Mutter eleison

Potser arribarà el dia en que et penedeixes del que acabes de dir, mio caro Amadeus. Ah!, Pare Martini quantes voltes he fet memòria d'aquesta cruel sentència que em va fer. Sí, sí que arribà el dia, mestre. I tant. Tot i que no ho vaig saber veure. ¿Voleu saber la data amb precisió? 3 del juliol de 1778.

Jo era a París. Ja no els hi feia gràcia la meua habilitat musical. Aquell nen que va commocionar a la cort de Luis XV, ara els hi feia nosa. Tan gran, tan germànic, tan poc galant. Perquè la galanterie és francesa, és clar. Què sabran ells! Gents indolents, cretins. Al capdavall, però, era tan insolentment fàcil que s'empassaren qualsevol dels trucs musicals més feixucs.

La mare portava dies que no acabava de trobar-se. Anàvem tan curts de diners que vaig decidir esperar. El meu pare mai no m'ho perdonaria. A la fi, vaig cridar al metge. Què vol que faça, mestre Mozart?. Massa tard… Vol dir que sóc culpable?... Mai se sap, mestre Mozart. Potser sí, potser no, què vol que li diga?... Va morir. Aquella que als meus poemes infantils jo vaig anomenar Madame Mutter, el seu Wolfi li va fallar.

Als pocs dies, passat el daltabaix de la seua pèrdua, vaig seure'm al teclat. Feia dies que tenia al cap el meu íntim homenatge, el meu agraïment personal a l'autora dels meus dies. Aquella sonata en la menor, volia ser el reflex del dolor, dels fugissers records amorosos, de la felicitat que el seu somriure em donava sempre i de la incertesa dels darrers moments. Però alguna cosa s'escapava entre els meus dits amb la facilitat de la sorra.

Sóc tan inconstant, però, que passaren els mesos, els anys, i no vaig pensar-hi mai més. Fins que ja instal·lat a Viena, al voltant de 1782, el Gottfried (1) em va presentar el mestre Bach. I llavors vaig recordar el Pare Martini. I les meues paraules. Mestre, el contrapunt em fa mandra. Fa olor d'encens i mort. És una música plena de memòria, de llàgrimes vessades per les Maries sota l'ombra allargassada de la creu, del xiprer i el cementeri. El mestre Bach, però, era una altra cosa.

I allí em teniu. Posseït pel dol i la ràbia anys ofegada. Tota la indignació que la meua pobre condició d'home vulnerat aquell estiu parisenc va amagar sota els convencionals pentagrames d'aquella sonata per al piano-forte, sortia com un borboll llagrimós de font incògnita. Ara ja tenia ben clar com s'havia de parlar amb la mort i amb la memòria.

W.A.M.

(1) Gottfried van Swieten