diumenge, 28 d’octubre de 2012

Paraules mai no dites


"né l'alma, che pensar d'altro non vòle,
né l'orecchie, ch'udir altro non sanno,
senza l'oneste sue dolci parole"
(Petrarca) (1)

Era la millor, la més bella melodia que mai no vaig crear. La veu del meu jo més íntim. El meu jo impossible. Aquell que ha passat la frontera entre els records i els ulls d'un abisme al que mai no deuria haver-me abocat. I mai no la vaig escriure, és clar. Alguns la varen prendre al dictat, però la seua complicada simplicitat els desorientava. Arribats a casa, i amb el seu violí a les mans, no podien reconèixer, en aquelles poques notes preses amb la urgència del moment, al fons de la sala on jo l'havia interpretat, el que ells mateixos encara recordaven. Més d'un em va recriminar no ser-li fidel a la mateixa melodia que jo havia creat, i que ho feia per maldat, per rancúnia, per evitar que ells pogueren apressar-la amb la seua mediocre imaginació. Sempre li vaig ser fidel, però, sempre, pose a déu per testimoni.

Només ens has deixat unes harmonies òrfenes, uns acords desolats, un paisatge sense figures, un desassossec infinit. Quin dret tens tu a privar-nos de tu mateix? I això, tant pel que m'ho va dir, com pel que suposava, em va fer mal, ho reconec. No n'és cap supèrbia, us ho assegure. Tot té una explicació, unes raons que en conèixer-les no sé si les podreu comprendre. Però que hi són.

No deixa de sorprendre'm la melancolia com a refugi tendre de la pulsió amorosa, la tardor com a flama incerta del desig, la difícil però possible coincidència dels meus més íntims delers musicals i el que algunes persones volen sentir dir a les meues mans. Fins i tot ha arribat a espantar-me la transparència de la meua ànima per a segons qui és qui mira al seu dintre. Potser la meua música és una mena d'ambaixador que va presentant les meues credencials allà per on passa, sense que jo m'assabente.

Així, aquestes melodies dites a persones mai no vistes fan de mi un vell conegut de qui mai no he saludat. Potser la meua vanitat se n'alegre, però a mi em resulta particularment trist. ¿No és tot un gran engany? ¿Una descomunal estafa servida amb l'embolcall d'or de la bellesa? ¿Compreneu ara les raons? Mai no escriuré aquesta melodia, aquella que només podrà existir mentre jo visca, aquella que no podreu sentir sinó de les meues mans. Almenys sabreu com sóc si és que arribeu a escoltar-la: un sacerdot pèl-roig que fa música amb les paraules mai no dites i que vosaltres podreu imaginar lliurement sempre que tingueu el desig de saludar-lo des de qualsevol lloc, des de qualsevol temps, quan l'estiu plega la flama i només una melodia incerta assenyala el camí cap a l'hivern.

A.V.

(1) A la meua edició, aquest tercet correspon al sonet 246, aquell que comença: "L'aura, che 'l verde lauro e l'aureo crine"

6 comentaris:

GLÒRIA ha dit...

De cop he recordat un breu viatge en tren. Eran quan en els trens hi havia allò que en diuen "fil musical". La gent cridava, s'empenyia, feien cara de son i darrere sonava, gairebé per a ningú, la Tardor de Vivaldi. Entre mi li vaig dir: "Qui us havia de dir que la R.E.N.F.E. us tindria d'empleat per fer de música de fons. Perdoneu-los perquè no saben el què fan...I no l'he tornat a escoltar mai més en un tren estrident.
Salutacions, Lapsus.

Concha ha dit...

paraules mai no dites ... moltes, de vegades massa i amb el temps es van esfumant com el fum...Enhorabona i beset... precioses paraules en aquest text tanmateix.

Lapsus calami ha dit...

Gràcies, Concha. Paraules no dites, melodies només imaginades, ¿estem de retallades als dietaris? :)

Olga Xirinacs ha dit...

Com el fum de llenya de les petites fogueres de pagès, les nostres paraules i melodies alimenten l'aire de tardor amb torterols de fum pacífics.
Algú, una vegada, hi va afegir poemes d'amor escrits que també es van tornar cendra d'ofrena inútil.

Lapsus calami ha dit...

A vegades, Olga, tot sembla tan fugisser que paga la pena no dir-ho. Una abraçada.

Lapsus calami ha dit...

Glòria, avui me n'adone que alguns dels teus comentaris havien estat considerats com a Spam per Blogger. Et demane disculpes en el seu nom. No sé qual pot ser la raó. Pobre Vivaldi. Salutacions.