dimecres, 19 de setembre de 2012

L'anell


20 de gener, Praga. Any del senyor de 1787. Necessite aclarir-me a mi mateix, o almenys intentar-ho, el que va passar ahir a la nit, dia 19, desprès del concert on s'estrenava la meua darrera Simfonia. Si estigués a Viena no dubtaria en contar-li-ho als meus amics, fins i tot a Constance, però en la seua absència, i en aquesta solitud de ciutat, no em queda sinó el recurs de l'escriptura.

El concert va ser un èxit. En acabar, el príncep K. va invitar-nos al seu palau. Hi havia un munt de gent. Noies bellíssimes, bones menges, bons vins, ball… I jo sé com fer de divertida qualsevol  reunió social. Tinc certa experiència, és clar… des dels quatre anys. A vegades pense si no n'he fet altra cosa de profit a la meua vida sinó distreure els ociosos. Què som els suposats artistes sinó titellaires? Bé, deixem-ho córrer.

Al capdavall, totes les festes són el mateix: el desencís de la felicitat forçada. Els excessos que produeix la mentida. I estava força cansat. Mig adormit a un cantó de la sala, sentia, de lluny, l'intent de contradansa que una noia amb el pit breu i descobert, i massa jove per a festes tan llibertines, assajava al teclat. El príncep va acabar de desvetllar-me. ¿Dorm, Herr Mozart?... I ara! No, només ho intentava, però la feixuguesa musical és més forta que la meua son… Ah, és clar, però la seua pell de vellut ho disculpa tot, oi?... I tant, ja m'agradaria que fos la meua última mirada sobre aquest món… ¿L'importaria acompanyar-me, vull ensenyar-li una cosa?... Estic a la seua disposició, li vaig dir, tot i que em temia el pitjor. N'he vist de tantes. Que si què li sembla aquest minuet a la manera antica. Que si creu vostè que les meues cançons tenen charme. Per no parlar de tots els nens que odien la música i dels quals n'he tingut que suportar la seua mediocritat. Pobres ells, i pobre jo. Maleïts siguen els seus pares.

Varen deixar el palau, la qual cosa em va estranyar de debò. On anem?... No s'inquiete, mestre, li ho sabré compensar. Per si de cas desconfia… I em va regalar un anell amb una pedra del cel que em va recordar a la meua benvolguda Marie Antoinette, i tots els excessos de Versalles… Molt agraït, príncep, però mai no desconfiaria de sa excel·lència. No ho puc acceptar, és massa esplèndid pel que encara no he fet… Però farà. És de vostè. No m'ho pot rebutjar. Uns tenim els diners, el poder; d'altres, mestre Mozart, el talent. Ningú dels dos s'ho ha guanyat amb el seu esforç. Sempre serem deutors. Hem nascut així. Mai no li pagarem prou per la seua música. Mai no s'acabaran els privilegis del poder. Estem en paus. El que avui li demane és un favor, deixe'm ser generós… No es parle més, senyor… El vaig col·locar al meu polze dret, de gros com era, però començava a sentir-me força inquiet, i el desassossec em dominava. A més, els carrers de Praga són una mena de laberint de pedra humida, la sortida del qual només pot estar als seus famosos i desconeguts subterranis, comunicats, diuen, amb el castell que domina la ciutat.

Arribàrem a una vil·la com si fos a les afores, però que jo diria era al centre de la població. Coses de Praga. Semblava un casalot dessolat, nevava, tot i el cel sense núvols, i l'edifici era prou modest si pensem en qui m'hi portava. Una petita parcel·la, al bell mig de la qual s'elevava un palauet que retallava la seua silueta al clar de lluna. Només un feble llum a l'entrada denunciava la presència del servei. Però va ser el mateix príncep qui amb les claus a la mà va obrir la porta d'entrada i la del saló principal. Ja dins, va descórrer les cortines de dues grans finestrals. La llum cendrosa de la lluna va envair l'estança. Un piano va reflectir a mitges la llengua de llet i la nit. A poc a poc, el mateix príncep va encendre les espelmes que envoltaven la sala. I, a poc a poc, vaig reconèixer, un per un, alguns dels objectes que l'habitaven.

