dissabte, 22 de febrer del 2014

Volgué


Ella recordava la joventut. Quan era jove recordava la infantesa. Va ser educada reprimint els desitjos, els somnis, i tal va ser la disciplina que sentia ambdós com el més important de la vida, tot i negar-se'ls. Heus ací la raó perquè en arribar a la maduresa de la vida feia memòria un dia i l'altre de la joventut. A la vellesa, però, mai no va fer memòria de la maduresa. Els vells no volen recordar la porta de la vellesa. I si la jove recordava la nena, i la dona la jove, la dona gran només volia veure's als records com la jove que havia estat, mai com la dona que pocs anys enrere volgué oblidar el món. Perquè arriba un moment a la vida que el temps s'imposa als desitjos, als somnis, tot i reprimir-los. I només quedaran als records, ben vívids, com si d'alguna manera hagueren acabat per succeir.

L'aire del capvespre era lluminós i olia a pluja. El sol fregava les voreres lluentes de mar i absència. Ella sabia que a la nit tindria la gola adolorida, inflamada, i que li prohibirien tornar-hi la vesprada següent. Potser no diria res. Potser s'empassaria la febre tremolant a la nit dins el llit amb la suor freda barrejada de la tristesa per l'espera. Ja veus què porten els desitjos, li diria la mare. I imaginar-la al peu del llit, amb la mà sobre el seu front, augmentava el dolor que l'horabaixa li produí arraconant la vesprada sota el llençol gris que obri la porta a la nit i a la tornada solitària. Tenia els llavis tallats, passava la llengua per la ferida convençuda de que la petita millora que aconseguia empitjoraria el tall ara ben humit al bes de l'aire fosc que arribava del mar. Arrodonir aquella jugada d'estupidesa mentre dirigia les seues passes cap a casa, era tan divertit com estripar la joguina més estimada que llançaven a la nostra infantesa.

Recordava el seu braç. Sempre li enllaçava el mateix costat de la cintura, com si el tall del cossatge estigués obert de pell, i aquella ferida esperés la seua saliva, la seua llengua d'abraçada. I caminarien l'Avinguda cap al port. Ell, tot i dissimular-lo, desganat dels seus pits inexistents. Ella, tot i desitjar-lo, avergonyida pels seus llavis ferits. Recordaria aquella passejada de ferides que com l'amor no podem deixar de llepar malgrat l'empitjorament. Recordaria aquella seua cintura oberta com una porta a l'oblit. L'aire fred del crepuscle gelant-li el cos de febre ardent. Passà la randa del mocador pels llavis. La taca de sang era la fulla lanceolada i verinosa del baladre. Volgué oblidar el món, i el món l'oblidà a ella.

F.P.

diumenge, 16 de febrer del 2014

Semper Dowland, semper dolens


Donaria part de la meua vida per tornar a aquell temps, a aquella edat a la qual jo sentia, tot i la meua insubornable serietat, que la vida no anava en mi. Era un temps en que el meu cos passejava el món, si és que això és possible. Els carrers del meu Londres, de la meua estimada Dublín, sota la pluja, sense més, i per molt que em demanaren raons, jo, tot i fer com que feia, no feia sinó no fer, només estar, ser. No és que arribés a creure'm que no fos mortal com tothom. I que la meua hora no acabaria arribant-me. No és exactament això, senzillament la vida em deixava ser una mena de passejant inic, les accions del qual mai no afectarien seriosament a cap persona, i molt menys a mi mateix. Podia sentir plorar la meua dama, i tanmateix eren llàgrimes dolces com els besos de mel i oblit que havíem compartit. Podia gaudir de les rialles als seus ulls, perquè mai no pensava amb les absències. Perquè la vida em deixava de banda. Perquè la vida, potser, encara no havia reparat en la meua presència.

