dilluns, 29 de juliol de 2013

Noia a l'alba


Què hi fa una noia com tu a la matinada d'un xafogós diumenge del mes de juliol caminant la deshora amunt avall? Amagat rere la cortineta blanca de la meua habitació, mirava el seu cos prim de lliri dibuixat sobre el carrer gris que intentava oblidar la nit, el seu vestit sense tirants i ben curt de faldilla, una segona pell que li naixia lleument dels lleus pits com bessons de gasela fins que arrodonia els seus malucs i poc més. La resta, unes cames allargades pels tacons i la innocència. Unes cames massa joves per dir-li meuca. I un ventre llis com el camp de blat entre roselles i que com el sègol amaga el secret de l'ebrietat. La seua pell morena, els cabells negres abundosos de lluna i el tall roig de la seua boca completaven la seua natural sofisticació. Oh, sophisticated lady. Quina mena d'amor t'ha llençat a la matinada com una joguina oblidada al rerefons de la infantesa? Aquella teua elegància obsoleta que només un cor trencat pot voler exhibir als carrers buits d'una nit confosa entre la retirada discreta de la foscor i el darrer vodka amb gel dels abandonats.

La noia caminava per la vorera sense saber què fer amb les seues passes i la claror que a poc a poc volia imposar-s'hi. Va començar a gesticular, i vaig pensar que potser li parlava al noi que jo no veia i que hi era dins de qualsevol dels cotxes del carrer. Però no, no va anar així. I ella tant desfeia el camí que havia fet sense voler en busca del que jo no podia ni imaginar, com que el refeia i el tornava a desfer. M'inquietava el seu desordre sentimental, el seu desequilibri dels sentits fent pinya amb la delicadesa no buscada d'un cos que semblava anar de la mà d'una solitud no esperada que es tensa a l'aire com un so infinit, ofegat, angoixant, el record d'un noi que ella potser tampoc no veia amb la desitjada claredat.

I llavors va seure al banc del carrer. Noia asseguda. Primer van ser els peus, desprès les mans, el que va mirar sorpresa. Va estirar la faldilla que amb prou feina li arribava ara al principi de les cuixes. Va creuar les cames i va adonar-se d'aquell carrer desolat, buit, entre l'oblit desesperat de la nit i els retrobaments incerts del dematí. En obrir la petita bossa de mà va fer com que buscava alguna cosa, fins i tot en va treure un espillet o el que li semblava. I va ser tancar la bossa i desencreuar les cames, tot una, i tornar a mirar-s'hi els peus, ara junts, els genolls, el seu davant com si esperés algú sortint del patí fins ara testimoni mut del seu passeig pel no-res de la matinada.

En alçar-se va creuar el carrer en direcció a la plaça, però només trepitjar-la s'ho va repensar i desfent el que havia fet va tornar a la vorera original de l'altre costat del carrer. Ara la va enfilar, però, amb la certesa dels adéus, amb la certitud d'una sofisticació que s'acomiada de l'amant a l'alba. Però la noia no era al castell, sinó a la humitat d'un carrer de ciutat, i potser l'amant havia quedat assegut al banc sense bes de comiat. I jo, el que mai no podia haver sospitat era retrobar els versos bíblics caminant amb aquells seus ulls de coloma sofisticada pel desert lliscant del diumenge.

D.E.

dimecres, 24 de juliol de 2013

Damunt l'herba


È buio el mattino
che passa
senza la luce dei tuoi occhi.
(Cesare Pavese, Verrà la morte e avrà i tuoi occhi)

Torne a endinsar-me dins de tu, al dintre d'aquests sons que, hores d'ara, són l'únic camí cap a tu. La realitat, la veritable realitat, s'obstina en no semblar-s'hi a sí mateixa. Perquè el que diem vida és una melangia confosa pels desitjos dels meus jos, dels teus tus. Avui he passat per la tarda. L'he recorreguda a tort i a dret, amunt avall, buscant-te, desitjant-te amb un desig malaltís, amb un amor fet a parts iguals de sons i somnis, barreja que n'és matèria prima, matèria última del bes. I, a cadascú dels carrers de la tarda, n'he cercat el teu perfil, la teua ombra inassolible, aquella teua silueta que hagués portat al damunt del penya-segat, damunt aquell racó encatifat d'herba bona, d'herba molla, d'herba amorosa. I tu, estesa al seu damunt, m'hagueres demanat un bes...

Mai no sabràs, potser, com creix aquest meu amor molt per damunt de la teua vida, de la teua capacitat d'ésser viu, de la teua quimera de recers, dels teus aixoplucs mandrosos i desconfiats, de la teua incapacitat per copsar la petita mort que suposa un capvespre d'amor. Necessite, per tant, un sol aclaparador, un sol encegador, un sol que no em deixe pensar com és de nit el matí, un recer un poc més consistent que el teu record llunyà. Perquè entenc aquesta meua obsessió com una por bastarda tal i com l'amor és l'atònit fill de les meuques. Concite en tu tots els meus desamors imaginats, totes les desolacions, i donaria de gust la meua vida només per un moment amable. Ja només d'amabilitat parle. Tu, l'amor i jo, quiets al pati de casa teua. Estirats damunt l'herba bona, molla, amorosa, i sabedor de que aquest serà el meu darrer record. I serè profundament feliç, obstinadament cec.

