dissabte, 3 de desembre de 2011

El polsim de la papallona


Com no enamorar-se? T'ho imagines? Aquella crisàlide que tocava el piano com els àngels havia aprofitat l'estiu per a deixar-se sobre el teclat la despulla que envoltava d'innocència els seus ulls, els llavis, els pits. Ja no era una pianista, ara era una música. No només entenia el que interpretava, a més hi veia coses que ni jo mateix havia estat conscient d'haver-hi posat a les meues peces. I les deia, les assenyalava amb els seus dits sense cap mena de pudor. O és que només jo sentia els seus besos musicals sobre els meus llavis? Ja et dic jo que no. Que el vell Wieck, s'adonà ben prompte, i em va fer fora de les seues vides. Com no enamorar-se, però, fins al moll de l'os? Com no estimar profundament a qui donava, dia rere dia, vida plena a les teues criatures musicals? Saps quina bellesa pertorbadora s'erigeix entre dues ànimes que comparteixen la vida d'uns essers tan fugissers com els sons? El meu cor duia el palpit de la impaciència de Clara, el batec del seu esguard còmplice, el compàs creuat dels encontres furtius: la desfloració de la crisàlide més íntima del bes profanador. Potser tota la meua música, Johannes, no és sinó un inútil intent de reviure els primers aletejos d'aquesta miraculosa papallona.

Va ser en un moment de lucidesa. En un d'aquells escassos parlaments que de tant en tant em feia quan anava a fer-li visita al sanatori d'Endenich on va ser reclòs desprès de llançar-se al Rin com si ho hagués fet en un somni de vols encesos. Em portava a la memòria la figura de Hölderlin, dels seus darrers Poemes llançats des de la bogeria al món per la finestra de la torre de Tübingen on somniava la vida que no tenia. Un esser travessat pel mal que compartia amb la seua germana, la follia d'on varen sortir algunes de les més encisadores pàgines del piano romàntic.

I aquella tarda, les seues paraules aquietaren el meu cor trencat d'amor amb una complicitat que ell va saber entendre des d'un principi. Des d'aquella tarda freda de desembre que vaig arribar-hi a casa seua amb les passes lleugeres del que va en peregrinació. Des d'aquell instant quiet, silenciós, al bell mig d'un núvol de crits i rialles dels seus fills, les corregudes dels quals semblaven esmicolar-se entre els dits de la seua mare llegint els meus pentagrames mentre en Robert veia com queia la pell daurada que fins ara havia envoltat els meus ulls, els llavis, el pit. Ja no era un compositor, ara era algú que mirava de comprendre la vida amb els sons. Perquè algú, que no era jo mateix, m'havia despullat en públic, i havia estat capaç d'explicar-me el que ni jo acabava d'entendre als meus pensaments més íntims. Sabia que aquest lligam mai no em deixaria anar. Coses de la música, que frega el món sense tocar-lo. Que intenta atrapar, sense posar-hi els dits, el polsim de la papallona.

J.B.

8 comentaris:

Concha ha dit...

Precioso,muy lírico .La música del video preciosa!!!Enhorabona.beset.

Lapsus calami ha dit...

Gracias, Concha. La pieza de Brahms en manos de Horowitz es todo un acontecimiento. Un beso.

Olga Xirinacs ha dit...

Des de la meva adolescència he interpretat Schumann. Tinc, encara de la biblioteca del meu pare, el llibre "Papeles íntimos de Clara y Roberto" (Editorial Horizontes). De Schumann vaig passar a la pel·lícula "Pasión inmortal"(1947), Amb Katharine Hepburn, Paul Henreid i Robert Walker. De Robert i Clara vaig passar a Brahms...
Immortals, certament.

Lapsus calami ha dit...

De l'editorial Hachette argentina, conserve un llibre que recull cartes d'amor (300) d'alguns compositors, Mi ángel, mi todo, mi yo de Kurt Pahlen. A més, la biografia de Marcel Brion sobre Schumann a la mateixa editorial. Dues joies, sens dubte. Recorde haver vist a la tele la peli que dius. Una versió potser menys espectacular però ben documentada, i més recent, és Sinfonía de Primavera, protagonitzada per Natassja Kinski en el paper de Clara, i on surt Gidon Kremer fent de Paganini. Si no l'has vista, paga la pena. Gràcies per passar.

Olga Xirinacs ha dit...

Hi torno.
El Sant Nicolau de Schumann és una peça que sempre he trobat tenebrosa, perquè comença amb un atac de notes greus, molt nòrdic, com correspon als països freds on veneren el sant. El tinc al meu ja gastat "Album de la joventut", però no forma part de les Escenes d'infants, una mica més tendres.
Gràcies per buscar-lo.

Lapsus calami ha dit...

De res, Olga, un plaer. És ben cert el que dius del Sant Nicolau, la ironia no era el fort de Schumann. I l'Escenes són una delícia, tendres, divertides, i aquella on parla el poeta que a mi em sembla d'una puresa colpidora.

GLÒRIA ha dit...

Schumann no em resulta fàcil però el seu "Amor de poeta" voldria que durés eternament.
Bellíssims els textos escollits així com la música. Una joia de post!

Lapsus calami ha dit...

Glòria, benvinguda. M'alegra molt que els textos t'agraden. Ja veus, m'ha donat per escriure el que les peces musicals em suggereixen, i fer-los passar per autoria dels propis compositors. Estic totalment d'acord amb tu, el Dichterliebe és un dels cicles de lieder que més m'estime.