Noia a l'alba

Què hi fa una noia com tu a la matinada d'un xafogós diumenge del mes de juliol caminant la deshora amunt avall? Amagat rere la cortineta blanca de la meua habitació, mirava el seu cos prim de lliri dibuixat sobre el carrer gris que intentava oblidar la nit, el seu vestit sense tirants i ben curt de faldilla, una segona pell que li naixia lleument dels lleus pits com bessons de gasela fins que arrodonia els seus malucs i poc més. La resta, unes cames allargades pels tacons i la innocència. Unes cames massa joves per dir-li meuca. I un ventre llis com el camp de blat entre roselles i que com el sègol amaga el secret de l'ebrietat. La seua pell morena, els cabells negres abundosos de lluna i el tall roig de la seua boca completaven la seua natural sofisticació. Oh, sophisticated lady. Quina mena d'amor t'ha llençat a la matinada com una joguina oblidada al rerefons de la infantesa? Aquella teua elegància obsoleta que només un cor trencat pot voler exhibir als carrers buits d'una nit confosa entre la retirada discreta de la foscor i el darrer vodka amb gel dels abandonats.

La noia caminava per la vorera sense saber què fer amb les seues passes i la claror que a poc a poc volia imposar-s'hi. Va començar a gesticular, i vaig pensar que potser li parlava al noi que jo no veia i que hi era dins de qualsevol dels cotxes del carrer. Però no, no va anar així. I ella tant desfeia el camí que havia fet sense voler en busca del que jo no podia ni imaginar, com que el refeia i el tornava a desfer. M'inquietava el seu desordre sentimental, el seu desequilibri dels sentits fent pinya amb la delicadesa no buscada d'un cos que semblava anar de la mà d'una solitud no esperada que es tensa a l'aire com un so infinit, ofegat, angoixant, el record d'un noi que ella potser tampoc no veia amb la desitjada claredat.

I llavors va seure al banc del carrer. Noia asseguda. Primer van ser els peus, desprès les mans, el que va mirar sorpresa. Va estirar la faldilla que amb prou feina li arribava ara al principi de les cuixes. Va creuar les cames i va adonar-se d'aquell carrer desolat, buit, entre l'oblit desesperat de la nit i els retrobaments incerts del dematí. En obrir la petita bossa de mà va fer com que buscava alguna cosa, fins i tot en va treure un espillet o el que li semblava. I va ser tancar la bossa i desencreuar les cames, tot una, i tornar a mirar-s'hi els peus, ara junts, els genolls, el seu davant com si esperés algú sortint del patí fins ara testimoni mut del seu passeig pel no-res de la matinada.

En alçar-se va creuar el carrer en direcció a la plaça, però només trepitjar-la s'ho va repensar i desfent el que havia fet va tornar a la vorera original de l'altre costat del carrer. Ara la va enfilar, però, amb la certesa dels adéus, amb la certitud d'una sofisticació que s'acomiada de l'amant a l'alba. Però la noia no era al castell, sinó a la humitat d'un carrer de ciutat, i potser l'amant havia quedat assegut al banc sense bes de comiat. I jo, el que mai no podia haver sospitat era retrobar els versos bíblics caminant amb aquells seus ulls de coloma sofisticada pel desert lliscant del diumenge.

D.E.