Rappresentatione di anima e di corpo

Sigues sincer amb tu mateix. ¿Et penedeixes del que acaba d'ocórrer? Digues-m'ho. ¿Creus que tanta tendresa compartida, la consentida entrega del cos i l'ànima, sense pal·liatius, pot significar, en qualsevol circumstància, alguna mena de feblesa moral, de perversió?

Sé dels teus dubtes. De les teues reiterades negatives i excuses a oficiar el sacrifici i compartir el cos i l'esperit de déu. Alguna raó profunda has de tindre. I no em vingues amb el teu problema dels ofecs, que no dic que no, però no n'és l'única cosa. I ja sé que arribat el susdit moment et perdria per sempre mai.

¿No vols parlar? ¿Vols que aquesta culpabilitat que sents caiga sobre mi travessant el teu silenci, els batecs harmoniosos del teu cor fent ressò a la teua esquena, i que sobre ells onege el meu cant inquiridor i penedit? ¿Vols que faça penitència? ¿Com puc pagar l'amor gaudit? Aquest amor on el plaer només és una conseqüència. ¿Com, l'ofensa no feta?

Alguna cosa em diu que el que ha succeït està molt per sobre de les lleis que els homes atribueixen a déu. Aquelles que vosaltres mateixos haveu hagut d'adaptar a interessos menyspreables, com tu m'has dit més d'una vegada.

Sigues sincer, amor meu. Digues-me que aquesta dolçor mútua, la major generositat del que som capaços, és l'antesala del foc de l'infern, i et creuré. Digues-m'ho, i callaré. El sol albira per l'horitzó. Parla'm amb la mateixa claredat que ell ho fa dia rere dia, i mai més no em sentiràs retret algú. Per ninguna cosa d'aquest món voldria ofendre't amb els meus llavis, els que parlen i els que besen.

Va ser ben estrany que aquell dematí, mentre el sol sortia a través del fullatge de l'albereda i la seua llum blanca i neta s'esmicolava fins ferir els meus ulls penedits, unes poques gotes de pluja desatenta i desemparada anaren adobant els meus pensaments més confosos.

Nina(1) havia deixat de preguntar, o millor, d'esperar resposta d'allò que no en té. Jo feia meues les seues paraules sobre el fons rítmic del plugim. I tant i com anava repetint-me-les semblava que dissolien les boires que no feia sinó pocs minuts, havien intentat ennuvolar el meu enteniment.

Més que veure-la, sentia que la tendresa compartida no podia ser mai causa de penediment. I molt menys una perversió. Sóc el que sóc, mai no ho negaré. Però no va ser una decisió fruit del lliure arbitri vestir aquests hàbits. I com tu dius, Nina, si aquesta dolçor és la porta de l'infern, potser no serà tan dolenta la foguera eterna. I que déu em perdone. D'això, que com a única resposta, un so llarg i definitiu s'escampés desprès dels pizzicatos de pluja, i sortís aquella declaració on l'ànima i el cos deixaven els seus retrets, confosos en una sola causa: t'estime.

A.V.

Al·legoria de l'aire

ROSALBA CARRIERA PINTAVA DONES A VENÈCIA.(1)

La tarda que Rosalba Carriera

pintà la noia que jugava amb l'aire

Venècia s'estremí per un sol bes,

tan o més lleu que el pes de dues perles

nascudes a la pell.

Les mans color de rosa

sostenen un ocell tot fet de llum

que tremola a mig vol.

Finestres de Venècia, amb vidres freds

i reflexos ardents.

Les sedes de Rosalba no vingueren

amb caixes d'Orient.

Ella inventà els colors que es posarien

les dames dels hiverns més fastuosos,

senyores dels estius més indolents,

figures que somreien des dels nobles

salons on el record es va desfent.

(1) Referència a al·legoria de l'aire, de Rosalba Carriera.

Poema de "La pluja sobre els palaus"

(Proa-Óssa Menor-/ i Poesia Completa-Òmicron)

Olga Xirinacs

(1) Anne Giraud, cantant, va conviure amb Vivaldi durant uns anys, i cantà fins l'any 1747, sis anys desprès de la mort de Vivaldi a Viena.