dimarts, 10 de gener del 2012

My old Louis


Tot i que gràcies a la música he comprés la nul·la realitat del temps, no deixa de sorprendre'm el colp enverinat que la nostàlgia pot donar-me en girar la cantonada del carrer més anònim. L'emoció amagada al soterrani de la memòria surt amb l'embolcall feridor dels records desprevinguts. Qui podria precisar la causa concreta? ¿Aquell petit arbre encès de flames caigudes des d'un sol en fugida? ¿El clamorós silenci del capvespre al bell mig del sorollós tràfec de petjades menyspreades pels seus amos, per mi mateix?

No sé ben bé què faig caminant per aquest carrer de New York. És massa d'hora per deixar-me caure al club. És massa d'hora per a la ceguesa enfarinada de sons i bàlsams que la nit posarà als meus ulls. Serà que necessite, de tant en tant, la llum sincera i vençuda que precedeix els fanals dels llums que trenquen el dia amb la màgia amb que el foc transforma la sorra en cristall brut. Això serà.

Però ahí el teniu. El Louis. El meu benvolgut Louis. Tal i com si el polsim del camí fregués les meues sabates prestades de la infància. El vell Louis contant les seues històries a tot aquell que no tingués cosa millor a fer. Jo mateix. Ei, petit Bird vols sentir com besen les noies? No? I què et sembla si et faig cinc cèntims de com somnien els homes amb l'alè d'un somriure?... Això és nou, oncle Louis… Vols sentir-lo?... I quant em costarà, oncle Louis?... Si duus el teu saxo ja estem en pau…

Mai no l'havíem vist pel barri. Imagina't per un instant que el que més t'estimes al món vingués caminant amb les suaus passes que les donzelles copien de la brisa fresca d'horabaixa vora el riu. Saps el que vull dir, Charlie? Un plaer subtil, l'elegància del qual és molt per damunt del que l'home blanc diu ambrosia. Ja m'entens, oi que sí? Els seus malucs ballaven sense adonar-se. La seua cintura era una abraçada impossible. Perdríem una vida sencera gaudint l'espera d'estrènyer-la. I tanmateix, mentre els nois fixaven els seus ulls on tothom ho hagués fet de tant com avançaven la son d'un nadó, jo només respirava gràcies a la dolçor del seu rostre. I allí em vaig quedar fins que creuà per davant de nosaltres. Només va mirar-me a mi. ¿T'ho pots creure, Charlie? I llavors va somriure. Em va somriure. Va ser d'aquells somriures amb nom i cognoms. T'han fet algú així, Charlie? Era meu, només meu. Per què? Els déus sabran el perquè. Un somriure de complicitat, amb lleus tocs de complaença, un polsim d'afabilitat i un frec de continguda vergonya o timidesa, tant se val.

La melangia del vell Louis em va deixar ben trasbalsat. Només vaig ser conscient del sol caigut que enrogia el pis de fusta de la trepitjada cabana de l'oncle Louis. Com t'ho fas Louis?... Només cal mirar cap endins. Ara tu, Charlie. Fes-me el favor. Jo pregaré, mentre, en la llengua oblidada dels nostres avisMy Old flame, Louis?... Tu sí que m'entens, Charlie.

Ch.P.

4 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

Aquells anys de jazz, entreguerres, guerres, i les veus dels saxos serpentejant pels locals foscos i les escales humides. No conec el jazz en profunditat però m'agrada.

Aquí tenim un saxo soprano magnífic, Xavier Pié. Amb ell hem fet sessions per localitats diverses, fins i tot a Kaunas, Lituània. Toca com els millors i és un bon intèrpret de Porter, etc.
Hem interpretat "Grills de mandarina", jazz blues, ell tocant i jo recitant però no alhora: ell componia les peces, jo les escoltava i alhora escrivia els poemes/lletra; llavors ell ho interpretava i jo hi tornava, fins a una fusió perfecta. Les peces "Fum de magnòlia", "El carrer del Lleó", "Rambla Vella blues", "Saxo blau marí", "Blues del músic mort sobre les aigües del port", etc. són el resultat d'aquell bon temps més aviat recent. Tenim el disc enregistrat pel Taller de Músics de Barcelona.

El jazz, però sobretot la profunditat del blues se m'emporta l'ànima.

No he pogut obrir el teu youtube, però ja n'he buscat d'altres.

GLÒRIA ha dit...

M'estranyaria que el verb del Bird fos tan inspirat com el teu però haig de reconèixer que la veu del seu saxo és inimitable poesia sonora.
He llegit, inevitablement, el comentari de l'Olga, del seu món infinit de riqueses. És fantàstic ajuntar música i escriptura. De fet ambdues venen a ser el mateix.

Concha ha dit...

post molt bó,i la musica preciosa.beset.enhorabona com sempre!!!

Lapsus calami ha dit...

Olga, imagine que aquest disc del que parles serà introbable. És ben cert el que dius de la profunditat del blues, malgrat ser música d'arrels populars o potser per això. I la sofisticació que arriba amb Parker, Monk, Powell, Baker i d'altres és quasi increïble, si no fos perquè ho hem pogut conservar a les gravacions.

Glòria, estic d'acord. Si no totes les músiques, d'algunes i d'alguns músics -que són els que van passant per ací- només tens que parar l'orella i escriure el que et diuen amb els sons. I Parker ho diu tot, tot el que he escrit al dictat del seu saxo, de la seua música irrepetible. Qualsevol de les seues interpretacions són manifestacions d'autenticitat, d'honestedat. Parker no podia ser mediocre, encara que ho hagués intentat.

Concha, gràcies. Bird és un valor segur. Un bes.