divendres, 30 de desembre de 2011

La nana del niño nuevo


Nace un niño y a los siete días nace un año. Puede que todos los niños traigan un año nuevo y no un pan bajo el brazo. Puede, sin embargo, que muchos niños sean recibidos como años gastados, viejos, que nacieron sin la magia de los sietes, los treses o los doces de la inacabable cábala judía y la persistente ignorancia católica, que no cristiana.

No fue éste mi caso, pero siempre me he preguntado por qué tantas, si no todas las nanas, tienen un deje triste, una melancolía afrutada, el beso robado de la mejilla de un recién nacido. Porque el beso no está en el labio. El beso duerme en la piel amada y lo despierta el labio para besarlo, como el príncipe los ojos de la bella durmiente.

Nana, nanita, nana. Tenía unos pocos sueños iguales a los sueños / que acarician de noche a los niños dormidos (1) Pero quién sabe cómo serán. Que rápidos huyeron al olvido con las primeras lágrimas de amor, confundidos en su debilidad de arena por la forma de los deseos.

La nana vive en los brazos, y no en cunas pintadas por primores. Y su ritmo es humano, no musical, un poco aquí o allá, ahora freno o alzo, balanceo de amor y delicada espuma de un mar quieto entre mis manos, entre el blanco marfil y el negro ébano de un piano mecido por el flujo y reflujo de los sones. 

Y en este abrazo, la voz busca el centro. La madre entra en el sueño. Quiere ser sueño. No olvides quién te acunó en su vientre. No olvides esta mañana tuya y mía. Esta compartida alma, lucerito. Duérmete niño, duerme. Ya te desvelará el año que contigo viene. Este engranaje imposible de mis brazos y mi canto. Este ritmo cambiado de mi amor y tu vida. Este pulso de tres sobre el lecho de mis dos brazos.

M.de F.

(1) Falla cita unos versos de Raúl González Tuñón, de su poema La calle del agujero en la media

dilluns, 26 de desembre de 2011

Tan fàcil com l'impossible


Sempre m'ha interessat esbrinar què cosa havia al darrere d'una bella melodia. La de vegades que li ho hauré preguntat als meus professors. Als meus benvolguts professors que un any rere l'altre em varen negar el ja més que dubtós prestigi del Premi de Roma. Però tots eludien una resposta directa, aquella que m'hagués aclarit el secret inconfessable de Mozart, Schubert, Bellini, Chopin i tants d'altres aprimorats melodistes al llarg de la història.

Conten que l'autor de La Sonàmbula va estudiar amb la minuciositat pròpia d'un entomòleg els quartets de Haydn i Mozart per trobar-hi aquella fórmula que li dispensés de lliurar la bonhomia melòdica a alguna cosa tan fugissera com el que anomenem inspiració. I que Chopin va inspirar-se sovint al malaurat italià. A mi, la inspiració sempre m'ha semblat una mena de loteria maleïda que només beneeix als fills dels déus desconeguts, per la qual cosa el meu esperit racionalista ha lluitat de sempre per concretar una mena de llei mai no escrita, però que dibuixés sobre els pentagrames la bellesa infinita d'una cadena de sons que de sobte pren una entitat pròpia més enllà, molt més enllà, de la gramàtica que qualsevol compositor li puga assignar.

I parle de déus desconeguts perquè una revelació, si més no parcial, va vindre a buscar-me des de l'altra part del món. Aquelles orquestres de jazz que aparegueren pel París de la modernitat alguna cosa em varen dir de màgia melòdica. El que fins ara no era sinó una cantilena banal, es convertia, a les seues mans, per art d'una màgia perduda fa temps a occident, en una sorprenent bellesa sonora d'un ordre equívoc alliberat de la tirania dels compassos regulars, de les harmonies immaculades i de les imposicions escolàstiques de tanta música sortosament oblidada.

La dona jove d'esguard gruixut i veu trencada que feia de solista d'aquell grup modificava el timbre de la seua veu, afegia sons lleument desviats de ritme i afinació, cantava com si parlés i parlava amb una música deliciosa. Schwanengesang, el cigne negre, vaig pensar. Què gran paradoxa. Aquells fills dels déus esclaus havien trobat el camí nou de l'antiga música, i ho feien amb la naturalitat de la inconsciència, d'una herència on la música encara no s'havia desfet de l'alè nostàlgic pel paradís perdut. Com si d'una eterna cançó de bressol es tractés. Perquè la bellesa melòdica té alguna cosa a veure amb la melancolia, el temps perdut i els besos rebuts pels nadons.

