divendres, 14 de setembre del 2012

Boira


Era el dia dels adéus. Acabava l'estiu. Acabaven les vacances. I acabava el passeig de les noies en flor sota el meu atent esguard de la finestra. El poeta hagués dit que l'enyor dolç, l'spleen, bastia el pont apressat de la tardor. I jo deuria sentir-me pres, que no apressat, per l'artística deessa melancolia. Però la realitat s'obstinava en contradir l'art i els artistes. I aquesta primavera cromàtica, que sovint és el temps autumnal, prenia cos al meu esperit amb la força delicada dels primers vents i tempestes, de les primeres fulles caigudes, del setembre sempre malalt i sempre viu.

Estava neguitós. Els meus dits intentaven alguna melodia filla irredempta de monsieur Chopin, o ben bé feien cabrioles més pròpies de les papallones que de les primmirades aspiracions del virtuós del piano que, deien, me n'estava convertint. Ah!, monsieur Chopin mai me'l trobe quan el busque. Me l'estime tant, però. Els seus versos són inimitables. Mai no es pot copiar, tot i que ho intentem, la forma en que algú altre tradueix el món.

I, ben vist, com que avui estic de comiats, no se m'acut millor cosa que donar-li la benvinguda a la boira que fa uns dies ens visita al dematí. I l'adéu, perquè d'ací uns dies torne a Píter (1) i ja no hi seré davant d'aquests matins enfarinats d'humitat i paisatges que retornen a poc a poc, al recer del sol, d'allà on la boira se'ls havia endut.

Quina cançó oculta no hi ha al darrere dels núvols que són a peu de terra, oi, Serguei? -em va dir aquell jueu, el Gershovitz (2) que tenia al poble una petita tenda de queviures i tocava el violí a les festes que acomiadaven -què si no- l'estiu. De segur -va continuar- que només un rus pot fer-li melodies a la boira amb la suficient solvència artística… Diuen -li vaig contestar- que Londres n'és la ciutat de les boires eternes… Doncs li farem menció a la lletra, però la compondrà un rus, faltaria més…

Bé, no sé quin acabarà sent el compositor d'aquesta cançó de la boira, o d'un dia de boira. Potser, serà un rus que viatge a Londres o Nova York -lloc que té encisat al Gershovit, per cert- o un anglès de visita a Rússia, vés a saber. Només puc assegurar que el meu preludi d'avui, dia dels adéus, amb la seua indecisió, amb la seua broma sonora no acaba d'escampar el meu desfici boirós. Un dessabor fet a parts iguals per la tendresa trista dels adéus i les papallones que sovintegen la boira fugint dels seus caçadors irredempts, de tots els Nabokov d'aquest món. (3)

S.R.

(1) San Petersburg 
(2) Gershovitz és el cognom original, abans de ser americanitzat, de Gershwin, famós compositor nord-americà, descendent d'immigrants jueus d'origen rus. 
(3) La menció de la família Nabokov és molt adient. Aristòcrates de  San Petersburg, els Nabokov varen tindre que fugir al 1917, ja consolidada la revolució bolxevic. Potser el Rachmaninov va conèixer el pare del famós escriptor; i, pel que sembla, també, com el seu genial fill, aficionat de mena a l'entomologia. Vés a saber.

8 comentaris:

Mariàngela Vilallonga ha dit...

Deliciós! Quan llegia les cabrioles de les papallones, sonava just el fragment de Rachmaninoff. El nostre setembre és ben viu, aquest any 2012, i gens emboirat.

Lapsus calami ha dit...

Feliç coincidència, Mariàngela. Sí que n'està viu aquest setembre d'enguany, sí. I d'alegries compartides, sens dubte. Una abraçada.

Olga Xirinacs ha dit...

L'art de la condensació permet que aflorin les substàncies exquisides. Com la de les noies en flor (no te'n deixes ni una, Lapsus).
En Rachma, que li dic jo, representa aquell conjunt d'ànima russa que comprèn cels i terra i que, per tant, sap agitar el cor dels pobles amb una mística arravatada de va des de l'ala boirosa d'una libèl·lula fins el retrunyir dels canons de guerra.
D'això: la desaparició de l'editor jove que m'havia de publicar fins que em morís continua sent un misteri. Una fugida. Penso que va vivint perquè ha decebut algunes persones que li segueixen la pista. Entès en música i literatura com el primer. Clàssics, òpera... Les metamorfosis.

Lapsus calami ha dit...

El Rachma, com tu dius, crec ha estat un compositor famós pel que menys li agradava fer a ell mateix. És una opinió massa personal. Em sap greu el que em dius del teu editor. Sembla que n'hi ha de persones que mai no estaran a l'alçada dels seus somnis. És a dir, són convençuts que assolir-los és el més important. Una abraçada.

Concha ha dit...

preciós...música i el post tot plegat
enhorabona i beset!!!

Lapsus calami ha dit...

Gràcies, Concha. Bonic preludi, eh? Un bes.

GLÒRIA ha dit...

Lapsus, una preciosa crònica però la família Nabokov no era d'origen aristocràta. Pertanyien a la burgesia rural i feien l'hivern a Piter i l'estiu a Vira on i tenien una finca de no sé quantes verstes. Anàven amunt i avall amb els seus 50 criats...
El Rachma com diu Olga, sempre m'ha fet vibrar. En ell hi trobo la salvatge ànima tàrtara barrejada amb els refinaments ja més burgesos.
Rachma és ampulós i en algun dels seus passatges toco les estrelles.

Lapsus calami ha dit...

Glòria, tens tota la raó. És el que té ser un Lapsus amb potes. :) Potser li farem d'ací no res un altre lapsuspost al Rachma. Gràcies per passar i desfer el lapsus.