Passat succeint

La vida viu entre dues línies que mai no es trobaran, sinó a l'infinit del no-res. La vida és un punt impropi, aquell punt a l'infinit del qual dues paral·leles troben el seu bes impossible. Passat i present són dues melodies que tiranitzen els batecs del nostre cor, del nostre propi punt impropi. I només conviuen sobre el pols impertorbable del que no existeix: el temps. Perquè no té existència allò que mai no va començar, allò que mai no acabarà. L'infinit és l'entelèquia de la nostra ignorància. I el temps és una suposició, una moneda llançada a l'aire que no cau, però que té la cara de la música i la creu de l'aflicció. I aquest nocturn comença com si acabés: figura de cadència, amb la seua creu, un so agut, punyent, i la seua cara, la sexta inferior, el trino que prepara el repòs final. I tanmateix és el començament. Una melodia que va cap a enrere, com a memòria o felicitat plausible. Una melodia que no oblida aquell temps que considerava la vida un lloc amable, i, fins i tot, amb l'esperança inquieta d'un matí de diumenge, xiulant pels jardins de la memòria, més lleuger que cap ocell, més elevat que cap oració.

Però els records no poden alliberar-se de sí mateixos. Són presoners. Viuen a la presó dels sentiments que només viuen al temps real. Què paradoxal situació: al damunt de món el somni que varen viure sense saber-lo. Per sota, el contrapunt ambigu del que diem realitat, present, i que a hores d'ara voldríem oblidar, perquè només el futur el farà desitjable. I al capdavall, el temps, l'únic senyor de la tragèdia. Inexorable. Punyent a la seua essència de sorra caiguda i moneda enlairada. Mar assecat que defuig els nàufrags. Desert d'ofegats amb el pit ple d'oxigen perfumat.

Ai, com és que el meu cos es consumeix a sí mateix? Com és que el meu estomac digereix la sang que vessen els meus pulmons? Com és que jo mateix sóc passat i present alhora, dues línies que mai no troben el seu repòs, sinó a la mort del desig de l'endemà? Com és que la música, que viu del deler de futur, de l'aspiració del que no és sinó expectativa, només parla del que vàrem ser? D'aquells jardins d'un Paradís sense els contrapunts d'una tristesa feta a parts iguals de vòmits i crueltat, de recers i bonhomia. I jo busque l'equilibri d'una balança, les dues forces de la qual no oscil·len al mateix ganivet. Perquè des d'aquell Paradís un nen organitza els meus sentiments d'un passat que encara està succeint(1).

F.Ch.

(1)Aquest fragment en cursiva és atribuït a W. Faulkner. Un més dels contrasentits cronològics habituals dels presents dietaris.

Auprès de la fontaine

Je meurs de soif auprès de la fontaine

(Charles d'Orleans)

L'aigua clara llisca sobre la pedra negra. Jo m'hi acoste perquè duc la set profunda del camí fet. Sé que no calmaré els meus llavis, sinó a petits glops, d'aquells que l'aigua no arriba a mullar la gola. Però ells són convençuts que és breu i magre el doll que aviva la foscor de la pedra, i que un riu sencer no bastaria per saciar-los.

L'aigua fresca cau de la pedra negra. Sóc prop de la font i duc la set delerosa del camí desconegut. Sé que no ompliré la gola, sinó a glops abundosos, d'aquells que mossegues l'aigua amb fervor de desig. Però ella es convençuda que els llavis no deixaran arribar-hi l'aigua magra ni el riu sencer si el trobaren.

L'aigua negra frega la pedra sonora. Mire amb certa melangia el doll breu i magre de la meua tristesa. Je meurs de soif auprès de la fontaine.

G. de M.

I tot era el seu somni

"Ella dormía el mundo"

(Los sonetos a Orfeo, R.M. Rilke)

Va ser el seu cos que m'obligà a deixar al marge totes les prevencions. Només el seu cos. Petit, delicat. Lleument impur de bell nou dins el vestit negre sense mànegues. Aquelles cames dolces, de les quals les cuixes s'afegien a l'interior de la faldilla com si d'una nina es tractés. I del cos, la seua galta dreta, el seu pòmul suau, gairebé infantil, i el començament d'aquella boca dibuixada definitivament per déu. Dels ulls només tenia que imaginar-me'ls. Del somni érem al llit. I en mi dormia. I del llit, jo mirava aquella jove gitada del seu costat esquerre, vestida de negre i recollida de cames. Vaig gitar-me al seu darrere, cercant meticulosament l'angle exacte de la seua cara prevista, el miracle del meu amor.

