divendres, 7 de desembre de 2012

Punt ignorat


"Miro la montañita de los apuntes y sé que no tienen destino. En la vida de todo hombre normal y maduro hay siempre una mujer lejana. Por la geografía o los días. Nunca volveré a ver a mi lejana. Si vive, pisa un punto de la tierra ignorado por mí. Y si llegara a producirse el milagro, ya marchito, del reencuentro, tampoco te ofrecería mis apuntes como lectura. Tal vez, Lejana, te mostrara el montón de hojas como una avergonzada y lastimosa prueba de que yo estuve viviendo en tu ausencia." 
(J.C. Onetti, Cuando ya no importe)

Qué, ya vinho Xunta?... I l'amo dels vins, el Brausen, li fa que no amb el cap, recolzat de mans a la pedra de marbre i deixant que el sol del migdia li moleste els ulls per tots els avemaries no dits en penitència de la brutícia que regna al local. La contrarietat deixa plantat com un fus a l'inquisidor mentre es col·loca amb el seu índex dret les ulleres de pasta negra a la part alta del nas dubtant el llavi inferior, prominent, si traspassar el llindar o tornar sobre les passes perdudes d'una espera inconvenient. Al capdavall, i amb les mans dins les butxaques dels pantalons sota els faldons de l'americana, li guanya la fatiga. Demana un got d'aigua i d'estranyesa, i el beu amb els llavis llargs, sostinguts, dels deixebles d'Acratòforos.

By Bacchus, li dic alçant el got apressat de les meues absències administratives gairebé clandestines. I els seus ulls lassos em pregunten com és que m'he adonat. Només els anglesos barregen sense gaire escrúpol les llengües dels altres -li aclarisc. Irlandès, no s'equivoque. I continuem la breu conversa amb aquesta llengua que tant m'estime. Em demana pel Junta. No sé qui és, ho sent… Encén la cigarreta que li oferisc. Només ell sap on és ella -em confessa. Qui?... La Llunyana. A la vida dels homes sempre hi ha la Llunyana… Del menjador de l'entresol arriben les paraules ofeses d'una cançó que no encerta amb el perquè de la vida. No sé si acabe de copsar o comprendre el seu desassossec… Tant s'hi val. Què tal el vi?... Duu l'oblit fàcil, però deixa un regust pesarós al pit… Li demana un parell a l'amo. Gràcies… Brindem. Ompli el seu silenci amb l'alcohol que s'empassa i que sembla recordar-li el que fa allí. Brausito, verdade que não me mientes? I el seu esguard és un tèrbol ressentiment que va iniciar-se déu sap el temps a partir de la por i la desesperança. Sem mim, você não seríais. I em recorda a mi mateix: Não sou nada. / Nunca serei nada. / Não posso querer ser nada.

Li faig veure que he de tornar aviat a l'oficina. Que la hipotètica gestió a l'estafeta no pot demorar-me més. Vostè també escriu a les nits -m'etziba. Com ho sap?... Perquè beu amb l'amargura que la tinta no és capaç de pal·liar. Vostè també té la seua Llunyana. Com li diuen?... No ho sé... Potser morirà sense saber-ho. I mai no podrà, de trobar-la, ensenyar-li el que escriu, l'avergonyida i llastimosa proba de que vostè va viure en la seua absència… I a la seua? -vaig dir, per desviar la intimitat... Santamaría. Santamaría Vella… Quin nom més estrany per una dona… No és una dona. És una forma de vida. Una estranya forma de vida… Adéu, Mr… O'Nety, J.C. O'Nety… Tant de gust.

F.P.

4 comentaris:

Concha ha dit...

molt bo el post ... m'encanta aquesta cançó, Pessoa i Onetti ... tot junt perfecte...beset!!!

Lapsus calami ha dit...

Moltes gràcies, Concha, com sempre. I com sempre, un bes. :)

Olga Xirinacs ha dit...

¿Només a la vida de tot home normal i madur? Ah, la saudade...

Lapsus calami ha dit...

No, em sembla que no només, Olga :) Gràcies per passar. Una abraçada.