diumenge, 22 d’abril de 2012

El lloc de la música


Feia calor, i la mare va dir-me d'anar a acomiadar al nen. Mai no havia estat a la rebotiga de la tenda on disposaren la vetla. Hi entràrem per la porta del darrere. I em va donar la sensació de que érem lladres. Al carrer, el vent portava el flaire pudent de les llavoretes dels plàtans d'ombra escampant-se amb el record de l'inrevés argentí de les fulles sobre la ciutat. Feia calor, i va ser la primera vegada que vaig veure un mort.

El fill dels Grossman havia mort, i la causa, deien, era natural, mort natural. Però què de natural pot tindre la mort d'un nen, d'aquell que amb prou feines ha començat a viure? Me'n vaig fer la idea que si la mort era tan natural, estaria dins meu, com la vida, a parts iguals, i amb la mateixa força amb que els sons m'arravataven de la realitat. Potser la música era una forma de morir en vida, un assaig permanent de la darrera nit, de l'etern descans.

La mare del nen havia estat apartada a un racó obscur de l'estança. Al mig, el petit taüt blanc descansava sobre uns sacs blanquinosos de farina i absorbien la totalitat de l'esquinçada llum del magatzem. La mare del Grossman, l'avia del nen, a la dreta del túmul; a l'esquerra, la cadira buida on devia seure l'amo de la tenda, que ara no hi era. I als voltants, uns pocs seients improvisats sobre caixes i fardells. Fes-li un petó a la senyora Grossman -va dir-me la mare. I ella, l'avia del nen, va alçar el vel negre que li queia sobre el rostre. La seua pell era més blanca encara que la farina, tal i com si s'hagués maquillat amb la calç viva amb que soterren els morts. I les galtes feien olor a bava seca, a llavoretes de plàtan rondinejant suaument sobre l'aire càlid de la mort natural.

Ara, digues-li adéu al petit Grossman. La mare em va alçar. Li havien lligat al voltant del cap una llaçada. Li vaig fer un petó al front. I em vaig quedar ben parat en adonar-me del que veia que no veia. No comprenia qual podia ser la raó. I vaig sentir aquella inquietud punyent, opressiva, aquella por intransferible amb la que angoixava les nits de la mare, incapaç com jo era de conciliar la son amenaçada. I ara m'ofegava pensar el nombre infinit de nits que aquella imatge del que no havia vist al rostre del nen vindria a buscar-me, a demanar-me raons, a passar-m'hi comptes per estar viu mentre ell lamentava tot allò que mai no podria conèixer, veure, sobretot veure.

No conscient del tot sobre la importància del que s'havia de respectar, tot i no haver-ho dit ningú, però ben ensinistrat en l'absència de decisions pròpies, vaig adonar-me de la inconseqüència d'acostar-me al racó fosc on la mare del nen semblava adormida sobre el seu propi cos. Per què ho han fet? -li vaig preguntar. Però abans de que poguera respondre'm, la meua mare va estirar-me del braç, i desprès d'un parell de reverències vàrem eixir al carrer.

La calor persistia, tot i que la nit havia substituït el ball omnipresent de la sement de primavera. A l'ofec espiritual s'afegia, ara, un pes físic al pit, una certa dificultat a l'hora de respirar. Vaig començar a bleixar. Què tens?... No sé, mare, m'ofegue. Em costa respirar… Això són els nervis o la primavera, no et passarà res… Potser m'ha arribat la mort natural, mare… No digues ximpleries, fes el favor. Desprès no podràs dormir, i la tindrem… Mare, si em mor no me'n fareu el mateix que al nen dels Grossman, oi?... Te'n farem? Què vols dir?... ¿No em llevareu els ulls, veritat?... Què dius, ningú no l'ha llevat els ulls al nen… Sí, perquè, tot i conservar les parpelles, aquestes eren totalment enfonsades a les seues òrbites buides… No, i ara, és que els nens morts només tenen ulls per a mirar a déu… I aquella confessió em va trasbalsar profundament. ¿Com m'ho faria a partir d'ara per a demanar-li a l'altíssim que em deixés els ulls, que no me'ls furtés entrant per la porta del darrere si la mort natural prenia definitivament en mi el lloc de la música?

G.M.

6 comentaris:

Concha ha dit...

Preciós.el texte,ta història i la mísica.enhorabona .beset

Lapsus calami ha dit...

Gràcies, Concha. La música és sublim. Un bes.

GLÒRIA ha dit...

Sempre m'entristeixen aquests Kindertotenlieder. de fet ja estan pensats per fer-nos baixar les parpelles i acotar el cap. Apòcrif o no, el text s'adiu amb la música.
Salutacions, Lapsus!

Lapsus calami ha dit...

Són molt melancòlics, és cert, Glòria, però bellíssims, veritat? Apòcrif, és clar. :) Gràcies i salutacions.

Olga Xirinacs ha dit...

Avui et superes en tragèdia ben comunicada precisament perquè ho fas a un nivell de realisme quotidià completament assumible. Del que penetra i es queda. Amb la lentitud de la contemplació astorada.
Felicitats.

Lapsus calami ha dit...

Moltes gràcies, Olga. És un honor tindre comentaristes tan sensibles i generosos. I és que Mahler és un mestre en destapar la tragèdia amagada dins el record d'una melodia popular.