dilluns, 15 de juliol de 2013

L'amic


I llavors me'n vaig adonar. Jo li anava explicant aquelles coses meues. Petites coses que només poden interessar al que les explica, però que sap que un bon amic farà l'esforç de fer-les seues. Jo li insistia: ja sé que no n'és per fer-ne un gra massa, però entén-me és molt important per mi. És clar que és important, i no sols per tu, em feia veure. D'alguna forma estimulava la meua confessió: aquell repartiment indiscriminat de sentiments i febleses, d'intimitat. M'adonava que era un bon amic, cosa que ja sabia de feia temps. I no calia esperar una altra actitud de la seua banda. Feia seues les meues inquietuds, les meues paraules. Què més se li pot demanar a l'amic?. I tanmateix…

Perquè no només acceptava la meua impaciència expositiva, sinó que fins i tot la compartia, o això em donava a entendre. Fins que va començar a parlar, i jo em vaig adonar.  La seua tranquil·litat mal dissimulada, la seua complaença, aquesta baixada de sons per l'escala musical, la seua forçada sorpresa i interès, aquell paper que em va demanar per prendre notes. ¿Cal prendre notes del que fereix als amics? I llavors ho vaig pensar sense voler. Va ser un rampell. Com el dia que vaig comprendre que aquella dona que seia al nostre costat ja no em volia pas ni em voldria mai més. I ell estava més que assabentat de tot el que jo li havia dit com de bell nou, de tot el que jo li havia dit que ara hi feia, del que ara sentia.

Perquè el meu secret millor guardat era un vell conegut d'ell. Vet aquí. Perquè aquella innocència que jo sempre li demanaria al vertader amor només era per a ell un "mai no canviaràs", aquella senzillesa amb que dos cossos deuen oblidar-se no només d'ells mateixos sinó del món sencer, i que és l'amor, era per a ell alguna cosa pàrvula, massa estúpida per a la nostra actual cronologia, i potser per a la de sempre. Així, els meus versos no el varen inquietar. Aquells versos que jo dedicava a les noies del passeig, a les anònimes noies a l'ombra de les quals jo intentava restablir la fe en el món real, la fe en la vida, en els somnis, i dels quals, ara m'adonava, ell ja en tenia notícia.

H.V-L.

2 comentaris:

Concha ha dit...

Molt i molt bonic !!!enhorabona i besets.

Lapsus calami ha dit...

Gràcies, Concha. Un bes.