Un dia, però, sense cap cosa que recordar d'especial, sents que ets l'únic protagonista de tu mateix. I que com un dolent actor no podràs, mai de la vida, deixar de representar-te. I pateixes. Semper Dowland, semper dolens, va començar a ser el lema del meu escut d'armes. Jo creia que amb la meua música, amb els meus versos, podria mantenir aquesta deliciosa distància que fa dolça la llàgrima i aspre el bes. Quina equivocació la meua. Molt al contrari, la música i la poesia m'endinsaven a la fondària de la vida sense cap possibilitat de trobar-ne un camí de retorn. Totes les cançons del món són camins sense retorn(1). I aquesta realitat que a poc a poc s'imposava sense demanar-ne permís venia amb els mots i els sons precisos que el meu cor no podia rebutjar.

Si les llàgrimes del cel recomençaven sobre mi, i esclatava la pluja dels perfums vegetals en un oli essencial que escampava la seua impregnació per tot arreu, aquestes mateixes paraules eren les gotes de la pluja en que jo era presoner per sempre mai. I l'art de la cançó no era sinó jo mateix integrat a la natura(2). He vist plorar la meua dama, i les gotes que vessaven dels seus ulls eren les llàgrimes que jo deixe anar de tant en tant mentre mire de retrobar el temps perdut de la vida al marge.

J.D.

(1) Aquesta frase ens recorda la que Pascal Quignard va posar als llavis de Monsieur de Sainte-Colombe a la seua novel·la Tous les matins du mon: "Tots els matins del món són camins sense retorn". I el que tots sabem, però, és que Quignard mai no va tindre accés a la present pàgina del dietari d'en Dowland.
(2) El mateix podem dir al cas d'en van Gogh, que a una carta dirigida al seu germà Theo afirmava que l'art no era sinó l'home integrat a la natura. Quina sort de coincidències més estranya.

divendres, 31 de gener del 2014

Del passat


Me'n vaig enamorar d'una dama. Perquè sempre que ens enamorem ho fem d'una dama, potser. Almenys en la millor bona part del nostre amor. Tot i saber que ella no només no era una dama, sinó que mai no ho seria. Però sóc irreductible: amor meu, amor meu, des que vaig escriure Il Trovatore que no podia amar-te sinó com a la meua dama. La meua Midons. I vet aquí que tu mai no series Leonora, ni arribaries a la subtilesa de les complicitats ni a la complicitat d'un amor amagat i només confessat amb certa urgència i incertesa a la neu pura i estèril dels papers que tenen el foc com a destinatari.

I aquetes impossibilitats varen tancar la meua boca per sempre. I em repetia a mi mateix: no cal patir per una violeta, no cal patir per una flor tan capritxosa i efímera, no cal patir per una dama tan vulnerable, em vaig dir. Però no vaig poder creure les meues pròpies paraules. Tot i saber-te Violette. I la raó va ser tan senzilla com l'adéu al passat que mai no arriba a oblidar-lo del tot, que mai no vol abandonar-te. L'adéu... I el passat. I la raó és tan simple com els escurats pètals de sobtada primavera violeta als que vaig reduir els meus patiments d'amor. M'enamorí d'una dama. Perquè sempre que ens enamorem és així, amb l'esperit que busca calladament i desesperada a l'altre cos la teua ànima. I que amb tan callada desesperació mai no s'atrevirà a desfullar la Margarita. Senzilla raó del silenci. Passat simple de pretèrita tristesa perfecta.

G.V.