I vaig tractar de seguir les seues passes amb les meues fines sabates parisenques. Un acompanyament d'habitud ternari en un motle binari, bressol inquiet. Una melodia de quatre temps fent difícil equilibri sobre un compàs de tres, l'esperança d'un engranatge amorós. Una harmonia en aparença convencional amb els frecs encisadors, subtils i suament salvatges de les notes bimodals, la visió compartida de l'altre. Però alguna cosa em deia que aquests artificis tant i com augmentaven en sofisticació perdien la seua força arcana, la seua saba immemorial, aquelles inflexions que colpien amb la mateixa contundència el cor i el fetge, per dir-ho d'alguna forma. Mai no hagués pensat que la lliçó del Schwanengesang negre al bell mig de l'ominós blanc dels camps de cotó tingués res a veure amb la bondat infinita dels sons. Tan fàcil com l'impossible.

M.R.

dimarts, 20 de desembre de 2011

La veu trencada


Els meus sentiments varen fer un tomb inesperat només sentir la veu del nen. Fins a aquell moment el pastor havia anat trenant, davant el tribunal, una explicació més que convincent, encisadora. Un contrapunt de sons ben puntuats, cosits ben forts des de la postura d'una víctima propiciatòria. Agnus dei. Només el seu afany de servir a Déu podia estar la causa del malentès, de la mesquina interpretació que els ignorants pares de la criatura volien fer passar per bona. Alguna cosa buscaven, de segur. Esperits bruts, hipòcrites. Déu us empare. Gloria in excelsis deo.

Tot era ben encadenat al seu discurs. Sense cap sorpresa. Quasi previsible. Massa ben encadenat, ara m'adonava. Perquè les justificacions eren tan adients que un glop de fàstic em va venir a la gola. Ara m'adonava. Per què aquell parlament em produïa la sensació d'una flauta encantada que com una verinosa serp buscava els costats desprotegits d'aquella veu innocent per clavar-hi els seus letals incisius. Si semblaven parlar tots dos d'uns mateixos fets, fins i tot dir el mateix. Però allí on l'ondulació continuava fluint indecorosa, el nen trencava l'ona amb un so emergit de sobte, delatador dels pitjors presagis. Perquè aquella serp anava arrossegant-se. Amb el miratge d'un moviment que mai no canviava de lloc, a l'aguait d'aquella pobre veu afeblida que amb prou de feines intentava cridar des d'una desolació colpidora, amb la clara desorientació del que no sap què fer amb els seus sentiments confosos, passant del crit a la súplica sense el bàcul d'un pentagrama, de cinc línies on poder precisar el to just de les confessions més íntimes. Sanctus.

I els seus dos companys, més greus, més grans, forçats de segur a no dir, o pitjor, dir a mitges. Negaven tots dos amb els seus migs silencis l'ofegat dolor d'allò que havien viscut tots plegats. L'aspror de les seues paraules gairebé simultànies només donaven ales a les insistències del pastor, a les reiterades insistències en Luzbel d'aquell que obscenament i en públic anava canviant l'antiga pell de ministre de déu per la mudança de servidor del diable davant d'una congregació abocada voluntàriament a una ceguesa reconfortant. Credo in unum deum. 

Tan a prop del Nadal com som i quantes vegades et negarem déu meu. D'ací poc seràs al pessebre. Has vingut per a salvar-nos. Per a dir-nos sóc aquí, entre vosaltres, confieu en mi i en el pare celestial. Tu tens el poder. Trenca aquesta veu aflautada que recull enteniments i comissures de beneplàcits mentre una ànima pura està sent trepitjada per la foscor i el fang de les urgències més perverses dels plaers obscurs i immemorials. Tu, que ets el més gran, mira de mostrar-hi l'escarni d'aquest conjunt de fets que semblen buscar-hi l'acoblament final d'una ària ben avinguda, un acord més fastigós, si més no, que els esdeveniments que tots els que hem comprés la veu clara i trencada de la veritat no podem sinó lamentar. Senyor, no vares morir perquè aquest món s'agenolle irremediablement i miserable davant les babes del diable. De què ens ha servit el teu sacrifici? De què, el teu humil bressol, la teua veu de nacre ofés? Kyrie eleison.

J.S.B.

divendres, 16 de desembre de 2011

Oblida el meu destí


No, no va ser la seua mà, sinó les seues petjades damunt la sorra les que em donaren el seu particular bes de comiat. Havíem deixat anar els nostres cossos ben prop del marge escumós, i el perfum de les properes absències colpejava una i altra vegada el meu rostre des de les ones d'un mar profètic. L'aigua borbollant desfeia el record de les recents carícies en allunyar-se cercant el seu recer natural: l'oblit de la bombolla en la nugosa viscositat del gruix aquàtic del mar endins. La vocació nàufraga dels amors furtius. El bes ofegat als tràfecs urgents del desig.

