diumenge, 21 de desembre de 2014

El do del cel



A nosaltres, poetes, correspon
resistir la turmenta de Déu, nu el cap,
i agafar amb les mans el raig
del Pare, i transmetre al poble
embolcallat en cançó el do del cel.
(Hölderlin)

Va arribar a la Tardor. Era un noi esvelt, de viva expressió, ulls d'una bondat grisa i transparent, veu dolça i paraula del que ara en diuen poeta romàntic. Havia fet, em va dir, centenars i centenars de kilòmetres a peu només per conèixer-me. I tot tan sols per un moviment d'una obra meua, l'Adàgio d'un dels meus quartets de flauta i corda. Va aclarir-me que ell tocava el piano i la flauta, però que no era músic, sinó estudiant al seminari de Tubinga i poeta. De fet, el primer que va fer només seure al costat del piano va ser recitar-me uns versos que havia fet per a mi:

Sovint envien els déus, des de l'altura del seu estatge en pau,
un fill predilecte als humans.
Amb això els mortals, al veure's recordats,
senten alegria al seu cor. 

Li vaig agrair aquell regal inesperat i ple de bellesa, i ell va afegir que la bellesa és molt fugissera, que fuig de la vida dels homes cap a l'altitud, cap a l'esperit; es transforma en ideal el que era natura, va dir, i que aquestes paraules les posaria als llavis de l'heroi de la novel·la que encara no era sinó un somni, Hyperion. Em va agradar la seua honesta i poètica forma d'expressar-se, tot i que a mi em resultava, li vaig confessar, un discurs massa transcendent. Però ell va dir que no, que jo barrejava transcendència i elevació, i que no era el mateix

La bellesa és quelcom propi dels nens,
retrat potser del mateix Déu.
Calma i silenci són la seua essència,
elevada als àngels per l'alabança. 

Vaig quedar mut. Els seus versos em van fer pensar si no seria ell mateix aquell fill predilecte dels déus, i així li ho vaig expressar. Temo que al capdavall em passe el mateix que a l'antic Tàntal, que va estar més prop dels déus del que va poder resistir. I em va preocupar, tant per ell com per mi, aquesta predicció, capficat com era al meu Rèquiem. Li vaig comentar aquesta circumstància, i la desolació afegida que sentia de vegades en llegir i rellegir el text llatí al que posava música. I això és el que ens fa ser massa dòcils amb la vida, no hi creu Herr Mozart?, em va replicar. Potser l'home no és sinó l'intèrpret fracassat de Déu, li vaig contestar. I ara va ser ell qui va callar.

W.A.M.

2 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

Tot i la bellesa dels textos, que cal meditar i incorporar dins nostre (perdó per la redundància),
nosaltres no som uns intèrprets de Déu, sinó que ens hem fet un déu a imatge nostra, per això el món és tan imperfecte.
Molt bones festes.

Lapsus calami ha dit...

Sí, tens raó, Olga, "ens hem fet un déu a imatge nostra", jo diria que a la nostra mida, i ahí és on hem fracassat, tal i com ho fem cada vegada que interpretem el món amb un poema, una música o una pintura. I potser que ja ens està bé que siga així. Perquè seguirem creant allò que en diem bellesa per a intentar espantar la por del no-res. Molt bones festes a tu també. Una abraçada.