dijous, 26 de desembre del 2013

El desig de l'alosa


M'agradaria conèixer el desig de l'alosa. Com és, si és, el desig de l'alosa. Tan elevada sempre. Tan delerosa de la seua ascensió infinita. Com si fos una verge en trànsit sempitern, estàtic, sublim de passions sublimades. Ella no se n'adona, potser. Viu al seu món, al seu jardí clos, hortus conclusus i horacià amb guaita. A saber les raons d'aspiració tan superba com el desig profund dels somnis. Com si fos una monja de clausura sense claustre, però amb faldilla d'aspre teixit immaculat i quatre armilles a triar al llarg de l'any. De fet, va confessar-me que només tocar les deu i poc de la nit, i estigués amb el que estigués, ja era com si diguérem al llit, i que esperava el dematí amb la promesa d'un cel que se li resistia. Tot i la seua aspiració. Ningú no sap què és el que esperava o l'esperava al dematí amb certesa. Ni el que ella desesperava a la nit dels amants traïts, absents, somniats o inventats. A saber. Perquè ella afirmava tindre d'amant… No se sap, però, què és el que podien esperar a aquestes alçades de la vida, ni ella ni el seu amant ni el seu desig ni si aquest , d'existir, era compartit; però darrere cadascuna de les seues renúncies hi havia un abisme. Un abisme negre com la llengua del diable. Com la carícia dansada dels dies que a poc a poc, en silenci, anava envellint-la. L'ascensió, però, semblava indefugible. O almenys això feia veure. Quina alosa més rara, vaig pensar, vibrava amb el confós sentiment d'una corda de violí que vol ser alosa, i s'afirmava a la disbauxa de la solitud eterna dels sants. No, benvolguda, no em fas cap alegria quan rius amb la boca oberta el riure indòmit de la pena. Ja fa molt de temps que vaig eliminar dels meus colors d'escriptura el blau tou de les commiseracions. No escric sinó amb el verd negre dels humors biliosos. De les passions adormides pels verins. I no em faràs escriure ni una sola línia sobre llavis esmolats i prims com una fulla de rancúnia. Ulls obscurs com pedres negres a les teues ales. El sofriment constant de les ocultacions. La representació des de la tramoia. El que daria, però, per presenciar el vol dansant del teu desig al bell mig de les carícies de l'amant i l'alba.

A.S.

dimarts, 12 de novembre del 2013

La confessió


M'ho va confessar tot. Jo només li havia demanat per la seua filla, i tanmateix… Havia estat un dels meus amors impossibles. I potser encara ho era. N'hi ha de tants amors impossibles a la vida com silencis. Sempre que parlàvem pels atzucacs de cartró i fusta dels teatres, on sovint ens trobàvem, em dominava la sensació d'una complicitat que cap dels dos no sabia quan va començar. I així, a poc a poc, he de dir que formava part necessària i callada de la meua vida. La seua veu càlida, la naturalitat greu del seu somriure, el seu esguard penetrant i abandonat. No em mires així, estimada, m'hagués agradat dir-li. Que me n'amores. No, jo mai no li ho vaig dir. Quin atreviment! No hi havien suficients raons. Jo no era raó suficient, i el meu amor tampoc. De vegades som així, més modestos, més discrets, que els nostres sentiments.

Recorde, com si fos ara, la nostra primera trobada. Ella duia panxa de sis o set mesos, i estava ben farta. Ja tinc ganes d'acabar, em va dir. Com què no podia sortir a escena -era ballarina- ara feia de modista, i cuidava dels detalls d'última hora de les seues companyes. Tenia les galtes lleument inflades, i aquest detall em va recordar, al seu torn, que ja l'havia vist anys enrere. I que ens havíem observat sostingudament, com si fórem coneguts. Com si fórem amants clandestins. Però no, no ho érem. Sí, va ser un d'aquests amors d'un instant que duren per sempre mai. I a mi m'hagués agradat tindre aquella valentia i lucidesa d'un Allan Poe abandonat, al seu torn, a la beguda dels amors més impensables, més oprimits per la certesa d'una felicitat sobreeixida d'amabilitat. No cal esperar la vellesa -va dir l'Edgar- cal prendre el camí de la bellesa desafecta, la mort abans que la pell esclate en un miliard d'impureses innecessàries. Cal avançar-s'hi a l'assecament dels ulls. Aquell moment que la seua pell transparent, com una crosta desolada, es nega a enlluernar-nos, i tot depèn dels nostres millors records. Recorde.

