dijous, 5 de juliol de 2012

Conversa telefònica


Els veritables paradisos són els paradisos perduts, em va dir Marcel. No sé com t'ho fas que sempre tens raó, li vaig contestar. M'agrada llegir-te, Marcel, és com si parlés amb Goethe sense avorrir-me. Hi ha, però, qui mai no podrà perdre'l. ¿Vols dir? ¿Tan desafortunada ha estat la seua vida? Potser són massa i tot els que no han viscut sinó entre rampells d'odi. Però aquests paradisos perduts, Lapsus, són inexistents. ¿Artificials? No, inexistents. Mai no els hem conegut, d'això que tant ens els estimem. ¿I no és el mateix? La nostàlgia és record del que mai no hem viscut, el seu origen al marge. ¿Trobem a faltar, doncs, els somnis d'antany? Nao sou nada. Nunca serei nada. Nao posso querer ser nada. À parte isso, tenho en mim todos os sonhos do mundo. Ah!, el poeta. D'alguna forma gaudim retrobant el passat d'allò que no va existir. I heus ací, una mala memòria és la millor porta d'accés al temps perdut. ¿M'estàs dient que tot el que escrius és per retrobar el que mai no has fet, dit, vist, assaborit? Almenys, no directament. Considere l'art, bé, les obres d'art, una arquitectura de somnis. ¿D'aspiracions? No ben bé. No parle de somnis fets realitats futures. No m'interessa l'ambició d'un somni de futur, sinó la concreció d'un somni de passat que fins i tot queda al marge de la nostra cronologia particular. Vista de Delf, un tros de mur groc que he estat perseguint tota la meua vida, des que el vaig veure sota el magnolier de casa meua. ¿Pura il·lusió, doncs? Sí, però no evasió. De fet, al contrari del que suposa l'alienació del seu ús més habitual, l'art és una forma de coneixement, és un aprofundiment en la realitat ¿Una realitat de la que només vegem el que sura en la superfície més vulgar? Si vols dir-lo així. No ets Schopenhauer, però li vas trepitjant els talons, Lapsus. Bé, tots tenim un passat. ¿I com produeix tant de plaer la memòria del que no ha estat part de l'experiència vital? És que ho va ser, de segur. Tant val que ho fos conscient o inconscient, real o imaginari, somniat o vetllat. Aquesta darrera antinòmia m'ha fet gràcia. Per què? No sé, m'he representat a l'Alonso Quijano vetllant les armes que el convertirien en el cavaller En Quixot de la Manxa, amb donzella i tot inclosa, és clar. ¿Vols més somnis de passat, Lapsus? M'aboques, però, a l'abisme, Marcel. Veles e vents han mos desigs complir, faent camins dubtosos per la mar. Ah, el poeta. Però la música, sens dubte, és la que millor atrapa els somnis de passat. ¿Ho dius per la sonata de Vinteuil? Ho dic, només. O teu silêncio é uma nau com todas as velas pandas. Llavors, la bellesa és un somni. Jo diria que l'enyor d'un somni.

L.C.

7 comentaris:

Concha ha dit...

preciós, la veritat a més de la bellesa de la prosa a mi personalment m'ha aclarit certes coses, certs pensaments, que aquí han estat sempre. Enhorabona i beset.

Concha ha dit...

la suite per a guitarra és també preciosa!

Lapsus calami ha dit...

Moltes gràcies, Concha. Escriure ajuda a aclarir certes coses que després continuen igual de fosques. Però paga la pena intentar-ho. Un bes.

María ha dit...

Me gusta mucho lo que dices. Además has puesto a Antonio, el del coche color champán, y eso me trae muchos recuerdos. Un beso. Que me lo voy a leer todo, pero yo voy a hablar normal.

Lapsus calami ha dit...

Ya no recordaba lo del color champán, extraordinario, como tantas cosas de Antonio. :) Un beso.

María ha dit...

No me lo puedo creer...aún recuerdo aquel primer viaje. Era el primer día que cogía el coche...y creo que te gastó el nombre. Pero también recuerdo el "sandwich sin tomate". " Qué vista tan bonita","lo más dulce y empalagoso que existe" y...."esta rueda ya no sirve". Supongo que me dejo muchas..Un beso.

Lapsus calami ha dit...

Era "pizza sin tomate", l'únic que podria demanar una cosa així era Antonio. :) Un bes.