No hi havia de passió als meus gestos, al meu esguard, i la intimitat va ser més profunda que l'abisme càlid de la seua nuca, l'olor suau de la seua son sobre el naixement dels cabells. I tot era el seu somni. Vaig apropar la meua galta a la seua, quasi a punt de frec, però sense tocar-la. Vaig imaginar el bes tendre de la seua pell, però no hi va haver de contacte, i la intensitat va superar qualsevol realitat física, com si la frescor d'un llençol d'aigua lliscant per les pedres perdudes del temps fos més avivadora als ulls que als dits.

Vaig quedar-me tot quiet, amb la respiració reduïda al darrer hàlit d'un moribund. De fet, m'impel·lia el desig d'adormir-me amb els ulls oberts, quasi mort, tot jo resumit a la darrera mirada sobre la noia delicada, tan confiada com era a l'involuntari somriure que s'arrelava a les comissures dretes dels seus llavis. Acaronar-me'n sabent-ne que encara no hi havia massa dona sota la línia adolescent de la seua pell. Acaronar-me'n, i no mirar-li els ulls, no fos el cas que sota les seues parpelles de cera reconegués els meus. Als seus peus desprevingut.

E.G.

La plus que lent

Aquell pensament era un record lent. O ben bé la calmosa imatge era el propi pensament tot just abans de convertir-se en record atrapant-ne el seu sentit més profund. Un pensament sucós, ple de tots els sentits amagats de la vida, de tots els sabors oblidats d'un passat inajornable. Com un mos de fruita saborosa al qual trobem la felicitat rodona del bes d'un raig de sol al sobre dels nostres ulls encara cecs: la pell vellutada del pit que ens va nodrir i que ens va treure el primer somriure de resignació. La carn molla d'una generositat induïda per la tendresa d'un bes sense llavis i morós, d'una abraçada al seu estat prenatal. La blancúria del dematí esmicolant-se a les cortinetes del menjador on la tardor amb prou feines donava les seues primeres passes d'infant al carrer. I per l'escletxa de la finestra el vent suau d'un estiu en retirada s'acomiadava del nostre front savi d'ignoràncies, innocent de saviesa, tal i com si a la vorera espinosa d'un roser fregàrem la mà d'una carícia i ens adonàrem del que vol dir la paraula frontera, suspesos per sempre més fins l'arribada del darrer somni. Aquell que va endur-se amb el vent suau i aprimat de la primavera, tal dia com avui, la lentitud del dematí blanc, l'abraçada i el bes que no eren, la tendresa de la resignació i el somriure sorn de la pell, el raig saborós i la felicitat del sol parsimoniós al sobre d'una epifania, el passat esponerós de vida amagada, la profunditat del defugir estant, el pensament feble d'un record triganer, aquell que només ens va deixar la cadència pausada d'un oblit que, en arribar, tan sols podria significar haver-hi travessat l'última frontera. Mentre, hi és el pensament tranquil, el record lent, la mare.

L.C.

El secret de...

Hay momentos en que el tiempo se para de pronto para dejar paso a la eternidad 

(Dostoievsky)

Fijaos bien. Estas formas tan sencillas encierran todos los secretos del universo 

(Proust)

Avui he regalat una rosa a la Rosa.

A la rossa Rosa una rosa roja.

I m'he preguntat pel secret de les dues roses.

El de l'eternitat del bes

i el del pètal del temps.

Avui he regalat una Rosa a la rosa.

A la rosa roja una rossa Rosa.

I m'he preguntat pel secret de les dues Roses.

El de l'eternitat del pètal

i el del bes del temps.

I semblava que la rosa amagava

a la vareta d'espines

l'univers del bes,

el camí del temps.

I semblava que la Rosa amagava

a l'univers dels signes

el camí de la flor

el secret del no-res.

Avui he regalat una rosa.

Una rosa ben roja.

I m'he preguntat pel seu secret.

L'ombra de les Roses.

Les roses del Temps.

L.C.

Tots els matins del món

iucundum cum aetas florida ver ageret

Catulo, LXVIII, 16

Des que vaig recuperar la teua imatge,

 no passa un matí que no pose els meus ulls

sobre els teus ulls, que no recolze els meus records

sobre el teu oblit.

Les celles que jo vaig conèixer, ara són

només ombres dibuixades, i els teus llavis,

l'indret on plegar el somni d'una vida

a les comissures.

Ja veig, i tanmateix…

¿On és el lloc immarcescible,

el camí del somieig?

M.M.