Havien passat els anys. I la vaig trobar més bella que el més bell record que amagués al meu esperit. Com és l'amor de tossut. Encara està per nàixer la música que pose seny a la tendra expressió de les teues salutacions, li hagués dit. Però vaig callar, com sempre. Quin dret tenia jo a dir segons quines coses? Però ella sí que va parlar. Perquè li vaig fer memòria d'aquella panxa de feia anys. ¿Te'n recordes? Sí, em va dir, amb un mig somriure i mentre dirigia la mirada als peus. I a mi em va donar un rampell. M'ho varen llevar tot, saps? Mai no seré una dona com cal. I jo no vaig saber què dir, com sempre. Aquella intimitat em va superar. Si el meu amor havia quedat arraconat al cantó més fosc dels silencis, dels oblits deliberats, què podia fer amb la meua pietat? Tant i com escric sobre tu, estimada, em consumisc, m'hagués agradat dir-li. Però vaig callar. Com sempre.

G.B.

diumenge, 13 d’octubre del 2013

Era matí al Paradís


Mai no vaig pensar que seria testimoni de com envellirien les meues mans sobre el teclat del piano. Mai no ho havia pensat, és cert. O potser sí, però és com si les meues mans haurien de ser alguna cosa intemporal, alguna cosa que no està subjecta a la foscor que envelleix el passat i t'apropa el futur com una certesa ineludible. I tanmateix ahir me'n vaig adonar. Fins i tot vaig arribar a veure-les com a estranys instruments, aliens, de tot allò que jo feia sonar a la sala de concerts. I em vaig recordar del Frederic. Ell sempre em deia el mateix: "saps?, Franz, mai no veuré envellir les meues mans sobre el piano. És com si només hagués conegut la matinada del Paradís". I a mi em van colpir les seues paraules. Ja estava molt malalt. Només aquella seua seguidora, l'anglesa, es preocupava d'ell. Ella, i la seua germana, que va vindre de Polònia amb els seus mateixos ulls transparents d'aigua i perfums de melangia. I varen ser com dues mans que el bressolaven perquè mai no coneixeria el capvespre del Paradís.

I jo, ahir, mentre tocava aquella paràfrasi de no sé quin operista a la moda, potser el maleït Meyerbeer, vaig comprendre la importància que d'ara endavant tindria la meua pell, i tot el que quedés enganxat al seu damunt, com a estigmes dels meus pitjors malsons. Ja sé que el piano no es toca amb els dits ni amb la pell. Ja sé que les tecles d'un piano només obeeixen els més íntims designis d'un desig mai no prou conegut per nosaltres mateixos. I que només una absoluta puresa pot traure el millor del que és amagat al fons de les seues cordes, al fons dels nostres pensaments mai no pensats, dels nostres no-res. Però entenc que no vaig ser prou sensible al que em deia el Frederic, tot i la meua emoció, que no vaig adonar-me de com va resplendir-nos aquella matinada del Paradís que ell em nomenava, i que la meua ceguesa va ignorar. Fugissera, indulgent amb les passions adolescents, macabra pel dictat de les hores, incerta com el bes de les noies que només són flors d'un dia al Paradís.

¿I ara, què em queda?, em pregunte. ¿Consolatione philosophiae? No, Boeci, ja li vares fer prou de mal a la música, ¿no et sembla? No, farem Consolatione musicae. Sembla que ja no és matí al Paradís. Si més no, a les meues mans, tot i que encara és matí als meus millors records. Farem una melodia de nocturn, com si fos el Chopin. Un nocturn que parle de quan era matí al Paradís.

