dimarts, 20 de novembre de 2012

L'espera


Va de temps que el món es dirigeix cap a la nit fosca. Però això mateix ja ho varen dir fa mil anys. Tenien la certesa de la fi del món, i en treien una força insubornable que feia la desraó omnipotent. Per què ens preocupa tan l'Apocalipsi? Per què no suportem el plor d'un nen? Per què?, si som capaços de les majors barbàries. Li trencarem els dents a la noia qui nomena el déu equivocat. Violarem el seu cos cada vegada que el nostre ressentiment faça fallida. Li tallarem els peus glaçats al cadàver que no acaba de morir perquè s'enganxa a terra a l'espera d'una saba sense camí possible. "Arribarà un dia en què els homes canviaran amor per amor, justícia per justícia". No pas lucre per lucre (1) Per què no intentem l'única drecera que ens queda? Per què no ens oblidem de la raó? Vist el que em vist dels seus monstres. Per què no li fem una bonica foguera a les grans idees que creien ser definitiva solució de les rancúnies i les enveges? Per què no deixem que l'única cosa que mai no ens ha donat un munt de damnificats domine el món? Sí, dels gran invents de la humanitat, la ciència, la política i la religió, només l'art ha demostrat que l'home pot canviar amor per amor. ¿Trobeu major generositat que el que va fer Bach? Potser no tots som Bach, però tots podem tindre la seua generositat: fer el que sapiguem fer sense esperar que mai ningú faça d'esclau d'un deute que ignorava. Això és l'art i cap altra cosa. El meu avi ho va fer. Va morir pobre. I què? Demà colliré les cireres del meu conreu i tindràs un plat que menjar, mestre Bach. I et diré que jo també faig de cançons senzilles. I tu em diràs que són boniques. I que potser aquella noia que em va somriure, s'estime més, ara per ara, estar en mi que en aquell meu amic que fa unes boniques lletres que parlen del nostre recent amor. I l'amic ho comprendrà. Perquè potser no hi ha major felicitat que seure amb la teua estimada un dissabte al matí al bar del racó i fer una cervesa mentre recordes els vells temps joves en que li vas donar el primer bes. Sí, ja ho sé. Sóc un imbècil. Sóc un babau que creu en la bondat, en la bonhomia, en l'amor com a moneda de canvi. I què voleu? Estic fins els d'això d'aquesta història de depredacions que no som capaços de superar. Ah!, els jueus. No deuríem deixar que ningú toqués la Kreisleriana de Schumann, desprès del que Horowitz va dir sobre ella. Però no oblideu qui la va compondre. Quantes fronteres hauré de creuar fins arribar a casa meua, va dir l'Angelopoulos. Bé, al capdavall, va ser el que Kurosawa deia mentre miraven d'entendre per què ens feia aquella boira si el camp era ben sec. ¿És o no és amor per amor?. Ja em perdonareu, però el vi d'arròs que compartim els japonesos i els valencians sembla que se m'ha pujat a la raó.

T.T.

(1) Cita literal del relat intitulat Proves de G. Steiner

4 comentaris:

Concha ha dit...

jo també penso, és més sento que l'art és de les poques coses que donen amor per amor ... i sempre ho pensaré ... sinó em dedicaria a una altra cosa ... enhorabona pel post i beset!

Lapsus calami ha dit...

Gràcies, Concha. El que donaria per poder parlar en l'avi. Un bes.

Olga Xirinacs ha dit...

Quina casualitat que, ara, entri a la teva lectura venint de l'Adagio per a cordes de Samuel Barber, un rèquiem que somou fins a la medul·la, i que prové d'un Agnus Dei que també voldria esborrar els pecats del món i no ho aconsegueix mai...
Quanta bellesa i quanta mort. Mentrestant, ¿el vi d'arròs?

Lapsus calami ha dit...

Què magnífica peça l'Adagio del Barber, Olga. El Rèquiem de Takemitsu també és molt especial. Bellesa i mort, ho dius molt bé. El vi d'arròs és una forma de dir-li al sake. De xiquet recorde sentir parlar de begudes fetes a partir de l'arròs, i que no eren tan "suaus" com la coneguda aigua d'arròs, és clar. Una abraçada.