dissabte, 29 de setembre de 2012

Mesdames


Anava cap a Rouen. No m'agraden els viatges, em deprimeixen força. Mai no acabe de deixar el meu lloc d'origen. Odio l'estranyament. I de tornada sempre tinc el sentiment de ser-hi un nouvingut a casa meua, els habituals habitants de la qual són certament ofesos per la meua absència: el piano, les partitures, el llibres, la compota de cireres i el conyac. Només entenc el viatge com anada, un desplaçament sense retorn. Un canvi. Un episodi. El full que mai no tornaré a llegir. Mala cosa per a un músic, ho reconec, i més si està tan enamorat de París que el seu esperit nòmada només queda com a recurs literari. Però no podia rebutjar aquella oferta. Aquella substanciosa oferta que una dama de Rouen m'havia fet per sentir la meua música interpretada per mi mateix. Vaig eixir de l'Estació del Nord i res no em feia sospitar el que em trobaria.

Nina. Acabaven de deixar Cergy, i la melangia dolça dels trens m'envaïa. Distreia els meus ulls en la monotonia del paisatge. L'obsessiu ritme del tren allunyava els matisos de la natura, i el capvespre començava a reflectir el meu rostre a la finestra. Era com ser a l'altra banda de l'espill. I un Claude Debussy cada vegada més consistent observava des d'un racó de la tarda com s'acostava la noia demanant-me permís per entrar al compartiment i seure, tot i que no feia cap falta que m'ho preguntés. Duia un vestit impropi. ¿A qui se li acut posar en perill aquelles aprimorades sedes per les andanes fumoses i sutjoses dels baixadors? I una mussolina massa misteriosa pels temps que corren cobria el seu rostre. I se la va llevar. Tenia la posa insegura de les belleses obvies. El deler de confirmar per enèsima vegada el seu atractiu. Una mena d'avarícia per acumular mirades furtives i embadalides. I el Debussy d'horabaixa s'emocionà tant o més que el del tren al constatar que la demoiselle élue tenia els ulls vidriosos de les dones perdudes, aquelles que entre galanteigs començaren a acceptar un dia sí i l'altre també que mai no dormiran a les nits. Aquelles de les quals, també un dia qualsevol, el seu amant començà a recordar els vells temps en que hagués pogut predir tot allò que ella faria. Em vaig presentar. Ella va dir el seu nom, i un somriure va aflorar al meu semblant. No s'equivoque, monsieur Debussy, l'avarícia, en totes les seues variants, diners o somnis, no és sinó el deler d'eternitat. I va començar a nevar a l'altra banda de l'espill.



Neus. Anava cap a París. El recital m'havia deixat el sentiment de buidor habitual. Aconseguir determinades coses té molt a veure amb un abandonament definitiu. A la mort. I els que ho han viscut ni se n'adonen de tu. Agafes els diners. Dones uns efusius agraïments i toques el dos el més aviat possible. Fa mal el silenci. Fa mal la lloança. Fa mal el condol. Fa mal la continuïtat de la vida. No tinc prou amb que m'estimeu. Mai no tindré prou, perquè els sons són uns maleïts flocs de neu que es desfan a les mans.

Érem al costat de l'Estany dels dos Amants quan aquella dona entrà al compartiment. El seu vestit de rigorós negre senyalava el seu dol. Li vaig fer una petita salutació a la que ella no va contestar. De cua d'ull vaig percebre [uns ulls terrosos que semblaven negres per causa de les seus pestanyes. Un esguard que arribava francament a les persones, com un atreviment càndid] (1) Els sorolls del tren, que només feia un instant m'acompanyaven, intensificaven i emmarcaven ara el silenci sobre el qual s'alçava el xiulet com un dit acusador. Per què em sentia culpable, mai no ho podré dir. Potser els meus inquilins parisencs serien tan cruels o més que aquella dona jove de perfil antic. La tensió creixent m'impedia dirigir francament sobre ella els meus ulls. Podria sentir-se ben ofesa si gosava fer-ho. El que no acabava de comprendre és d'on sortia aquesta autoritat atàvica amb la que imposava la seua presència: de la seua posa gèlida o del negre vestit de dol. O de totes dues coses alhora. Al capdavall, i mirant de dominar l'ansietat del meu propi reflex al cristall de la finestra, em vaig presentar. No s'equivoque, monsieur Debussy, l'eternitat del ball és a la seua ingravidesa. I va començar París a l'altra banda del mirall.

C.D.

(1) Aquest passatge senyalat entre claus el pren Debussy de la descripció de l'esguard d'Emma Rouault que Flaubert fa a la seua famosíssima novel·la. A la meua edició és a la pàgina 64.

6 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

Debussy troba que els seus deliquis són embastardits per la fèrrica i sutjosa monotonia dels trens. Visió parcial, tota vegada que el tren li permet somiejar fins al paroxisme amb les figures que l'atzar li presenta i que ell converteix en acords insistents al piano. I els subratlla, encara, amb indicacions evanescents, totes elles poesia vaga.

Lapsus calami ha dit...

Potser no són tan atzarosos, Olga, però sí evanescents. Una abraçada.

i*- La que canta con Lobos ha dit...

Sempre que plou relacione la pluja amb Debussy, no sé perquè... Les paraules del relat han sigut molt intimes, m'ha agradat sobretot: "només entenc el viatge com anada, un desplaçament sense retorn." Un beset!

Lapsus calami ha dit...

Deu ser perquè a París plou amb molta freqüència. Un beset, Síria.

Concha ha dit...

preciós el text tan intimista com Debussy, reflexos, subtileses, miralls, vidres el moviment del tren amb la seva música inigualable...beset

Lapsus calami ha dit...

Gràcies, Concha. Debussy sempre és bona inspiració. Un bes.