F.L.

dijous, 19 de setembre del 2013

La incertesa del missatger


Ahir de matí vaig rebre la seua carta. ¿O va ser abans d'ahir?... ¿A qui vols enganyar ara, Jacopo? ¿Per què imposes aquest dubte imaginari? ¿Per tots aquells que ociosos per la seua pròpia buidor arribaran a llegir qualsevol dia el teu dietari, si és que abans no el destrueixes, i així els faràs pensar que no n'estaves massa impacient per rebre-la, la carta; ah!, quin dropo més estúpid, tu, que no vivies, des que la vas conèixer, sinó per gaudir de les seues paraules, dels seus ulls dolços de quimeres, de la seua pell de neu on alleujar el desig ardent dels teus llavis? Sigues valent, no t'ho amagues a tu mateix, tants dies que només l'arribada del missatger posava un petit raig d'esperança en la teua boirosa i gruixuda percepció del món. ¿Serà avui el dia?, et preguntaves amb la seguretat del que ha desistit de la vida.

Tants dies, tantes decepcions, en que la certitud d'una estimació compartida trontollava davant el silenci, l'absència, el record fragmentat en infinits instants meravellosos de la vostra única conversa, aquella en la que tot lligava sense adonar-vos-en. Si ella proposava, tu assenties; si tu confirmaves, ella t'imitava. Oh!, quina mena d'amor és un diàleg? Mai no ho hagués pensat que les paraules pogueren assolir la sensualitat d'un bes, el compromís inefable d'una carícia. Mai. I tanmateix, l'adéu va ser fred i concís, cadència gairebé perfecta, tal i com pertoca als esperits submisos, als que fan de l'ordre convencional part inamovible d'unes regles de joc que poden acabar per anihilar-los.

I a la carta, només aquest poema equívoc. L'au fènix que ara n'és tórtora amorosa que no visita el meu bell hort, el meu hortus conclusus i sí els assecats boscos de la certesa. Parles d'hivern. Parles d'honestedat. Tant de bo hagués callat la teua boca. Tant de bo la incertesa del missatger continués com un infinit d'absències esperançades, com un diàleg entre l'oblit i la memòria, com el bes etern dels que mai no seran recordats com els amants de Verona.

J.da B.

dijous, 15 d’agost del 2013

Circe


Era una història trista. Ni massa ni poc trista. ¿Com dir-ho?... ¿Una de tantes? Me la va contar el meu germà, l'escriptor, l'Ira, que sabia com parlar d'aquestes coses amb el ritme emocional que pertoca als esdeveniments. Jo, com a músic, no sé si ho sabré fer. Les emocions musicals tenen un altre tempo. Ara mateix, de fet, ni tan sols no sé si sabré recordar la història en tots els seus detalls. I tanmateix la vaig bressolar curosament al meu pit tal i com anava dibuixant a l'aire els sons d'aquesta melodia d'estiu enamorat que tant m'agrada, i perdoneu-me la immodèstia. És una història d'amor, és clar, d'equívoc, d'amor equivocat potser, d'equívoc amorós.

Hi ha un noi. Un noi que té aquella edat on tothom vol deixar al darrere, i a corre cuita, els més petits brasquers de la innocència del paradís perdut, per endinsar-se el més aviat possible al món que l'interessa, el món de la gent gran, dels adults, on tantes coses bones creu que aconseguirà. I hi ha una noia, és clar. I som a l'estiu. A l'estiu que veu madurar el cotó com si d'un fruit ben sucós es tractés. Un fruit de sensualitats absents, desconegudes a una flor de pètals profilàctics, a una flor que vesteix mig món amb la sang dels esclaus. Som a mitjans d'agost i els llums d'aquella casa buida de la cantonada tornaren a encendre's la nit del dia quinze d'aquell mes. Al capdavall, es va dir el noi, algú l'havia tornat a habitar.

El noi es va alegrar. Les cases buides sempre li havien semblat petites derrotes, aixoplucs de malsons, de nostàlgies i records punyents que només s'esvaïen amb l'agitació dels cossos vius i les paraules quotidianes de la vida: "pareu taula", "que no deixaràs d'enredar", i coses d'aquesta mena. Va preguntar-se pels nouvinguts, i tots els veïns i amics a qui li ho feia veure, tot i no conèixer-los molt bé, potser només una ullada perduda, posaven cares de circumstàncies i arronsaven els muscles. La cosa li anava intrigant cada vegada un poc més, si és que no estava ja força intrigat. Així, i com a nou membre del món dels adults que es considerava, va decidir de fer-les una visita de benvinguda.

