dimarts, 3 d’abril de 2012

L'acord


Nada somos. Lo que buscamos lo es todo.
(F. Hölderlin, Hyperion) 

Un acord de sèptima disminuïda és una mena de salconduit que et permet dissoldre les fronteres, les duanes, els rius que separen els homes i les dones. Pots fer-lo anar allà on desitges; la resolució, però, és cosa teua, i n'has de buscar-la el més aviat possible o mai no trobaràs la pau que esperaves. A vegades, però, aquest tipus de ponts a l'inrevés del món venen a per tu des de ves a saber on, i aniquilen tota esperança al teu minvat pòsit de previsible futur. Allò que ensumaves hauria d'haver passat queda totalment suspès, indefectiblement ajornat sine die, sense temps, sense espai. I tot plegat reduït al dictamen només enunciat, no, sentenciat, pel petit gest d'una mà que endreça els fulls que algú ha deixat descuidats damunt la taula. No era el que ella havia de fer, el que ella estava destinada a fer, i d'això el seu encís insubornable. Som el que no som.

Érem allí. Celebràvem l'aniversari d'aquell homenot el nom del qual ja l'he perdut per sempre a l'oblit. Jo havia estat invitat com a mera comparsa. Només perquè Clara, la filla talentosa del vell Wieck, la famosa nena prodigi del piano, s'havia entestat en tocar una de les meues peces, Les Papillons. I jo deuria saludar humildement mentre l'aplaudiment a la Clara durés. I allí estaven, al seu torn, els fulls. Unes boniques quartilles de color suaument verd amb marges imitant unes fines varetes d'ametller daurades i rematades per l'escut d'armes en escaquer del cognom oblidat, i on els invitats signaven les seues felicitacions i bons desitjos per a l'amfitrió. Hi havien dos muntonets. A una banda, els disposats a rebre les lloances: a l'altra, amb una delicada pinça de nacre amb folre interior de seda blau obscur, que els hi feia de suport, aquelles targes que ja havien estat utilitzades per paraules tan buides com ben dibuixades. Però la seua alineació era, evidentment, de circumstàncies.

I heus ací que Clara no va quedar al marge d'aquelles circumstàncies. Quan el seu pare acabà la dedicatòria, ella mateixa va afegir al cantó baix esquerre unes paraules de salutació. En acabar, va obrir la pinça i alhora que introduïa la seua pròpia felicitació va alinear perfectament la resta que allí era. I aquest gest inesperat no era sinó un portentós acord de sèptima disminuïda, la solució del qual encara no sabia què direcció prendria. No sabria dir-ne com és que m'arribà aquell so de sons que m'obria una porta inquietant a quin abisme. Qual el seu lloc d'origen, qual la seua veritable destinació. Però allí estava per a desfermar-me una passió de la que jo encara no havia estat conscient. Un sentiment que barrejava l'admiració per la seua delicadesa descuidada, una generositat que a punt va estar de fer-me plorar -el que no és gens normal, ho reconec- i un amor que s'amagava al rerefons dels meus posats més pretensiosos, d'una maduresa i experiència que mai no tindré sinó com a músic. I potser tampoc.

Vaig dubtar. Era la primera vegada que em torbava dirigir els meus ulls directament als de la Clara, tot i que ella va somriure'm plena d'innocència en adonar-se que havia estat l'únic testimoni de la seua entremaliadura endreçadora. Aquella complicitat totalment charmant va comprometre l'antiga relació de germà gran que jo havia cregut fins aquell moment com l'única possible. I aquesta mena de captivitat dolça que canvia per sempre mai els fets que tu donaves per consolidats i els éssers que els constituïen, potser té la màgia distingida i feroç de l'amor, però també la incertesa dels odis que un cor tan confós per la vida com el meu pot arribar a generar. Jo només sóc la meua música, no sóc res més; poca cosa tinc a perdre més enllà del que mai no arribaré a compondre. Ella, sí en té a perdre, i molt. Potser acabe penedint-se amb la fúria mai confessa d'una gossa enrabiada i ferida tot i no saber ben bé el perquè d'aquests sentiments foscos i volubles com l'acord que tot ho va iniciar.

R.S.

4 comentaris:

Concha ha dit...

una història d'allò més estranya ... bonica, confusa, eterna com són gairebé totes les històries d'amor.beset.

Lapsus calami ha dit...

I de reconeixement d'alguna cosa que la teua consciència no volia deixar passar. Un bes.

Olga Xirinacs ha dit...

Clara a Robert: París, dijous 14 de febrer de 1839.
"... Mira, només et tinc a tu, i tu m'has de sostenir. Tinc un pare a qui estimo infinitament, que m'estima i, malgrat això, no tinc el pare que el meu cor desitja. ¡Sigues tu el meu tot. també el meu pare, Robert meu!¡Ai, si he rebut cartes des que sóc aquí, però són altres cartes! No hi trobo ni una paraula d'estimació, com m'agrada sentir-les de tu; només s'hi llegeix el consell glaçat, el retret feridor, que el meu pare no és feliç, i tot això em fa mal..."
"Papers íntims de Clara i Robert"
*
Intel·ligència privilegiada i romàntica.

Lapsus calami ha dit...

Aquesta dona d'intel·ligència privilegiada i romàntica, com tu dius, va sofrir el seu, sens dubte. Atrapada entre la gelosia i ambició del pare i els desequilibris del seu home, tot i la seua genialitat musical. Gràcies pel comentari, és una joia.