El dilema

Ara tinc un dilema. Un petit dilema, això sí. El dilema dels savis, que hagués dit l'Henri, l'Henri Verdoux, és clar. He de reconèixer que aquest assassí en sèrie mai no m'ha produït cap repulsió. Era massa ingenu. Si em permeteu la boutade. Deu ser allò que diuen de la professió. Defecte professional. A qualsevol cosa acaba acostumant-se la nostra particular visió del món, si més no. Però jo volia parlar-ne del meu dilema, que com a dilema, la veritat, és ben poca cosa, ho reconec. Però és meu. I això deuria bastar-ne. Bastar-li, a qualsevulla que llisca aquestes confessions que mai no deixaran d'exhalar un tuf d'informe policial insuportable, no cal dir. Heus ací, que no sé ben bé què fer. La cosa n'és ben senzilla. M'acabe de fer un whisky. I em ve de gust fer-me un altre. No n'és la meua beguda preferida, però de tant en tant m'agrada. És, i perdoneu la semblança o similitud, com els que només beuen conyac, però de tant en tant li posen les banyes -al conyac, és clar- amb la deliciosa rossa maltesa. Ah!, quines coses té la vida; i la beguda, no cal dir. Bé, al que anàvem, m'acabe de fer un whisky i em faria un parell. Però, i ací ve la cosa del dilema, a l'ampolla no en queda sinó un ditet. I jo tinc set. Deu ser el sopar, potser. Pernil dolç, pa torrat, formatge blau, vi negre… Poca cosa, ja veieu. Però tinc set. I el que queda de whisky és ben poca cosa. No sé on vaig llegir que el whisky mai no hi ha que barrejar-lo amb begudes dolces. Fins i tot amb la tònica, tampoc. Bé, a la nevera tinc una ampolla d'aigua de Vichy. Tinc set i no sé què fer. Perquè si tingués aigua de soda, la cosa seria molt més fàcil de decidir. Però no n'és soda, sinó Vichy, que és salada, com la mar. Què faig?. Molts dirien: prova-ho i si no t'agrada, ja ho saps per a la pròxima. Però a mi la pròxima no m'importa, no m'interessa, sabeu el que vull dir?. Només m'importa el que estic vivint, i el dilema que em suposa. Què faig, barrege el whisky i que siga el que déu vulga o me'l prenc amb només un parell de glaçons tot i que sé que la meua set mai no serà saciada? Perquè en acabar el whisky fer-me un got de Vichy, tot i que ben fred, em sembla un total sacrilegi. I no sé la raó, però el pobre Henri m'ha vingut al cap un altra vegada. ¿Va tindre ell un dilema, tot i que només fóra un petit dilema? Què podia fer, esgotar aquell ditet de vida que li quedava a ell mateix i a la seua dona o ben bé barrejar-lo amb la gasosa i amarga aigua dels crims? Caram, he pensat, el que costa apropar-se, encara que només siga un poquet, als quatre somnis que tenim. Caram. I potser elles, les víctimes, al seu darrer sospir, i mirant amb l'esguard ennuvolat per l'ofec al seu amant primmirat es preguntarien què és el que a ell li quedava d'aquells seus amors. ¿Potser un ditet?

J.M.