El meu primer piano. Els autògrafs de les meues composicions. En llegir alguns, em vaig espantar. No comprenia res. Un maniquí amb la roba que vaig vestir a la meua presentació a la cort de Versalles. El violí del pare. Els cabells que li vaig regalar a un amor oblidat. Les cartes d'amor que mai no reconeixeria haver escrit davant de Constance. Fins i tot els meus primers tacs de billar i la figura dissecada de la meua gosseta predilecta. Què hi feia tot allò en mans del príncep? No sé què dir-li, vaig llaviejar. Deuria estar agraït. Però no sé fins a quin punt aquesta admiració seua no té alguna cosa de malal… Però ell, el príncep, em va interrompre. Deixe'm que li ensenye el millor. Va descórrer una tercera cortina. Al seu darrere no hi havia un finestral sinó una porta metàl·lica. Una planxa del gruix de tres dits, em va dir el príncep, i un pany d'obertura amb mecanisme de combinació numèrica molt sofisticat que ens donà pas a una cambra sense finestres, asfixiant, que em va semblar un taüt descomunal, una mena de panteó.

¿Vol seure, Herr Mozart? Aquesta serà la seua última residència. Farem creure que els seus no varen tindre més opció que llançar el seu cadàver a la fosa comú. Què lluny de la realitat, oi?. Heus ací el seu taüt. Ara hi he posat una figura de cera. D'ací pocs anys, quan ens diga adéu mentre compon el seu propi Rèquiem, l'embalsamarem, i podrà descansar amb totes les garanties de formar part, la més important, no cal dir, d'aquest museu que he creat com a mostra de la meua total admiració.

I vaig despertat del malson, esbufegant, acovardit i cridant. El príncep K. se'm va aproximar. ¿Somniava, Herr Mozart?... Això sembla, excel·lència… Voldria ensenyar-li una cosa… Deixem-ho per demà, si no l'importa, estic molt cansat, potser, fins i tot, massa cansat… Faltaria més, mestre Mozart, ja sap que sóc un admirador incondicional de vostè i no m'agradaria atabalar-lo… No ho dubte… I va guardar a la butxaca dreta de la seua casaca unes claus que duia a la mà, mentre jo admirava l'anell que el meu polze dret lluïa.

Només arribar a l'hotel, vaig començar a transcriure el primer temps d'un quintet de corda en sol menor que havia llegit per primera vegada entre els meus suposats autògrafs del casalot i que mai no recordava haver compost. Ni el quintet ni aquesta relació dels fets acaben d'aclarir-me el que va passar. Potser en arribar a Viena…

W.A.M.

8 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

Inquietant i deliciosa transcripció d'un somni provocat per l'avorriment. Quina prova, per un geni, haver d'atendre la resta de mediocres...
Aquest realisme màgic participa dels misteris de Praga però també de les aparicions i desaparicions relatades per Murakami i dels sorprenents autòmats i recambrons mostrats per Lawrence Olivier al seu vetust palau (ara mateix no recordo el nom de l'obra).
Hem passat bona estona llegint les perplexitats d'Amadeus Gotlieb Teofilus.

Lapsus calami ha dit...

Jo diria que la pel·li és "La huella" de Mankiewicz, basada en una obra teatral, i amb un Laurence Olivier i un Michael Caine en estat de gràcia. Fantàstica. Si te l'he recordat, ja em done per satisfet. Una abraçada.

Concha ha dit...

molt bó el post...aquest quintet és del que més m'agrada de Mozart, és meravellós.Enhorabona i beset!!

Lapsus calami ha dit...

Tens raó, Concha, té alguna cosa especial. El minuet és d'un dramatisme inusual, i el començament del rondó final, sublim.

Mariàngela Vilallonga ha dit...

A les 21 hores del 19/09/2012, dia que vas publicar aquest post, jo era al Palau de la Música de Barcelona escoltant Mozart, justament el "Requiem", amb l'Orfeó Català i l'Orquestra Simfònica del Vallès, sota la direcció d'Enrico Onofri. Una meravella. La vida és plena de casualitats.

Lapsus calami ha dit...

Doncs, sí que és casualitat. I quina meravella el Requiem, dius molt bé.

GLÒRIA ha dit...

Deixeu-me dir que jo cada dia hi crec menys en les casualitats. Ahir vaig estar escoltant el concert 23 de Mozart. La seva música és a pertot com l'aire. Només cal voler-la escoltar.
M'ha agradat molt el conte. T'ha inspirat Herr K?

Lapsus calami ha dit...

Moltes gràcies, Glòria. Jo sóc escèptic de mena, però comprenc el que dius. Sí, Herr K. va visitar-me l'altre dia, com ho saps?.