Volgué

Ella recordava la joventut. Quan era jove recordava la infantesa. Va ser educada reprimint els desitjos, els somnis, i tal va ser la disciplina que sentia ambdós com el més important de la vida, tot i negar-se'ls. Heus ací la raó perquè en arribar a la maduresa de la vida feia memòria un dia i l'altre de la joventut. A la vellesa, però, mai no va fer memòria de la maduresa. Els vells no volen recordar la porta de la vellesa. I si la jove recordava la nena, i la dona la jove, la dona gran només volia veure's als records com la jove que havia estat, mai com la dona que pocs anys enrere volgué oblidar el món. Perquè arriba un moment a la vida que el temps s'imposa als desitjos, als somnis, tot i reprimir-los. I només quedaran als records, ben vívids, com si d'alguna manera hagueren acabat per succeir.

L'aire del capvespre era lluminós i olia a pluja. El sol fregava les voreres lluentes de mar i absència. Ella sabia que a la nit tindria la gola adolorida, inflamada, i que li prohibirien tornar-hi la vesprada següent. Potser no diria res. Potser s'empassaria la febre tremolant a la nit dins el llit amb la suor freda barrejada de la tristesa per l'espera. Ja veus què porten els desitjos, li diria la mare. I imaginar-la al peu del llit, amb la mà sobre el seu front, augmentava el dolor que l'horabaixa li produí arraconant la vesprada sota el llençol gris que obri la porta a la nit i a la tornada solitària. Tenia els llavis tallats, passava la llengua per la ferida convençuda de que la petita millora que aconseguia empitjoraria el tall ara ben humit al bes de l'aire fosc que arribava del mar. Arrodonir aquella jugada d'estupidesa mentre dirigia les seues passes cap a casa, era tan divertit com estripar la joguina més estimada que llançaven a la nostra infantesa.

Recordava el seu braç. Sempre li enllaçava el mateix costat de la cintura, com si el tall del cossatge estigués obert de pell, i aquella ferida esperés la seua saliva, la seua llengua d'abraçada. I caminarien l'Avinguda cap al port. Ell, tot i dissimular-lo, desganat dels seus pits inexistents. Ella, tot i desitjar-lo, avergonyida pels seus llavis ferits. Recordaria aquella passejada de ferides que com l'amor no podem deixar de llepar malgrat l'empitjorament. Recordaria aquella seua cintura oberta com una porta a l'oblit. L'aire fred del crepuscle gelant-li el cos de febre ardent. Passà la randa del mocador pels llavis. La taca de sang era la fulla lanceolada i verinosa del baladre. Volgué oblidar el món, i el món l'oblidà a ella.

F.P.

Semper Dowland, semper dolens

Donaria part de la meua vida per tornar a aquell temps, a aquella edat a la qual jo sentia, tot i la meua insubornable serietat, que la vida no anava en mi. Era un temps en que el meu cos passejava el món, si és que això és possible. Els carrers del meu Londres, de la meua estimada Dublín, sota la pluja, sense més, i per molt que em demanaren raons, jo, tot i fer com que feia, no feia sinó no fer, només estar, ser. No és que arribés a creure'm que no fos mortal com tothom. I que la meua hora no acabaria arribant-me. No és exactament això, senzillament la vida em deixava ser una mena de passejant inic, les accions del qual mai no afectarien seriosament a cap persona, i molt menys a mi mateix. Podia sentir plorar la meua dama, i tanmateix eren llàgrimes dolces com els besos de mel i oblit que havíem compartit. Podia gaudir de les rialles als seus ulls, perquè mai no pensava amb les absències. Perquè la vida em deixava de banda. Perquè la vida, potser, encara no havia reparat en la meua presència.

Un dia, però, sense cap cosa que recordar d'especial, sents que ets l'únic protagonista de tu mateix. I que com un dolent actor no podràs, mai de la vida, deixar de representar-te. I pateixes. Semper Dowland, semper dolens, va començar a ser el lema del meu escut d'armes. Jo creia que amb la meua música, amb els meus versos, podria mantenir aquesta deliciosa distància que fa dolça la llàgrima i aspre el bes. Quina equivocació la meua. Molt al contrari, la música i la poesia m'endinsaven a la fondària de la vida sense cap possibilitat de trobar-ne un camí de retorn. Totes les cançons del món són camins sense retorn(1). I aquesta realitat que a poc a poc s'imposava sense demanar-ne permís venia amb els mots i els sons precisos que el meu cor no podia rebutjar.

Si les llàgrimes del cel recomençaven sobre mi, i esclatava la pluja dels perfums vegetals en un oli essencial que escampava la seua impregnació per tot arreu, aquestes mateixes paraules eren les gotes de la pluja en que jo era presoner per sempre mai. I l'art de la cançó no era sinó jo mateix integrat a la natura(2). He vist plorar la meua dama, i les gotes que vessaven dels seus ulls eren les llàgrimes que jo deixe anar de tant en tant mentre mire de retrobar el temps perdut de la vida al marge.

