diumenge, 11 de març del 2012

La petita elegia


Sa majestat, li vaig dir, no deuria preocupar-s'hi. És massa jove, té tota la vida pel davant. Físicament, és un noi fort. Magnífic nedador i geneta més que experimentat. Per què vol una Elegia? Un cant de dol i enyor? El plany amarg de tots aquells que l'estimàrem en vida?…

Mestre Wagner, em va respondre, potser jo mateix -i perdoni'm- per llei de vida, em veuré en l'amarga situació de plorar el seu traspàs, m'entén? Ara mateix li prometo que tots el pianos de Baviera tindran un embolcall de marlí negre i atzabeges si vostè mor abans que jo. El que vull és sentir els seus plors, allò que li hagués agradat dir-me de tot cor, de produir-se aquests esdeveniments en ordre antinatural. I no el que, al dictat de la seua més que reconeguda mesquinesa, escampa per tot arreu de mi: l'últim llunàtic d'una família de llunàtics. Em vaig quedar ben parat. A més, va continuar, tot i la meua esperança de vida, si jo anés a retrobar-me amb els meus avantpassats més aviat del que ho fes vostè mateix, vull que la seua música compasse el seguici.

La veritat, no sabia com sortir-me. El Ludwig era un bon noi. Innocent de mena. Un idealista convençut del valor immaterial i atàvic d'una obra d'art, gairebé ritual. Si tenia que contar-lo amb sons, no més d'una dotzena de compassos hauria necessitat. Però vaig pensar que per una vegada a la meua vida no mentiria a ningú. Així, a l'endemà li vaig mostrar la exigua partitura de tretze compassos.

Tanta vida que em queda pel davant, mestre Wagner, i què poca música ho resumeix tot. No li sembla? Poca cosa he d'haver estat i estaré com a rei -em va dir.

Potser l'havia subestimat, ho reconec. I vaig intentar explicar-li que amb la orquestració aquesta mal comptada dotzena de compassos seria triplicada. Primer, la corda, subratllant la profunditat dolosa dels acords alterats, de l'harmonia pertorbadora que investeix els túmuls dels mítics reis nòrdics. Desprès, els vents, com a homenatge no dit als músics alemanys, els meistersingers, de tant i com s'altesa reial va estimar la música. I conclouríem amb una recapitulació de la mítica corda.

És a dir, em contestà, 39 anys. Potser és tota una premonició. Sap?, la meua cosina Isabel, a la que tant m'estime, em va dir una vegada que ja no som sinó alguna cosa decorativa, només protocol, i que tan sols parlaran d'aquells de nosaltres que tinguem la fortuna de ser assassinats. Què li sembla, mestre Wagner? No, no malgaste les paraules, em sembla que ja està tot més que dit. Gràcies, de tot cor, per aquesta petita i vertadera elegia.

R.W.

6 comentaris:

Concha ha dit...

molt bonic el text.la música a soles al piano m'encanta!!!beset.

Lapsus calami ha dit...

És una pàgina ben curiosa del Wagner, no cal dir. Gràcies i un bes.

GLÒRIA ha dit...

Molt bell el text i molt potent el record del Ludwig de Visconti.

Lapsus calami ha dit...

Moltes gràcies, Glòria. Què gran pel·lícula la de Visconti.

Olga Xirinacs ha dit...

Veig que Glòria ha pensat el mateix que jo. Vaig escriure "Cerimònia privada" quan un Hannover, ex-cunyat Grimaldi, es va suïcidar de la mateixa manera els anys 80 (ja cap als noranta) del XX. El seu casament amb Isabella va sortir a les revistes.dyuse

Lapsus calami ha dit...

La figura del Ludwig és força interessant, i el Visconti en dóna una interpretació molt profunda.