dissabte, 15 de desembre de 2012

Conte en Nadal


El Nadal té la cruel felicitat de la infància o gairebé ho sembla. Avui, 15 de desembre, només llevar-me del llit m'he assegut a la tauleta del petit escriptori que algú va deixar oblidat en aquest pis parisenc que ara jo habite. Volia escriure la carta de Nadal als pares, però la meua mà només ha sabut dibuixar: Benvolguda germaneta. I desprès… ai, desprès, m'he adonat que mai no escriuria aquesta carta de Nadal. Ni a la germaneta ni als pares. Un sentiment d'estranya tristesa, no meu, de segur, m'ha envaït. Aquell que volia parlar-ne potser no era jo mateix. I mai no sabré qui era. O sí. I he començat a dubtar de si els records que s'amuntegaven als meus dits de pianista que no troba, però, les paraules, eren de la meua total propietat. El profund enyor del temps perdut. El Nadal que no retornava sinó per absències no previstes o no pensades. Hagués volgut dir-li a la meua germana tot allò que trobe a faltar des de la distància: els preparatius del sopar de Nadal, les menges, els dolços -aquells pastissets d'ametlla que tant m'agraden-, els regals, les visites previstes per inesperades, el "Frederic toca alguna coseta al piano, i no et faces de pregar que és cosa ben lletja"... Però no hagués estat fidel al que ara sentia. Només una cosa em guiava dins la foscor d'una memòria impròpia. L'escalfor. No sabria dir-me a mi mateix si de la cuina on la mare reia i renyia, atrafegada com era, o de la xemeneia on el pare gaudia de fumar de tant en tant la seua pipa de lector. ¿Te'n recordes el que rèiem com babaus d'aquella pipa de llargària infinita? Però no sentia aquesta calidesa com absolutament meua, era una mena de préstec diabòlic. I m'ho dic a mi mateix, perquè mai de la vida voldria que t'assabentares, germana, de segons quines coses. Com la història d'aquell nen desconegut que un dia de desembre, potser un 15, va acostar-se fins el jardí de casa.

Jo tocava el piano, com sempre. Als carrers, la neu anava empolsinant les petjades apressades dels vianants. Vaig posar-les ritme de masurca. Un-DOS-tres, accentuant el temps feble, com si foren les lliscades dels passejants. Un-DOS-tres. L'oloreta dels pastissets arribava al meu nas. Ummmm! I de sobte el vaig veure. Era allí, al costat de la tanca. El nen. I em mirava a través del jardí i la finestra. Mirava els meus ulls. I l'espai que ens separava havia estat reduït a la frontera trencadissa del cristall i la por. Intentava ignorar-lo. Però vaig decidir que si ho feia seria un covard. A veure, què vols? Digues-m'ho. Aquesta era l'única resposta d'un revolucionari com cal, d'un home, vaig pensar. I sense més roba d'abric que el que duia al damunt vaig eixir al jardí. Què vols?... M'agrada la música, t'escoltava… Vaig sentir el que deia com una amenaça. Les finestres tancades no deixen que la música arribe al carrer. Per què dius mentides?... I començà a apropar-se'm. I vaig sentir aquella fetor urèmica. M'agrada la música, t'escoltava… I fins i tot el seu alè feia olor a orins. Ves-te'n, fas pudor de pixum… Va agafar-me per les solapes. Jo provava d'esmunyir-me. I quan m'esperava un colp, em va donar un bes a la galta esquerra. Va retirar-se. Sobre el roig encès dels seus pòmuls van precipitar-se un parell de llàgrimes. Vaig fugir cap a la cuina. Mare, mare… Buscava l'escalfor. Mare. D'on vens? ¿I aquesta neu? ¿Què feies al jardí?... A la nit em va pujar la febre.

F.Ch.

3 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

La passió i alhora la intensa malenconia que destil·la Chopin fan que tot prengui una dimensió que els altres no podem abastar: aquelles últimes clarors enyorades que ell descriu gairebé al final de tots els sentiments perduts.

Concha ha dit...

què bonic! m'has fet plorar perquè recordo el Nadal d'infància col amor i il · lusió ... i ara les deteste!!! beset de Nadal

Lapsus calami ha dit...

Olga, sempre he pensat que la seua música és d'una autenticitat que aclapara. Gràcies per passar. Una abraçada.

Concha, ja saps, compte en Nadal. :) Un bes.