Ara ja sé què tinc a fer. Només esperar. Seure'm al balcó de casa meua. I allí, deixant passar la platònica realitat, t'esperaré. I perdona'm, perquè el que ara tinc que pensar només pot escriure's al damunt d'un piano i amb la música dels teus ulls.

Th.M.

dilluns, 15 de juliol de 2013

L'amic


I llavors me'n vaig adonar. Jo li anava explicant aquelles coses meues. Petites coses que només poden interessar al que les explica, però que sap que un bon amic farà l'esforç de fer-les seues. Jo li insistia: ja sé que no n'és per fer-ne un gra massa, però entén-me és molt important per mi. És clar que és important, i no sols per tu, em feia veure. D'alguna forma estimulava la meua confessió: aquell repartiment indiscriminat de sentiments i febleses, d'intimitat. M'adonava que era un bon amic, cosa que ja sabia de feia temps. I no calia esperar una altra actitud de la seua banda. Feia seues les meues inquietuds, les meues paraules. Què més se li pot demanar a l'amic?. I tanmateix…

Perquè no només acceptava la meua impaciència expositiva, sinó que fins i tot la compartia, o això em donava a entendre. Fins que va començar a parlar, i jo em vaig adonar.  La seua tranquil·litat mal dissimulada, la seua complaença, aquesta baixada de sons per l'escala musical, la seua forçada sorpresa i interès, aquell paper que em va demanar per prendre notes. ¿Cal prendre notes del que fereix als amics? I llavors ho vaig pensar sense voler. Va ser un rampell. Com el dia que vaig comprendre que aquella dona que seia al nostre costat ja no em volia pas ni em voldria mai més. I ell estava més que assabentat de tot el que jo li havia dit com de bell nou, de tot el que jo li havia dit que ara hi feia, del que ara sentia.

Perquè el meu secret millor guardat era un vell conegut d'ell. Vet aquí. Perquè aquella innocència que jo sempre li demanaria al vertader amor només era per a ell un "mai no canviaràs", aquella senzillesa amb que dos cossos deuen oblidar-se no només d'ells mateixos sinó del món sencer, i que és l'amor, era per a ell alguna cosa pàrvula, massa estúpida per a la nostra actual cronologia, i potser per a la de sempre. Així, els meus versos no el varen inquietar. Aquells versos que jo dedicava a les noies del passeig, a les anònimes noies a l'ombra de les quals jo intentava restablir la fe en el món real, la fe en la vida, en els somnis, i dels quals, ara m'adonava, ell ja en tenia notícia.

H.V-L.

dijous, 4 de juliol de 2013

El pou


En el deliri del capvespre volaven les paraules. Era una tarda gris, al començament de l'estiu. I la plaça semblava un espai buit a l'espera de la foscor i els llums contradictoris dels fanals i la nit. La calor gris amenaçava l'habitació i, a poc a poc, redreçava aquelles quatre coses que, tot i acompanyar-me amb l'obstinació dels paràsits, mai no acabava de sentir-les com a pròpies. Mirava per la finestra i desitjava estirar-me al llit. Em gitava, i només volia apropar-me a l'horabaixa per on fugien els mots. Només aquestes incongruències poden explicar els batecs del cor, vaig pensar, l'aturada del pols, la mort, la insistència de la vida.

I així, deixava passar les hores d'una vesprada gris, a l'espera del que mai no he pogut definir amb paraules, però que només trobaré a través de l'escriptura. D'una escriptura modesta, provinciana, perquè tot el que m'envolta és modest i provincià. Els tarongers bords, petits, de tronc afilat i eixut, dibuixats per un nen somniador; el quadradet de gespa on defequen els gossos del veïnat; els bancs de fusta on seien els pidolaires i les noies en flor, on dormen els borratxos i les meuques. Aquestes palmeres sense avís de lluna, aquestes palmeres oblidades pel crepuscle podria dir que em transporten als paradisos que mai no trepitjaré, però només dir-ho pensaria com de mediocre puc arribar a ser.

Què fàcil seria, llavors, omplir aquest buit gris amb els records dels estius. Quan el veïnat en lloc de traure els gossos a defecar, eixia al carrer a prendre la fresca a les nits. I xerraven de tot aquell temps gris i buit que només a la gent de mal cor o als nens podia fer feliç. Com de tafanera era la fornera, deien, i quina habilitat tenia perquè li digueres, sense voler, el que ella volia saber. I el seu home, el nom del qual només tornaria a trobar-me al Moby Dick -Call me Ishmael- d'en Melville, i a la família del qual tots sabíem, sense saber-ho encara, qui hi feia de gran balena blanca. I, a poc a poc, com la calor d'aquesta tarda, redreçàvem tot el barri al son d'aquell pasdoble que ens cantava el veí i que tant ens feia plorar als nens, des de la perruquera que sempre feia les permanents massa sòlides, al veí de la vorera del front de casa que era un malparit perquè ens tirava la pilota al jardí tancat i abandonat, i del que només molts anys desprès vàrem assabentar-nos que la seua dona era nimfòmana. Sí, en el deliri del capvespre les paraules fugen. A qui pot interessar tanta misèria?.

L.C.