dimarts, 20 de desembre de 2011

La veu trencada


Els meus sentiments varen fer un tomb inesperat només sentir la veu del nen. Fins a aquell moment el pastor havia anat trenant, davant el tribunal, una explicació més que convincent, encisadora. Un contrapunt de sons ben puntuats, cosits ben forts des de la postura d'una víctima propiciatòria. Agnus dei. Només el seu afany de servir a Déu podia estar la causa del malentès, de la mesquina interpretació que els ignorants pares de la criatura volien fer passar per bona. Alguna cosa buscaven, de segur. Esperits bruts, hipòcrites. Déu us empare. Gloria in excelsis deo.

Tot era ben encadenat al seu discurs. Sense cap sorpresa. Quasi previsible. Massa ben encadenat, ara m'adonava. Perquè les justificacions eren tan adients que un glop de fàstic em va venir a la gola. Ara m'adonava. Per què aquell parlament em produïa la sensació d'una flauta encantada que com una verinosa serp buscava els costats desprotegits d'aquella veu innocent per clavar-hi els seus letals incisius. Si semblaven parlar tots dos d'uns mateixos fets, fins i tot dir el mateix. Però allí on l'ondulació continuava fluint indecorosa, el nen trencava l'ona amb un so emergit de sobte, delatador dels pitjors presagis. Perquè aquella serp anava arrossegant-se. Amb el miratge d'un moviment que mai no canviava de lloc, a l'aguait d'aquella pobre veu afeblida que amb prou de feines intentava cridar des d'una desolació colpidora, amb la clara desorientació del que no sap què fer amb els seus sentiments confosos, passant del crit a la súplica sense el bàcul d'un pentagrama, de cinc línies on poder precisar el to just de les confessions més íntimes. Sanctus.

I els seus dos companys, més greus, més grans, forçats de segur a no dir, o pitjor, dir a mitges. Negaven tots dos amb els seus migs silencis l'ofegat dolor d'allò que havien viscut tots plegats. L'aspror de les seues paraules gairebé simultànies només donaven ales a les insistències del pastor, a les reiterades insistències en Luzbel d'aquell que obscenament i en públic anava canviant l'antiga pell de ministre de déu per la mudança de servidor del diable davant d'una congregació abocada voluntàriament a una ceguesa reconfortant. Credo in unum deum. 

Tan a prop del Nadal com som i quantes vegades et negarem déu meu. D'ací poc seràs al pessebre. Has vingut per a salvar-nos. Per a dir-nos sóc aquí, entre vosaltres, confieu en mi i en el pare celestial. Tu tens el poder. Trenca aquesta veu aflautada que recull enteniments i comissures de beneplàcits mentre una ànima pura està sent trepitjada per la foscor i el fang de les urgències més perverses dels plaers obscurs i immemorials. Tu, que ets el més gran, mira de mostrar-hi l'escarni d'aquest conjunt de fets que semblen buscar-hi l'acoblament final d'una ària ben avinguda, un acord més fastigós, si més no, que els esdeveniments que tots els que hem comprés la veu clara i trencada de la veritat no podem sinó lamentar. Senyor, no vares morir perquè aquest món s'agenolle irremediablement i miserable davant les babes del diable. De què ens ha servit el teu sacrifici? De què, el teu humil bressol, la teua veu de nacre ofés? Kyrie eleison.

J.S.B.

2 comentaris:

Concha ha dit...

odyernperfecte, és rodó,m'encanta.Enhorabona i beset!!!

Lapsus calami ha dit...

Gràcies, germaneta. Un bes ben gros.