Pujà els graons de fusta i va trucar. Quan la porta es va obrir, va quedar totalment trasbalsat. La noia era… ¿com dir-ho sense trair la realitat amb metàfores de poeta?. Tenia uns ulls de… i el front, i les galtes, els seus cabells, els llavis… i la veu dolça com… Va quedar mut. La noia li va saludar: hola!, què és el que vols?... ¡!… Ei!, que t'ha pres la llengua el gat?... ¡!... Bé, potser en altre moment m'ho sabràs dir. Adéu… I quan ja semblava que la porta es tancaria per a sempre mai, el noi va contestar: només volia donar-vos-en la benvinguda al carrer… Vaja!, així, no tots sou un ramat de porcs grollers… No, ja veus, per què ho dius això?… No, per res. Doncs, moltes gràcies… Gràcies de què?... De què va ser?... Ah!, és clar, perdona. Bé, fins aviat. Potser t'agradaria prendre un gelat avui a la tarda?... Potser… Passe per tu?... D'acord… ¿A les set?... Molt bé… Adéu. D'això, com te dius?... Circe… Doncs, adéu, Circe… Adéu…

El noi no sabia com fer amb els seus sentiments. Pel seu pit baixava i pujava a parts iguals un torrent d'emocions que no podia identificar. Perquè al rerefons de tot plegat li quedava una mena d'inquietud sense nom que semblava dissoldre's, però, a les plaents imatges que la noia havia deixat al seu cap. I aquesta barreja de sensacions encontrades el noi va batejar-les amb la paraula amor. Era l'amor de la seua vida, això. Perquè a hores d'ara s'havia sentit atret per altres noies del carrer, és clar, i fins i tot del barri. Els malucs de… Els pits de… Els cabells de… El somriure de… Com si el seu desig anés picotejant en una mena de piscolabis on no hi havia un aperitiu perfecte, aquell que elimina els altres, i del qual voldries morir de pura i dura indigestió. Potser aquesta possibilitat d'enfitament era la que li preocupava, la que li feia una mica de por.

Passaren els dies i la relació va anar creixent, fent-se més íntima. Estimava a aquella noia com mai no havia estimat ningú. Podria allargar aquests renglons parlant-vos dels petits detalls que feien créixer aquell amor: el somriure, pose per cas… perquè tenia un d'aquells somriures que enamoren. Trencat i dolç alhora. El somriure, va pensar, era com una radiografia de l'ànima, i el que ell hi veia era com un rebost infinit de bellesa. A casa seua, però, començaren a posar-li cara de pomes agres. Que passa alguna cosa?, -preguntava el noi. No res, tu sabràs -li contestaven. Què tinc que saber?… Res, deixem-ho córrer… Així, aquella inquietud primerenca que va sentir en conèixer la noia, havia derivat en un conjunt de petits desassossecs relacionats amb l'actitud de la mare, el pare, la germana, els amics o fins i tot els veïns, i que podríem resumir a la insuportable expressió: "no res, tu sabràs". Què és el que ell tenia que saber, -es preguntava quasi obsessivament- què ignorava que tots els demés semblaven conèixer?.

Com que la noia el notava cada vegada més absent, va acabar per dir-li-ho, tot i que s'ensumava el pitjor. Què et passa?… No ho sé, amor meu, no ho sé… Què et neguiteja, estimat?... Sembla que hi ha alguna cosa que deuria de saber i que no sé. Almenys és el que tots em diuen… Què vols dir?... A casa meua, amb els amics, els coneguts, tots estan més que seriosos en mi. Què passa alguna cosa?, els hi dic, i com a única resposta tots diuen el mateix: "no res, tu sabràs". Què és el que he de saber, amor meu? Què és el que tothom sap, i jo no?... Crec que la cosa està ben clara. ¿O és que no ho vols reconèixer?... Que no vull reconèixer què?... Que lo nostre no pot continuar?... Com dius? Per què?... Però què no ho veus?... ¿Tu també? ¿Què és el que passa?... És ben senzill, amor meu: que a ningú dels teus els hi fa gens de gràcia que surtis amb una noia negra… ¿Negra? ¿Com que negra?...

