dimarts, 25 de setembre de 2012

El full


N'hi ha de dies que fugen d'u mateix amb el deler d'un full blanc que no vol ser calcigat. Te n'adones que la pell de paper de jorn és d'una bellesa més subtil que tot el que hi pugues posar, perquè conté la superfície esperançada dels bons desitjos. Paraules, paraules que van i venen. Mots que proven el seu primer bes. Que s'estimen ara sí i desprès no. Que acabaran enllaçats, però, víctimes propícies d'un amor desfermat, d'una passió maleïda que és per sobre de les seues diferències de classe. Orografia i bes. Rugositat i òscul. Pell i epiteli. Saliva i mucosa. No paga la pena tocar el pètal de la rosa. No paga la pena tocar el paper del dia que no és teu. Fes l'esforç d'imaginar la suavitat extrema i aspra de la trama d'un somni. Doncs encara tindràs davant teu un desert de sorra vellutada. Pensa, ara, la primíssima pel·lícula de llum que hi deixa l'aquarel·la, i la ferida de sobtada cicatriu que és l'escriptura. Doncs encara tindràs davant teu un malson d'esquinçades. Al capdavall, quina cosa és aquesta que malmet l'arbre a esquinçalls per dibuixar-lo, que l'esmicola per poder cantar-lo. N'hi han dies que mai no els viuràs tot i que veus i sents els seus fulls immaculats i fugissers. Fulls fets foc abans de nàixer. Abocar-se a l'abisme té l'endemà d'una passió cremada, d'un full que fuig del seu bosc calcinat, i la cendra del qual s'enganxa per sempre a l'ànima, que, a poc a poc, transfigurarà, a la nit, la blancúria ambigua del paper pel cendrós verí dels desenganys.

A.S.

6 comentaris:

Mariàngela Vilallonga ha dit...

Aquesta teva ferida de sobtada cicatriu, fina i lliscant, al costat de la música de Scriabin se m'han endut no sé cap a quines esferes, després d'un viatge en tren, en la foscúria tardoral. Cendrós verí de l'escriptura...

Lapsus calami ha dit...

Espere que bones esferes, Mariàngela. A veure si trobe alguna música que parle de trens. No m'agrada viatjar però els trens sí. Què faríem sense els nostres verins particulars?. Gràcies.

Olga Xirinacs ha dit...

Aquest és un suau arravatament tardoral que abarca els instants que no es poden escriure per falta d'espai i de temps, però que sí que es poden pensar en el nostre univers cerebral, molt més ampli. Preciós.
Per cert, tinc un llibre que es diu "Trens", bellament editat per Òmicron(narrativa) el 2006. És la meva experiència en trens. Te 86 pàgines. No cansa perquè normalment s'hi va assegut.

Lapsus calami ha dit...

Moltes gràcies, Olga. De segur que no cansa, i no perquè s'hi vaja assegut.

Concha ha dit...

preciós text, preciós ... preciosa música!!!...beset i enhorabona!!!

Lapsus calami ha dit...

Gràcies, Concha. És bo l'Scriabin, oi? Un bes.