dissabte, 14 d’abril de 2012

(416) 922-9573


Fa uns dies em va ocórrer una cosa força sorprenent, torbadora, si més no, i que de segur mai no em podré explicar. Tot just em quedaven uns fulls per acabar de llegir un recull epistolari del malaurat -mort prematurament als 50 anys d'un vessament cerebral- pianista canadenc Glenn Gould en edició de John P. L. Roberts i Ghyslaine Guertin per a Global rhythm editors, i traduït al castellà per Ferran Esteve. A mi m'estava resultant particularment interessant i plaent la seua lectura donada l'estimació i admiració que sento per un músic tan notable com en Gould, la personalitat del qual em produeix molta empatia, tot i no compartir-hi la totalitat de les seues opinions.

Veureu. A la pàgina 203, encapçalant-la, s'hi troba una breu missiva dirigida al cineasta George Roy Hill -el d'El Colp- datada el 27 de setembre de 1971. Li parla d'Escorxador cinc, una pel·lícula basada en la novel·la d'un tal Kurt Vonnegut, a la que Glenn Gould hi va col·laborar fent-li la banda sonora. Com que li manifesta els seus dubtes sobre les músiques més adients, en Glenn li dóna el seu telèfon personal per parlar-ne el més aviat possible, tot i que li apunta l'alternativa de trobar-se a Toronto en conversa privada.

I què vaig fer jo? Doncs trucar-li. Sí, ja sé, quina ximpleria, no? Però allí eren els dígits, què voleu, la imaginació és dèbil, molt més feble que la carn, sens dubtes. Vaig tindre en compte la diferència horària. Almenys no li donaria un bon ensurt al desprevingut canadenc o canadenca que actualment tingués aquest número, si és que algú ho feia servir encara, és clar. Com que aquesta diferència és de sis hores vaig intentar aquesta trucada d'ultratomba cap a dos quarts de sis de la vesprada… I el telèfon va sonar. Sí, a l'altra banda de l'Atlàntic. Ningú, però, el va despenjar. Bé, semblava que ningú no era a casa. Vaig fer una ganyota de fingit desgrat, un mig somriure, i ho vaig deixar córrer.

Eren al voltant de les vuit del matí següent quan el meu telèfon va sonar. Em vaig espantar. Horari de notícies dolentes. Algú és mort. O un accident greu o… mai no em deixaran tranquil els de jazztel, ono, o qui siga que déu els tinga a la seua glòria, però que em deixen en pau. Siiií?... Hola, sóc Glenn Gould, i he vist el seu telèfon a l'arxiu de trucades. Que volia alguna cosa de mi?... Eh!, com diu?... Que sóc el Glenn Gould i que vosté… Sí, sí, ja l'he entès, perdoni'm, comprenc el seu enuig, però em sembla que està portant la broma massa lluny, no? Potser estiga més que fart que la gent li faça trucadetes, però deuria haver evitat que ningú posés el seu telèfon a l'epistolari del Gould i no prendre's la cosa tan a la valenta. Quin hora tenen a Toronto, les dues de la matinada?... Sí, sóc noctàmbul. Tot el món ho sap. No sé de què s'estranya. El que no comprenc és que si no volia parlar en mi, qual va ser la raó de la seua telefonada?... Mire, em sap greu. Li demane disculpes novament, si és el que busca. Perdoni'm. No tornarà a passar -vaig afegir amb certa cruesa.

Senyor Calami -em va respondre- el que no m'ha entès és vostè. No som dos desconeguts. No fa tant li vaig enviar una carta on, tot i reconèixer el seu esforç, li confessava que aquestes històries que escriu sobre músics no em resulten gens interessants. Aquesta literatura fantàstica o apòcrifa, com vulga dir-li, té poc a veure amb la veritable substància de la música. Per cert, la carta de la que li parle és al recull, és la darrera, com és que no l'ha vist?... Vaig deixar l'auricular. Al dormitori vaig obrir el llibre pel final. Cert, allí era. Al senyor Lapsus Calami, i a continuació la meua adreça. Vaig tornar de seguida al menjador, ja la llegiria amb deteniment desprès.

Sr. Gould, no sé què dir-li. Senyor Gould, senyor Gould, que no em sent?… La línia s'havia tallat. Ràpidament vaig buscar el número i el vaig marcar. Només el silenci em va respondre. Sense adonar-me del que feia vaig dir de sota veu: gràcies, l'estime. I vaig penjar. Potser a l'epistolari del Gould tots acabem trobant-ne alguna carta personal, fins i tot íntima, tal i com passa quan escoltem les seues interpretacions musicals.

L.C.

8 comentaris:

i*- La que canta con Lobos ha dit...

¡Una llamada del más allá! jajaja Fantástico Gould, también es uno de mis favoritos. La película queda apuntada. Me dan ganas de llamar a Canadá y hablar también con él jajaja. ¡Besets!

Lapsus calami ha dit...

Pues eso parece, Siria :) Matadero cinco parece que es una peli de culto en EEUU, no sé si por la red circulará en inglés. Yo no la he visto. Gracias por pasar. Un beset.

Olga Xirinacs ha dit...

Avui t'has superat en virtuosisme literari. Quina troballa més feliç...
¿I no se sentia Bach com a música de fons?
Felicitats en dia de sant Anicet que, pronunciat segons com, recorda les paperines d'anissos que es prenien quan s'anava a la font d'excursió.

Lapsus calami ha dit...

Moltes gràcies, Olga. Ets massa generosa. Jo diria que sí, que se sentia Bach. La veritat, no ho escampis, però sembla que en Gould era la reencarnació del Johann Sebastian, de veres. :) M'has fet memòria de les llavoretes, anissos que la mare ens donava per al mal de panxa, es veu que eren aeròfags. Una abraçada.

GLÒRIA ha dit...

Hola Lapsus!
Una carta divertida i amb Bach al fons paral·lel al silenci.
Jo sempre he tingut en Glenn Gould com a gran pianista i, tot i ser, fins fa poc, no massa baquiana, tinc l'enregistrament de les Variacions que haig de re-escoltar. Però, que t'anava a dir? Ah, sí! El gran pianista Alfred Brendel va dir, en una entrevista, que Gould destroçava a Bach. Vaig quedar muda. I tu, què hi dius?

Lapsus calami ha dit...

Glòria, jo també m'he quedat sense paraules. No sé ben bé què és que voldria dir l'Alfred Brendel -tot i que m'ho ensume, ja que Gould definia la tradició interpretativa com a una suma de mals costums- però Gould va aconseguir fer intel·ligible l'obra de tecla de Bach a un públic molt heterogeni i ampli, del qual una bona part mai no ho hagués entès sense la seua "destrossa", potser una mena de "deconstrucció" avant la lettre. Alguna cosa se li escapava al Brendel, amb tots els meus respectes. Salutacions.

Concha ha dit...

gren Gould,gran Bach,gran post.A mí m'agrada com toca Gould,ja parlem ,enhorabona i beset.

Lapsus calami ha dit...

Molt grans els dos, ben cert.