Aquest final va començar en arribar a Exeter, mentre seguíem viatge fins a la costa, i en Teignmouth, no massa lluny del teatre, on hi havia un petit club de navegació a vela. Llogàrem el vaixell, i en un tres i no res desembarcàrem a la platja dels adéus, tot i que en aquell moment no ho hagués dit. Jo era promès de la Frances. Per què havia d'embolicar-me amb aquella dona casada, si a més la primera volta que la vaig veure em semblà tan vulgar? Però no sé qual va ser el moment en que alguna cosa va decidir al meu dintre enamorar-se d'aquella actriu de segona, amb companyia pròpia sufragada pel seu home, els llavis de la qual eren massa fins per al meu gust i els seus ulls massa frustrats per a les meues modestes ambicions.

I allí ens teniu, al bell mig d'un no-res guarnit per la sonora ondulació del mar que podia passar pel llit de noces dels idealitzats amants d'un poeta prou més líric, ell mateix, que els seus versos, i al que ningú li hagués donat més futur, però, que el tàlem d'una aranya o un pregadéu. I el que va passar no se'n va anar molt d'aquesta fal·lera fagocitant, la veritat. Jo sabia que ho rebutjaria. Que un compromís més seriós estava molt per sota del seu flamant tresillo entapissat de fina pell de xai i del meu por a la infidelitat obertament declarada. I és clar, la suavitat del luxe o l'aixopluc d'un amor compromés mai no acaba d'avenir-se amb la humida ferida dels grans de sorra als indrets més íntims del cos.

Doncs deixem-ho… Deixem-ho… Va agafar-se els genolls per mirar d'impedir que el fred de la seua decisió li afectés el to de les darreres paraules. ¿Vols que encenga un foc?... Thy hand, Belinda, darkness shades me…(1) Ben a prop, unes branques fines i seques varen prendre ràpidament el foc d'un matoll d'herbes grises. ¿Millor?... May my wrongs create / no trouble in thy breast…(2) Tots en tenim de febleses, no t'amoïnes… Vàrem pujar al vaixell. L'horabaixa queia sobre la llum roja i cendrosa de les brases. Vaig fixar-me en la distància insalvable que les nostres passes havien deixat a l'arena. I com si em llegís el pensament, va dir: no tots deixen les seues petjades a la sorra demanant un remember me…(3) Alhora que… Alhora que un forget my fate.(4) I les paraules varen ferir el meu cor amb el tall sagnant d'una promesa de sons, d'una melodia greu al baix inclinant-se cap a la terra per graons cromàtics i un cant elevant-se, allunyant-se per sempre, tot i que de tant en tant girava el seu esguard. 

H.P.

(1) La teua mà, Belinda, les tenebres m'enfosqueixen
(2) Que els meues errors no molesten l'alè del teu pit
(3) Recorda'm
(4) Oblida el meu destí

divendres, 9 de desembre de 2011

La flor desfullada


He arribat al convenciment que les meues excursions a l'extraradi deixen en mi un pòsit de solitud profunda i malaltissa. No sé fins a quin punt la intensitat assolida, en sentiment tan punyent i dolç alhora, pot beneficiar la meua música. De fet, si m'aventure entre gents estranyes, a la recerca d'un caliu tan difícil de trobar als de la meua classe, la conseqüència habitual és un encís simulat sota els migs somriures i les complicitats afectades. Per què deuria ser d'altra forma? Per què, aquells que durant varies generacions hem gaudit d'un plat de calent a taula, dia sí i l'altre també, ens creiem amb el dret de ser font d'un interès singular entre aquells altres que han patit la fam del que només ha pogut menjar per sobreviure?.

Tot plegat, una mena de mala consciència acaba en uns bitllets caiguts al dintre del pomell de flors del que ella trau la més grossa. És del color de la sang negra o de la neu blanca del desinterès. La penja sense més cerimònia al costat esquerre del seu monyo i el llum de la veritat il·lumina la seua vida. És una nena que d'ací un parell de capvespres semblarà una anciana. Aquestes dones són flors d'un dia, desfullades d'horabaixa entre deixalles orinades i herbes trepitjades d'un desig intermitent i furiós. Sí, damunt de tu només les flors, benvolguda.

