspiració volàtil. Xiuxiuejar-li al vent la seua condició difusa i precisa alhora, tal i com si fos el dors platejat d'una fulla o la lluna tendra d'una nit que convida a deixar de trepitjar la terra i besar els llavis de la desconeguda que, malgrat no ser, ens fa sentir les seues passes darrere nosaltres.

J.B.

2 comentaris:

Concha ha dit...

preciós aquest post eteris sentiments que imagino s'uneixen així completament a la música art volàtil i eteri també. enhorabona, és preciós i també la música.beset

Lapsus calami ha dit...

Gràcies, Concha. Brahms és molt gran, té molts registres. Un bes.