diumenge, 22 de juliol de 2012

D'esperances


Val a dir que tenia les meues esperances. Però no sabria aclarir en què consisteix aquesta cosa que anomenem tindre esperances. ¿On vull anar a parar? No ho sé. Perquè les esperances demanen alguna mínima concreció: tenim esperances d'aconseguir alguna cosa, i, tanmateix, les meues esperances més que infundades eren totalment abstractes. ¿Pot haver-hi d'esperança en abstracte? ¿Una mena d'il·lusió d'arribar al no-res? És ben estrany tot plegat. Fins i tot la felicitat que desprenen aquestes melancolies d'un futur que mai no es farà present, no deixa de sorprendre'm. Jo mateix no reconec com a propi l'entusiasme que em provoquen només de pensar-hi, d'intentar descriure-me-les. I el més desconcertant és que no trobe comparances que hi puga afegir-ne per mirar de, si no concretar-les, el que seria una contradicció al meu cas, almenys aproximar-me a elles, a les esperances que intente contenir dins meu sense adjectivar-les. De fet, la intensitat d'aquest tipus d'esperances pot arribar a la passió. Situació més que paradoxal si pensem en l'absència d'objecte de desig. Perquè si qualsevol objecte físic o atmosfera o situació o el que siga, i que ara no us podeu ni imaginar, busca avenir-se amb elles, identificar-s'hi, automàticament s'esvaeixen. No, no és això, em dic. No és el plaer subtil d'un sentiment fugisser que travessa les petjades d'un passeig a la solitud grisenca dels matins parisencs. Ni el gaudi posposat de llegir el llibre que només fullejo per incrementar el desig de lectura. No, no és això el que no sé com dir. Malgrat tot, no perd l'esperança d'apropar-me a elles, a les esperances. La qual cosa no deixa de tindre la seua part ben irònica. Sí, jo tenia les meues esperances. I no tenien res a veure amb el que pogueren dir de la meua música: cosa abstracta com és, i sensacions indefinides però suggeridores d'evocacions ben matisades. No, no és això. És com si gaudís de l'esperança en estat pur. Mai no contaminada per realitat alguna, fins i tot l'artística. El bes ideal que mai no farem als llavis. La nostàlgia de l'altra banda del destí.

F.Ch.

2 comentaris:

Concha ha dit...

m'agrada molt sempre aclarint idees sempre aclarint sentiments els meus propis...best fort!!!

Lapsus calami ha dit...

Merci beaucoup! Concha. Haveu vist Le Tour? Un bes très fort!