I jo mire de dir-ho als quatre vents amb la boca tancada. Heus ací la melodia enganyosa, la paraula que tot ho dissimula, la veu com un cant encisador de sirena. I el piano en un contrapunt impossible. El piano que no sap mentir. Les seues harmonies de arestes feridores, tallants com els vidres que als descampats se'n recorden dels grits ofegats de les donzelles sotmeses i les libacions necessàries per a l'ofensa. Això fa aquest piano que conta, farcint el cant de la dona obligada a ser sirena damunt la terra, l'altra cara del plaer cec de tendresa.

No et vagis ara -em va dir. Espera, tinc una cançó per tu. Quina pressa teniu sempre els homes. Passeu de la passió al bes anònim en buidar el ventre a la molsa incerta de la nit tot just començada. Espera, espera -em repetia. Pense que t'agradarà sentir aquesta tonada que les dones de la meua família venen cantant fa molts anys per mirar de retenir als seus homes, i que un mariner li va ensenyar a la rebesàvia de la rebesàvia desprès d'haver-la sentit cantar a les sirenes dels mars del Sud. Espera, escolta'm. Com a mínim deuries posar l'orella al meu cor una volta a la teua vida. Saps?, les flors som com els cignes, el nostre millor aroma el tenim tot just acabar el nostre darrer cant.

F.M.

«QUELQUES FLEURS»

FOREN TRIADES un matí de maig
àcid i blanc. Elles també eren blanques
i feien ombres verdes, transparents
com l’aigua sobre l’herba assaciada.
Una per una foren escollides
per contenir el teu cos en el silenci,
mans vegetals en lenta davallada.
Una per una s’acostaren, tendres,
per caure sobre teu com una pluja
que el cel, del tot clement, no assenyalava.
Flors a les mans i al pit, besant la pell,
s’estremien amb tu, et cobrien, clares,
per viure amb goig la vida que tu els daves.

Olga Xirinacs, Llavis que dansen

dissabte, 3 de desembre de 2011

El polsim de la papallona


Com no enamorar-se? T'ho imagines? Aquella crisàlide que tocava el piano com els àngels havia aprofitat l'estiu per a deixar-se sobre el teclat la despulla que envoltava d'innocència els seus ulls, els llavis, els pits. Ja no era una pianista, ara era una música. No només entenia el que interpretava, a més hi veia coses que ni jo mateix havia estat conscient d'haver-hi posat a les meues peces. I les deia, les assenyalava amb els seus dits sense cap mena de pudor. O és que només jo sentia els seus besos musicals sobre els meus llavis? Ja et dic jo que no. Que el vell Wieck, s'adonà ben prompte, i em va fer fora de les seues vides. Com no enamorar-se, però, fins al moll de l'os? Com no estimar profundament a qui donava, dia rere dia, vida plena a les teues criatures musicals? Saps quina bellesa pertorbadora s'erigeix entre dues ànimes que comparteixen la vida d'uns essers tan fugissers com els sons? El meu cor duia el palpit de la impaciència de Clara, el batec del seu esguard còmplice, el compàs creuat dels encontres furtius: la desfloració de la crisàlide més íntima del bes profanador. Potser tota la meua música, Johannes, no és sinó un inútil intent de reviure els primers aletejos d'aquesta miraculosa papallona.

Va ser en un moment de lucidesa. En un d'aquells escassos parlaments que de tant en tant em feia quan anava a fer-li visita al sanatori d'Endenich on va ser reclòs desprès de llançar-se al Rin com si ho hagués fet en un somni de vols encesos. Em portava a la memòria la figura de Hölderlin, dels seus darrers Poemes llançats des de la bogeria al món per la finestra de la torre de Tübingen on somniava la vida que no tenia. Un esser travessat pel mal que compartia amb la seua germana, la follia d'on varen sortir algunes de les més encisadores pàgines del piano romàntic.

I aquella tarda, les seues paraules aquietaren el meu cor trencat d'amor amb una complicitat que ell va saber entendre des d'un principi. Des d'aquella tarda freda de desembre que vaig arribar-hi a casa seua amb les passes lleugeres del que va en peregrinació. Des d'aquell instant quiet, silenciós, al bell mig d'un núvol de crits i rialles dels seus fills, les corregudes dels quals semblaven esmicolar-se entre els dits de la seua mare llegint els meus pentagrames mentre en Robert veia com queia la pell daurada que fins ara havia envoltat els meus ulls, els llavis, el pit. Ja no era un compositor, ara era algú que mirava de comprendre la vida amb els sons. Perquè algú, que no era jo mateix, m'havia despullat en públic, i havia estat capaç d'explicar-me el que ni jo acabava d'entendre als meus pensaments més íntims. Sabia que aquest lligam mai no em deixaria anar. Coses de la música, que frega el món sense tocar-lo. Que intenta atrapar, sense posar-hi els dits, el polsim de la papallona.

J.B.