dimarts, 6 de novembre de 2012

L'énamourée


¿Pot dir mentides la música? Quantes vegades m'ho he preguntat. En tot cas, les seues mentides no són sinó veritats obvies, massa previsibles. Una mena de: gràcies per mentir-me, ho necessitava. La música dolenta, que va dir Marcel: [Detesteu la música dolenta, no la menyspreeu] (1) i em va mirar amb el seus ulls melancòlics, suaument savis. I no sé si ho va dir per mi mateix. Perquè érem a l'òpera. I jo buscava entre el públic, i Marcel es va adonar. Sempre se n'adona.

El petit cercle d'íntims s'havia atrinxerat, com si diguérem, a la llotja de la comtessa, on hi érem els de sempre. I com sempre, la conversa era dirigida per Marcel des de l'ombra. Què vol dir, monsieur?, li va preguntar el baró. Potser estic equivocat, -va respondre Marcel- però jo diria que [el poble, la burgesia, l'exèrcit, la noblesa, així com tenen els mateixos factors, portadors del dol que els fereix o de l'alegria que els curulla, també tenen els mateixos missatgers d'amor, els mateixos benvolguts confessors. Són els músics dolents] (2) I va tornar a mirar-me. I què em diu de l'educació de la sensibilitat, del bon gust, benvolgut Marcel? -etzibà, teatralment ofesa, l'esguard cínic de la comtessa. És ben cert, madame, però aquell [irritant ritornello, que qualsevol oït ben nascut i ben educat rebutja només sentir-lo, ha rebut el tresor de milers d'ànimes, ha amagat el secret -i va tornar a mirar-me- de milers de vides, de les quals va ser inspiració vivent, consol sempre a punt, sempre entreobert al faristol del piano, la gràcia somniadora i l'ideal] (3) Caram, Marcel, sembla que li apassiona la música dolenta -sentencià el baró. O ben bé són els músics -vaig afegir amb indiferència, mentre dirigia el meu interès ben ostensiblement cap el patí de butaques. [Quantes melodies que no valen res per a un artista figuren entre els confidents elegits -i deia el seu parlament mentre escrutava el sostre de la llotja com si fos el cel nuvolat de la platja de Cambrai- per la multitud de joves romàntics i de les enamorades] (4) I va concloure l'homilia baixant del cel l'esguard i clavant-lo sobre mi.

¿Pot dir de mentides la música? No ho sé pas. Deuríem tindre-li, però, certa prevenció, si tan necessària és a la nostra ànima.

R.H.

(1, 2, 3, 4) Aquests fragments de la conversa, els va aprofitar Marcel Proust al petit article titulat Elogi de la mala música, que va aparèixer al volum Els plaers i els dies.

8 comentaris:

Mariàngela Vilallonga ha dit...

Digues que m'estimes encara que sigui mentida, titulava Montserrat Roig una de les seves obres, i era també el títol d'una pel·lícula americana, de la qual no recordo el nom. I no puc buscar-ho en el llibre, perquè no sé en quina capsa es troba...

Concha ha dit...

perfecte ,molt bó el post!!! beset

Lapsus calami ha dit...

Mariàngela, l'obra de Montserrat Roig és una de tantes assignatures pendents que en tinc. Conec part dels seus articles periodístics, que sempre m'han agradat. Ah, les caixes són una sorpresa total, sobretot les d'estalvis. :)

Concha, moltes gràcies. Un bes.

GLÒRIA ha dit...

Disc deliciós que fa temps que no em poso. Això no significa que, sovint, pensi en els senyors Proust i Hahn passejsant cap als jardins de Bagatelle. I sempre plovisqueja, és clar.
Inspirador text, Lapsus.

GLÒRIA ha dit...

Perdoneu que torni a entrar:
Mariàngela, la pel·lícula és Johny Guitar i la frase pertany al guió i la pronuncia la protagonista Joan crawford.
Un petó.

Lapsus calami ha dit...

Gràcies, Glòria. Sí que n'és de deliciós el disc, sí. I crec que dius molt bé, és a Johny Guitar, és cert. Salutacions!

Olga Xirinacs ha dit...

Malgrat ser enigmàtic el text, com que en conec el context me'l puc figurar.
Sovint la música, com la poesia, expressa un sentiment que és viu durant la composició. Després sols en queda una bella carcassa.

Lapsus calami ha dit...

Olga, fugissers sentiments... Una abraçada.