dissabte, 10 de novembre del 2012

Caos


De vegades, aquells dies que em lleve del llit amb la meua dignitat ofegada pels esdeveniments, tan lúcida que no se suporta a sí mateixa, no puc acceptar que al palau del príncep Esterhàzy, jo, el músic principal de la seua cort, estiga, a l'escalafó, darrere el cuiner. I no és que el Franz, pobre, ens done mal de menjar, déu me'n guard. Però què món és aquest que considera més important atipar-se de menges sofisticades, o no, i deixa en lloc secundari els sons que moderen l'ànima. I que ningú no em diga que sóc un vanitós. Qui pot ser vanitós desprès de conèixer el Wolfang?. Ahir vaig llegir, només per damunt, el kyrie de la seua misa en do menor, i al Christe, sense que puga dir-ne la raó, vaig posar-me a plorar. Li vaig besar la mà. Qui pot pensar en sí mateix, desprès d'haver-li besat la mà amb que escriu aquest home?

Hi ha dies, però, que necessite descansar del món. Perquè tot el que m'envolta sembla no ser sinó una mena de cos tou, de massa informe a la qual els colps d'ira no li afecten. Sembla no ressentir-se de res. Continua amb el mateix somriure sardònic dels morts a la neu, fet a parts iguals de la crueltat dels nens i el cinisme dels assassins. Com si la seua harmonia fos universal, com si les seues consonàncies ximples i previsibles dugueren un secret transcendental, inabastable per l'home escèptic, pel pensador crític, lliure, un secret que no és alguna cosa més enllà del gran buit de l'existència i les religions que desesperadament intenten trobar-li raons.

I pense en aquests dos beneïts, l'Adan i l'Eva, llançats al món sense haver-ho demanat. Condemnats al seu fracàs. Enfrontats per l'amor que comparteixen. Expulsats del Paradís que mai no podran conèixer. Com dues melodies solitàries que mai no acaben de trobar el seu contrapunt, el seu enteniment. Me'ls imagine mossegant la poma, i no m'ho crec. Perquè el pecat original no és sinó fondre's amb qui estimes, una mena de mort alegre i esperançada. Si mossegaren fruit, de segur va ser el vi. El raïm caigut a terra, fermentat pel sol dels capvespres, turmentat per l'esperit de la nit propera i el bes que elimina aquestes tenebres. I varen ser expulsats per reconèixer la seua temporalitat, el seu oblit alcohòlic. L'absurd majúscul del Paradís.

I els sent. Escolte el seu cant de cigne. Aquelles melodies solitàries del clarinet i la flauta, l'òboe -potser l'amor sempre és cosa de tres- al bell mig del caos. I arribat el moment en que les meues mans no són sinó monyons sagnants de tant colpejar, entenc que no som sinó melodies solitàries entre les dissonàncies d'un caos que ni déu nostre senyor va saber com ordenar. Cosmos a la deriva. Fang desafecte.

F.J.H.

4 comentaris:

Concha ha dit...

sense paraules ... m'ha encantat i esglaiat ... preciós, com una mena de caos, si com el caos...besets

Lapsus calami ha dit...

Moltes gràcies, Concha. Solitària melodia en el caos. Un bes.

Olga Xirinacs ha dit...

Quin devessall d'energia fa voltar elmón i la gent com ninots que no arribem a flames, sinó que ens cremem com arnes.
El cervell clarivident no ho pot resistir i, no obstant, és atrapat pel cos, que el sotmet a tota mena de servituds. I dansa, i crida, i tot és inútil.

Lapsus calami ha dit...

Sí, Olga, el cos ens atrapa. El pensament, però, lluita per ser lliure.