dilluns, 9 d’abril de 2012

Només volia


Només volia escriure una bella i expressiva romanza d'òpera, però sembla que alguna cosa se me'n va anar de les mans. Sóc a Cannes, a l'hotel Majestic, on habitualment em recloc per a compondre. Uns altres ho fan als monestirs, o a la seua pròpia casa, però jo trobe molt més interessants els hotels. Treballes a la teua habitació i quan no saps per on tirar o estàs ben cansat baixes al bar de l'hotel i entre whisky i ginebra fas un compàs d'espera d'aquells que són d'allò més que necessaris, els compassos que deixen el teu esguard lliure per mirar el món amb un seguit d'observacions puntuals que només en aquests bars, on la intemperància de l'amor és fa més obvia, són possibles.

Només volia escriure una melodia amb cert encant, que donés alguna continuïtat a l'Allegro malinconico del primer temps de la sonata de flauta, però a l'observar aquell rostre de nen gran fregat pel besllum de la platja vaig sentir una preocupació aliena. Una inquietud compartida. Potser eren els seus ulls massa oberts, expectants de qui sap què. O els seus dents de neu, incapaços de retreure's rere els llavis ben dibuixats, gairebé de donzella. O els desnerits dits que no sabien ben bé què fer amb el paquetet de cartes lligades amb una previsible cinta rosa de seda.

Només volia escriure una cantilena bonica, però aquell somriure entremaliat del jove al fons de la sala, la jaqueta del qual era massa gran per al seu cos adolescent, i la seua corbata pitjor nugada, varen esvair d'un cop totes les meues banalitats. Sempre he tingut una sensibilitat desperta per a percebre aquestes tragèdies quotidianes, aquestes coses que marquen l'ànima amb el pes del temps. Alguna cosa se'ns escapa que mai no tornarà.

I llavors varen entrar. Un matrimoni de París i els seus dos fills, xic i xica. El model perfecte, diríem. Varen prendre taula prop de mi, un parell més enllà. Demanaren al cambrer. Ella, vi blanc; ell, ginebra. Els nens dos gots de llet. Ella va encendre una cigarreta, ell reviscolà la seua pipa. Els nens miraven els fums confosos dels pares. Però el jove havia iniciat, al seu torn, el camí que no en té de retorn. En arribar a la seua taula i amb una reverència prou afectada li va oferir el paquetet de cartes a la dona. Potser li agradarà llegir-les, madame -vaig sentir. Ell, que estava d'esquenes al jove, reaccionà amb certa tardança i només quan ella li demanava explicacions amb els ulls. Què fas ací? -va dir ofegat pel fum del tabac, alçant-se violentament i fent caure la seua cadira. Però el jove, encara amb el somriure glaçat, tal i com si fos l'inici d'un plor, ja havia pres el camí de la fugida.

Tots tres eren de París, ara ho veia clar. Però el que no podia comprendre era la necessitat d'escenificar a l'altre costat del país, i només per a mi, aquest passatge de com l'amargura de l'amor traït és converteix en una dolça desolació de sons.

F.P.

7 comentaris:

i*- La que canta con Lobos ha dit...

Poulec y París ¡Idílico romance! Un beset!

Lapsus calami ha dit...

Sin duda, Siria. Un beset.

GLÒRIA ha dit...

Quàntes coses que saps de la vida dels músics! O potser són apòcrifes? Sigui com sigui sempre m'agrada llegir-les. I Poulenc també m'agrada, és clar.

Concha ha dit...

preciós el post!!!enhorabona.la música també meravellosa.beset

Lapsus calami ha dit...

Glòria, el punt de partida és gairebé sempre real. El que no sabria dir-te és aquell moment en que la història entra al terreny de la imaginació. De fet, només escric allò que em diu la música. Estic d'acord en tu, Poulenc té una música meravellosa.

Concha, gràcies. Li la dedique a qui tu saps, però no li ho digues fins que tempesta haja escampat. Un bes.

Olga Xirinacs ha dit...

Aquest Poulenc que ens ofereixes m'ha fet recordar la nota que havia enviat ahir mateix al diari, quan una redactora va demanar als qui trèiem llibre que diguéssim en poques línies quina era la nostra història d'amor preferida. Ja em va costar, ja, però ara m'atreveixo a incloure-la al comentari del teu post perquè se m'han assemblat tant totes dues vivències...

"AMOR
“Tot tirant-se enrere, amb els braços penjant, aclaparat i estremit per un seguit de calfreds, murmurà la fórmula immutable del desig amorós – impossible en aquest cas, absurda, abjecta, ridícula, però no per això menys sagrada i fins i tot venerable:
“-T’estimo!”
*
Aquest és el pensament de Gustav von Aschenbach a “La mort a Venècia”, de Thomas Mann (1875-1955). Mann fa d’Aschenbach un ‘alter ego’. A mi, com a lectora, aquest desig amorós d’Aschenbach per Tadzio, m’arriba expressat com ho ha de fer un bon escriptor per arribar al seu públic: a través dels sentiments. Perquè els sentiments són universals, i l’amor el més universal de tots. A tots els bons lectors i als que aprenen a escriure recomanaria “La mort a Venècia” on, a més de l’amor creixent, trobaran el mètode literari del protagonista, explicat pel narrador savi.
*
Molt bo el teu escrit, com sempre.

Lapsus calami ha dit...

Si t'he pogut suggerir el passatge que cites, Olga, ja m'has alegrat el dia d'avui i l'endemà i el despús-demà com a mínim. He llegit un parell de vegades la novel·la, i de la versió cinematogràfica de Visconti ja n'he perdut el compte. Podia haver titulat l'apunt La traïció d'en Tadzio ja que la novel·la va ser publicada en 1912 i la sonata de Poulenc és del 1957/8. Moltes gràcies. Una abraçada.