I llavors se'n va adonar. Com si li caigués el tel dels ulls i travessés el vel de la deessa Maya i arribés al coneixement superior. A la fi va identificar la seua primera inquietud, aquella que mai no l'abandonava des que la va veure a l'altra banda de la porta de casa seua. Com és que li va enganyar l'amor? ¿Què havia fet aquella bruixa en ell? Aquella malparida l'havia posat en evidència amb tot el veïnat, amb la seua família, amb tot el seu món. Quina mena de sortilegi l'havia capficat en tan dolosa travessia? Com d'innocent havia estat, com d'imbècil. I no podent dominar el seu odi va escopir a la cara de la noia, el seu amor de la vida, mentre s'alçava fugint dels graons d'entrada a casa seua. Jo també t'estime, amor meu -li va dir Circe, la cara de la qual deixava anar unes gruixudes llàgrimes barrejades de bava.

G.G.

dijous, 1 d’agost del 2013

El dilema


Ara tinc un dilema. Un petit dilema, això sí. El dilema dels savis, que hagués dit l'Henri, l'Henri Verdoux, és clar. He de reconèixer que aquest assassí en sèrie mai no m'ha produït cap repulsió. Era massa ingenu. Si em permeteu la boutade. Deu ser allò que diuen de la professió. Defecte professional. A qualsevol cosa acaba acostumant-se la nostra particular visió del món, si més no. Però jo volia parlar-ne del meu dilema, que com a dilema, la veritat, és ben poca cosa, ho reconec. Però és meu. I això deuria bastar-ne. Bastar-li, a qualsevulla que llisca aquestes confessions que mai no deixaran d'exhalar un tuf d'informe policial insuportable, no cal dir. Heus ací, que no sé ben bé què fer. La cosa n'és ben senzilla. M'acabe de fer un whisky. I em ve de gust fer-me un altre. No n'és la meua beguda preferida, però de tant en tant m'agrada. És, i perdoneu la semblança o similitud, com els que només beuen conyac, però de tant en tant li posen les banyes -al conyac, és clar- amb la deliciosa rossa maltesa. Ah!, quines coses té la vida; i la beguda, no cal dir. Bé, al que anàvem, m'acabe de fer un whisky i em faria un parell. Però, i ací ve la cosa del dilema, a l'ampolla no en queda sinó un ditet. I jo tinc set. Deu ser el sopar, potser. Pernil dolç, pa torrat, formatge blau, vi negre… Poca cosa, ja veieu. Però tinc set. I el que queda de whisky és ben poca cosa. No sé on vaig llegir que el whisky mai no hi ha que barrejar-lo amb begudes dolces. Fins i tot amb la tònica, tampoc. Bé, a la nevera tinc una ampolla d'aigua de Vichy. Tinc set i no sé què fer. Perquè si tingués aigua de soda, la cosa seria molt més fàcil de decidir. Però no n'és soda, sinó Vichy, que és salada, com la mar. Què faig?. Molts dirien: prova-ho i si no t'agrada, ja ho saps per a la pròxima. Però a mi la pròxima no m'importa, no m'interessa, sabeu el que vull dir?. Només m'importa el que estic vivint, i el dilema que em suposa. Què faig, barrege el whisky i que siga el que déu vulga o me'l prenc amb només un parell de glaçons tot i que sé que la meua set mai no serà saciada? Perquè en acabar el whisky fer-me un got de Vichy, tot i que ben fred, em sembla un total sacrilegi. I no sé la raó, però el pobre Henri m'ha vingut al cap un altra vegada. ¿Va tindre ell un dilema, tot i que només fóra un petit dilema? Què podia fer, esgotar aquell ditet de vida que li quedava a ell mateix i a la seua dona o ben bé barrejar-lo amb la gasosa i amarga aigua dels crims? Caram, he pensat, el que costa apropar-se, encara que només siga un poquet, als quatre somnis que tenim. Caram. I potser elles, les víctimes, al seu darrer sospir, i mirant amb l'esguard ennuvolat per l'ofec al seu amant primmirat es preguntarien què és el que a ell li quedava d'aquells seus amors. ¿Potser un ditet?

