dimarts, 11 de juny de 2013

La misteriosa


Apareixes als meus somnis vestida amb les robes en que jo desitjaria veure't engalanada. Ets massa dura amb tu mateixa, em sembla. Massa desconfiada, estic segur. Massa covard. I vesteixes els vestits que allunyen els ulls que no t'agraden i els que sí, aquells que rebutgen les paraules que no vols sentir i les que sí. Hi hagué el dia que les roses se equivocaren, em diràs. És cert. Perquè tu vares decidir per tu mateixa. Perquè sempre hi haurà centenars, milers d'ànimes com tu, amb un xic mesquí a l'esguard, els llavis de les quals mai ningú dibuixarà amb un bes de veritat, amb un bes d'amor i mort, i a les que mai ningú els hi posarà la mà al damunt dels seus somnis. I la decisió no n'és dels déus, pots estar ben segura. I passaràs pel món, per la vida, amb la certesa del mar: les meues arrels són a l'horitzó inexistent. Doncs, bon profit.

No sóc jove, em diràs, i s'ha de pensar amb el cap, afegiràs; ets vell i busques el temps perdut de la rosa, encara precisaràs; però la teua rosa, estimada, deixa'm dir-t'ho, és ben infantil i capritxosa. Vols el que no vols, el que no voldries voler, o no vols el que desitges. I aquestes contradiccions les hi fas valer com a senyal de maduresa. Oh, benvolguda, no hi ha major saviesa que acceptar els nostres sentiments com el que són: l'escuma d'un mar sense horitzó.

I heus ací que passen els dies i creixen els recels. Jo, t'hauràs adonat, ja no t'espere amb la meua mirada atenta. Saps, i la decisió tampoc no n'és dels déus, que faig com que faig, quan passes pel davant de la meua estança a palau, de la sala de música, i que fuig la deliciosa levitat del teu cos que ningú podrà amar com jo, i que amaga el bes ardent de la rosa de coure, un bes que negaràs fins la teua mort, com l'assedegat fuig l'aigua clara i freda de la font dels somnis. Poca cosa de mi mateix conserva a dia d'avui algun interès, ja ho sé. Però la teua lluita contra tu mateixa et fa oblidar les més elementals normes de cortesia. Allunya els teus temors. No faces mentida de la por. Mai no em trobaràs fora els passadissos de palau, lloc on reduiré la meua presència al mínim imprescindible que els nostres compartits quefers ens obliga. Deixa-ho córrer, no t'afanyes amb els maons d'aquestes barricades misterioses que cada dia basteixes amb major celeritat. No paga la pena fer mal per evitar no fer-ne res.

F.C.

2 comentaris:

Concha ha dit...

M'encanta és preciós,ho he pujat al Facebook música inclosa que també és meravellosa,enhorabona i beset.

Lapsus calami ha dit...

Moltes gràcies, Concha. Molt bo el Couperin, és cert, i no massa conegut. Un bes.