dissabte, 20 d’octubre de 2012

Octubre


Plou a Viena. Plou amb la bel·ligerància ordenada d'una partida d'escacs. Una estratègia que a poc a poc va tancant el seu setge als voltants de l'única finestra a través de la qual el so de la pluja em bressola i la llum grisa de cançó tan original inunda els meus records més plaents: el bes de la mare a la nit, el bes del meu amic dels petits cantors, i el bes del pare llegint-me aquells poemes dels Càntics. Tots hem conegut aquella felicitat que no duu paraules. O que almenys no sap de desconfiances. Tots vàrem decidir, sense saber-ho, quin joiós sentiment salvaríem de l'oblit. I quin lluitàrem infructuosament per recobrar. Aquell del que no ens adonàrem. Aquell que avui ens sembla la matèria del que són fets els somnis.

Al Prater, el vaig veure per primera volta al Prater. Era el mes d'Octubre, el vint d'Octubre d'un any qualsevol de la infantesa. Jo havia fet tot el possible per coincidir amb l'habitual passeig del meu amic K. i els seus pares. Però la inclemència de la Tardor va transformar la meua espera en una incongruència, en una cita ignorada. Ningú, llevat de mi, era als camins melancòlics on els versos dels meus poetes preferits havien donat les seues primeres passes. El vent, venjatiu amb el meu atreviment, sacsejava la fullaraca com si fos una recriminació. I jo esperava. El plugim de neu insistia en confirmar les absències. Però jo esperava, era un reincident del pitjor delit, la pena d'amor.

Ell venia pel camí cap el banc on jo era assegut i tremolant. Cosa de nens, però el primer que em vaig preguntar va ser què podia buscar un home gran, i per tant, assenyat, a la solitud plujosa i freda del Prater. Potser era boig d'amor, com jo. Me n'havien parlat d'ell, i el vaig identificar. La seua presència, però, em va produir l'estranyesa dels rostres de marbre, aquells als quals les gotes peresoses de la neu no els hi afecta gaire. Què fas ací, em va preguntar. I sense donar-me temps a respondre, va afegir: no digues res, estic sord i no tinc ganes d'intentar entendre el que ja sé que diràs. Au!, dóna'm la mà. Vine en mi. Farem la resta del passeig plegats. Qui siga que esperes no vindrà, i ho saps. Has de començar a acceptar que el que tu li demanes a la vida és ben lluny del que busca la resta dels homes. Te'n refies, oi? I assenyalant-li la lluna incipient rere els lleus núvols de la vesprada li vaig besar la seua mà desprès de fer-li el característic gest amb les meues mans de petit pianista. Ell va comprendre. T'agrada la meua sonata? Ets músic? Ja deia jo…

Plou a Viena. Sóc al llit. Damunt la tauleta són els medicaments que amb poca fortuna intenten que la meua mort siga menys dolorosa. I enyore la teua mà d'amic, de solitud compartida. Pel Prater, camí de casa, semblaven la torre i l'alfil d'un escacs de neu i lluna, d'absències i retrobaments. D'Octubre i tendresa. Quanta raó tenies.

F.S.

4 comentaris:

Concha ha dit...

m'encanta, preciós ... la frase d'octubre i tendresa ... m'emociona, octubre meu més per sempre ... La sonata perfecta .. enhorabona i beset!!! .. teus textos sempre tenen alguna cosa a veure amb els meus sentiments ... Sempre

Lapsus calami ha dit...

Gràcies, Concha. Deu ser cosa de l'ADN, no? Un bes.

Olga Xirinacs ha dit...

Totes aquestes sensacions queden assolades al fons de l'ànima, no s'obliden mai, sinó que es reviuen, i amb força, perquè el símbol de la mà que vols agafar el necessites abans de la mort, no després: que et conforti del fred a l'hivern de la vida, com la llenya i la seva olor conforten la casa.
I és a la casa on tenim la música, on rebem les cartes, on ens abriguen les paraules.
Evocadors i bella, la prosa.

Lapsus calami ha dit...

Gràcies, Olga. Totalment d'acord, casa nostra és on tenim música, cartes i paraules que ens acompanyen. Una abraçada.