J.M.

dilluns, 29 de juliol del 2013

Noia a l'alba


Què hi fa una noia com tu a la matinada d'un xafogós diumenge del mes de juliol caminant la deshora amunt avall? Amagat rere la cortineta blanca de la meua habitació, mirava el seu cos prim de lliri dibuixat sobre el carrer gris que intentava oblidar la nit, el seu vestit sense tirants i ben curt de faldilla, una segona pell que li naixia lleument dels lleus pits com bessons de gasela fins que arrodonia els seus malucs i poc més. La resta, unes cames allargades pels tacons i la innocència. Unes cames massa joves per dir-li meuca. I un ventre llis com el camp de blat entre roselles i que com el sègol amaga el secret de l'ebrietat. La seua pell morena, els cabells negres abundosos de lluna i el tall roig de la seua boca completaven la seua natural sofisticació. Oh, sophisticated lady. Quina mena d'amor t'ha llençat a la matinada com una joguina oblidada al rerefons de la infantesa? Aquella teua elegància obsoleta que només un cor trencat pot voler exhibir als carrers buits d'una nit confosa entre la retirada discreta de la foscor i el darrer vodka amb gel dels abandonats.

La noia caminava per la vorera sense saber què fer amb les seues passes i la claror que a poc a poc volia imposar-s'hi. Va començar a gesticular, i vaig pensar que potser li parlava al noi que jo no veia i que hi era dins de qualsevol dels cotxes del carrer. Però no, no va anar així. I ella tant desfeia el camí que havia fet sense voler en busca del que jo no podia ni imaginar, com que el refeia i el tornava a desfer. M'inquietava el seu desordre sentimental, el seu desequilibri dels sentits fent pinya amb la delicadesa no buscada d'un cos que semblava anar de la mà d'una solitud no esperada que es tensa a l'aire com un so infinit, ofegat, angoixant, el record d'un noi que ella potser tampoc no veia amb la desitjada claredat.

I llavors va seure al banc del carrer. Noia asseguda. Primer van ser els peus, desprès les mans, el que va mirar sorpresa. Va estirar la faldilla que amb prou feina li arribava ara al principi de les cuixes. Va creuar les cames i va adonar-se d'aquell carrer desolat, buit, entre l'oblit desesperat de la nit i els retrobaments incerts del dematí. En obrir la petita bossa de mà va fer com que buscava alguna cosa, fins i tot en va treure un espillet o el que li semblava. I va ser tancar la bossa i desencreuar les cames, tot una, i tornar a mirar-s'hi els peus, ara junts, els genolls, el seu davant com si esperés algú sortint del patí fins ara testimoni mut del seu passeig pel no-res de la matinada.

En alçar-se va creuar el carrer en direcció a la plaça, però només trepitjar-la s'ho va repensar i desfent el que havia fet va tornar a la vorera original de l'altre costat del carrer. Ara la va enfilar, però, amb la certesa dels adéus, amb la certitud d'una sofisticació que s'acomiada de l'amant a l'alba. Però la noia no era al castell, sinó a la humitat d'un carrer de ciutat, i potser l'amant havia quedat assegut al banc sense bes de comiat. I jo, el que mai no podia haver sospitat era retrobar els versos bíblics caminant amb aquells seus ulls de coloma sofisticada pel desert lliscant del diumenge.

D.E.