J.D.

(1) Aquesta frase ens recorda la que Pascal Quignard va posar als llavis de Monsieur de Sainte-Colombe a la seua novel·la Tous les matins du mon: "Tots els matins del món són camins sense retorn". I el que tots sabem, però, és que Quignard mai no va tindre accés a la present pàgina del dietari d'en Dowland.
(2) El mateix podem dir al cas d'en van Gogh, que a una carta dirigida al seu germà Theo afirmava que l'art no era sinó l'home integrat a la natura. Quina sort de coincidències més estranya.

Del passat

Me'n vaig enamorar d'una dama. Perquè sempre que ens enamorem ho fem d'una dama, potser. Almenys en la millor bona part del nostre amor. Tot i saber que ella no només no era una dama, sinó que mai no ho seria. Però sóc irreductible: amor meu, amor meu, des que vaig escriure Il Trovatore que no podia amar-te sinó com a la meua dama. La meua Midons. I vet aquí que tu mai no series Leonora, ni arribaries a la subtilesa de les complicitats ni a la complicitat d'un amor amagat i només confessat amb certa urgència i incertesa a la neu pura i estèril dels papers que tenen el foc com a destinatari.

I aquetes impossibilitats varen tancar la meua boca per sempre. I em repetia a mi mateix: no cal patir per una violeta, no cal patir per una flor tan capritxosa i efímera, no cal patir per una dama tan vulnerable, em vaig dir. Però no vaig poder creure les meues pròpies paraules. Tot i saber-te Violette. I la raó va ser tan senzilla com l'adéu al passat que mai no arriba a oblidar-lo del tot, que mai no vol abandonar-te. L'adéu... I el passat. I la raó és tan simple com els escurats pètals de sobtada primavera violeta als que vaig reduir els meus patiments d'amor. M'enamorí d'una dama. Perquè sempre que ens enamorem és així, amb l'esperit que busca calladament i desesperada a l'altre cos la teua ànima. I que amb tan callada desesperació mai no s'atrevirà a desfullar la Margarita. Senzilla raó del silenci. Passat simple de pretèrita tristesa perfecta.

G.V.

El desig de l'alosa

M'agradaria conèixer el desig de l'alosa. Com és, si és, el desig de l'alosa. Tan elevada sempre. Tan delerosa de la seua ascensió infinita. Com si fos una verge en trànsit sempitern, estàtic, sublim de passions sublimades. Ella no se n'adona, potser. Viu al seu món, al seu jardí clos, hortus conclusus i horacià amb guaita. A saber les raons d'aspiració tan superba com el desig profund dels somnis. Com si fos una monja de clausura sense claustre, però amb faldilla d'aspre teixit immaculat i quatre armilles a triar al llarg de l'any. De fet, va confessar-me que només tocar les deu i poc de la nit, i estigués amb el que estigués, ja era com si diguérem al llit, i que esperava el dematí amb la promesa d'un cel que se li resistia. Tot i la seua aspiració. Ningú no sap què és el que esperava o l'esperava al dematí amb certesa. Ni el que ella desesperava a la nit dels amants traïts, absents, somniats o inventats. A saber. Perquè ella afirmava tindre d'amant… No se sap, però, què és el que podien esperar a aquestes alçades de la vida, ni ella ni el seu amant ni el seu desig ni si aquest , d'existir, era compartit; però darrere cadascuna de les seues renúncies hi havia un abisme. Un abisme negre com la llengua del diable. Com la carícia dansada dels dies que a poc a poc, en silenci, anava envellint-la. L'ascensió, però, semblava indefugible. O almenys això feia veure. Quina alosa més rara, vaig pensar, vibrava amb el confós sentiment d'una corda de violí que vol ser alosa, i s'afirmava a la disbauxa de la solitud eterna dels sants. No, benvolguda, no em fas cap alegria quan rius amb la boca oberta el riure indòmit de la pena. Ja fa molt de temps que vaig eliminar dels meus colors d'escriptura el blau tou de les commiseracions. No escric sinó amb el verd negre dels humors biliosos. De les passions adormides pels verins. I no em faràs escriure ni una sola línia sobre llavis esmolats i prims com una fulla de rancúnia. Ulls obscurs com pedres negres a les teues ales. El sofriment constant de les ocultacions. La representació des de la tramoia. El que daria, però, per presenciar el vol dansant del teu desig al bell mig de les carícies de l'amant i l'alba.

A.S.