dilluns, 15 d’octubre de 2012

El sabor dels sons


Baixava pel carrer costaner del riu. Sempre que sóc prop del riu em ve a la ment Heràclit. Qui millor que ell va definir la música. Mai no et bressolaran els mateixos sons. M'estime molt aquesta idea de la música com les aigües de riu. El contrari seria com negar-me a mi mateix. Així, una volta s'han produït, els sons es perden en l'aire sagnant i en davallada del passat. Ha fugit el so, ha lliscat l'aigua i jo mai no seré el mateix. Fins i tot si els poguéssim atrapar i repetir tantes vegades com desitjàrem, la nostra oïda canvia en la percepció dels sons com el més sensible paladar ho fa amb les menges més exquisides o desitjades. No sempre el vi d'Alsàcia o el vi de glaç, que tant m'agraden, em saben amb el plaer que constantment els recorde. No sempre el cafè o el tabac, que tant em dominen, els gaudisc amb un mínim de consciència del seu sabor fugisser. Sí, baixava pel costat del riu i vaig recordar aquell passatge de l'Eclesiastès: "El que va ser, això serà; el que es va fer, això es farà. Res de nou hi ha sota el sol", i no sabia què pensar-hi.

¿I jo, no faig sempre el mateix, tot i la impressió d'obra nova? Vanitas vanitatis. Melodies que s'assemblen en el seu prec diari. Veus que s'enllacen per camins que s'entrecreuen i s'allunyen d'aquell bes que ha de semblar fortuït; pactat, però, amb la ciència del matrimonier contrapunt. No sé qual és la raó. Hi ha dies en que l'acordament dels sons el sent com impossible. Tot em sembla desafinat, fora de temps, indecís, destemprat. I sé que no és tan lluny del que a l'endemà pot resumir el mot bellesa. Què és el que passa, doncs? Li ho vaig comentar al meu estimat amic Franz, el luthier. Em va parlar del grau d'humitat, la temperatura, la fusta, fins i tot la qualitat de la crinera dels cavalls… coses que jo ja havia contemplat, però li vaig dir que no era ben bé aquest tipus de variacions, que era alguna cosa més propera a la pell de la música i que influïa poderosament el seu propi sentit. És el paladar de la oïda, que canvia, m'entén?, li vaig confessar... Va quedar confós. Si el que acabe de sentir no ho hagués dit un dels millors músics que mai no he conegut, diria que és una bajanada, mestre Bach -va contestar.

Però ho he experimentat, i no de forma aïllada, no només una vegada. I amb instruments tan estables d'afinació i timbre com l'orgue. Potser m'estic tornant boig, he arribat a pensar. Alguna cosa no acaba de funcionar correctament al meu cap o a la meua oïda. Déu meu aquesta dessabor pot arribar a ser més punyent que la sordesa. No em digues que és un càstig merescut. ¿Sóc massa gran? ¿Tan atapeïda és la meua memòria que res del que escolto duu la mínima dosi de record d'innocència? ¿Mai més no trobaré el so adient de la música? Em produeix un infinit desassossec no trobar la precisa instrumentació del meu Art de la Fuga. Tant de bo la veu humana no necessités els cantants. I perdona'm pel que acabe de dir.

J.S.B.

6 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

En aquest precís moment voldria la pau trista i serena que encomana aquesta peça de Johann Sebastian. Un quart de vuit. El mar ja no brilla però un núvol deté el sol amb el color del desig que fuig sense remei, a ponent.
Ponent de cada dia, davallada inútil, si, perquè no és el sol que es pon: som nosaltres, que ens perdem lentament.

Lapsus calami ha dit...

Potser som nosaltres, però la música de Bach és com un constant renaixement. Una felicitat insubornable. Una infantesa eterna.

Concha ha dit...

sense paraules,només els sons,enhorabona i beset!!!

Lapsus calami ha dit...

Gràcies, Concha. Un bes d'aniversari ben fort.

GLÒRIA ha dit...

Com que Bach m'és difícil agraeixo aquesta meravella que m'has fet escoltar que m'apropa al gran mestre.

Lapsus calami ha dit...

Disculpa la tardança. Bellíssima música. Una abraçada.