dilluns, 3 de desembre de 2012

Kyrie


La neu havia endolcit les ja de per sí suaus línies de la vall que rodeja casa nostra a Bingen. Les plaques de gel hi arribaven ubi Naha a fluvius Rheno confluit. I els meus records transfiguraven la terra blanca en la dolça pell dels teus pòmuls mentre el glaç del riu era les nines grisenques dels teus ulls. Què és el que fas?, em deien. [Jo estimava la noblesa del teu tarannà, la teua saviesa i castedat, i el teu esperit i tot el teu ser, fins al punt que molts em deien: què fas?](1) Senyor, tingues pietat.

El teu germà, en Hartwig, m'escriu que ets morta. I que els teus darrers sospirs varen ser per mi, que hi volies tornar. Déu nostre senyor t'empare. I tinga pietat de mi. Perquè la meua vergonyosa rancúnia em repeteix de sota veu: ja eres morta, ja eres morta el dia que vares travessar la porta humida i freda com les dones, darrere la qual va tancar-se la tendresa a la gàbia dels adéus. Com d'egoista és la necessitat de l'altre. Perdona'm, Ricarda. Però ja saps el que em va costar separar-me de tu. [Ara, que ploren amb mi tots aquells que pateixen un dolor semblant](2) Vaig lluitar amb tot el que una dona com jo podia. Però vares partir per ser l'abadessa de Bassum. Fins a Sa Santedat li vaig suplicar. I ara només em queda aquesta darrera súplica, aquest darrer Eleison. Crist, tingues pietat.

Tot el que vaig escriure, ho vaig fer per tu. Sí, volia dones instruïdes. Però era la teua instrucció el que més em preocupava.  El meu ideal era dotar-vos d'una capacitat que el malaurat Pedro Abelardo dominava com a pocs: Sic et non. Opinió pròpia. Coneixements. Voluntat de ser, i no només d'estar. Perquè un dia qualsevol, un dia on l'epifania es produeix per la seua sobtada naturalesa, vaig adonar-me del dibuix que del teu rostre feia una i tantes vegades amb les meues melodies. I no vaig voler negar l'epifania. No vaig poder ofegar-la ubi Naha a fluvius Rheno confluit. Però m'hi vaig penjar un cor de xiprer al pit per espantar aquell a qui anomenen Diable. I vaig prendre la saba del secret de Déu (3) en dejú durant nou dies en dient el sortilegi. Senyor, tingues pietat.

H.v.B.

(1,2) Aquestes dues frases les cita Hildegarda de la carta dirigida a Ricarda ja consumada la seua partida.
(3) Significat de xiprer segons Hildegarda.

5 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

Glaçat el paisatge,
glaçat el cant,
glaçat l'enigmàtic personatge.

Lapsus calami ha dit...

La Hildegarda va ser tot un personatge. Tenia visions extraordinàries i la seua erudició era coneguda als àmbits intel·lectuals més prestigiosos. Als huit anys va començar a compondre les seues meravelloses melodies. Ben enigmàtica, com tu dius. Al S. XX hagués estat espia. :)

Concha ha dit...

preciós ... no coneixia aquesta dona tan intel · ligent ... la música és meravellosa

Concha ha dit...

enhorabona i beset!!!

Lapsus calami ha dit...

Sí, tenia molt de talent. Gràcies, Concha. un bes.